dimarts, 12 d’abril del 2011

INTRODUCCIÓ

Hola a tots i a totes. Els membres del grup, Miquel Llobera, Andreu Morro, Toni Pascual i Julián Vadell desitjem que pugueu entendre i comprendre tot el nostre treball de l'evolució.

Podreu Veure el nostre treball escrit fil per randa,amb tot luxe de detalls.

Ens sap greu que no hi hagi fotos i vídeos, però us prometem que les anirem posant poc a poc i amb bona lletra.

Dit això, només podem donar-vos una salutació.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Treball filosofia evolució

L'EVOLUCIÓ DE L'ÉSSER HUMÀ DES DE LA GÈNESI DELS TEMPS FINS A L'ACTUALITAT.


1 TEORIES DE L'EVOLUCIÓ I ORIGEN DE L'ÉSSER HUMÀ, per tot el grup
L'evolució és un fet que afecta a tota espècie. La seva velocitat depèn de l'ambient. Si l'entorn és inestable, el canvi és ràpid i si no succeeix el contrari.

És la tendència que té tota espècie a canviar a través del temps sempre del més senzill al més complex.

Com a ciència estudia el fet de l'evolució en sí mateix, la sequència històrica i les relacions de parentesc entre espècies i les causes i conseqüències de l'evolució.

1.1 TEORIES DE L'EVOLUCIÓ, per Toni Pascual i Julián Vadell
L'interrogant sobre que és la vida ha conviscut sempre amb la pregunta sobre l'origen d'aquella. Les primeres explicacions, des de l'inici de la humanitat i fins als grecs, enfonsen la seva arrel en l'entorn mitològic i el sobrenatural.

1.1.1 Origen Diví.
Segons aquesta teoria, són els déus els creadors de la vida i de la mort dels éssers, els inductors de qualsevol fenomen natural i, per tant, és a ells a qui deu un adreçar a la recerca de resposta als diversos fenòmens que s'esdevenen a la naturalesa.

1.1.2 Generació espontànea.
Els filòsofs grecs van ser els primers que no van buscar solucions als successos del món material en un més enllà imaginari, emprant la raó com a mecanisme d'anàlisi i l'observació com a eina. Aristòtil desenvolupa la idea de la generació espontània, segons la qual la vida sorgeix sense mediació divina, de la combinació de quatre elements que formen el cosmos: aigua, aire, foc i terra.

Hi ha dues versions: la versió vitalista (la vida es creà per un impuls vital) i la versió materialista
(la generació de la vida és un do intrínsec de la matèria).

1.1.3 Teoria de la Panspèrmia: Hipòtesi de Hoyle i el meteorit de Murchinson.
Proposa que la vida té un origen extraterrestre i que arribà a través de meteorits que transportaven mol·lècules orgàniques i que suposaren el inici de la vida. El problema que proposa és que no explica d'on prové la vida.



1
1.1.4 Teoria de l'evolució bioquímica i celular.
La vida es va originar a partir de matèria inert (inorgànica més una font d'energia). Hi ha tres etapes: evolució química (l'evolució des de les molècules inorgàniques (H2O, CH4, NH3) fins a les primeres molècules orgàniques simples i d'aquesta fins a les primeres macromolècules.), Evolució prebiòtica (evolució des de les macromolècules (polímers) formats a la sopa primigénica fins a la cèl lula primitiva o protocèl) i evolució biològica (aquesta fase correspon des dels procariotes més primitius a cèl.lula eucariota cel lular.).

1.1.5 El fixisme.
El seu autor és Karl Von Linneo. La teoria data del segle XVIII. Proposa la immutabilitat de les espècies. Proposa data de la cració del món (22 – 10 – 4004 a.C.). Linneo és el pare de la taxonomia, una ciència que cerca graus de semblança entre espècies, en funció de uns taxons o pautes. Inventa la nomenclatura binomial. Tota espècie té dos termes: el primer el nom i el segon l'espècie (Canis Lupus, Canis Familiaris).

1.1.6 El cuvierisme.
El creador és George Cuvier. Hem de situar-la a principis del segle XIX. Cuvier, a més a més, és el pare de la paleontologia. Proposa l'immutabilitat de les espècies i nega que els fòsils siguin el vestigi d'una espècie anterior. Explica el fet de que l'espècie extinta es paresqui a una espècie moderna pel fet que ambdues utilitzaven els mateixos recursos. Era una qüestió d'adaptabilitat.

1.1.7 El Lamarckisme: Fonaments.
La teoria es va proposar en el 1800, a principis del XIX consta de 6 premisses:
Les formes més simples de vida sorgeixen amb freqüència per generació espontània.
Tot ésser viu té un impuls vital que el porta cap a una major complexitat.
El mitjà és canviant. Els canvis ambientals fan que determinats òrgans s'atrofiïn o es desenvolupin. "(Llei de l'ús i desús".)
Les alteracions o modificacions són heretables. (L'herència dels caràcters adquirits)
Els hàbits i la manera de vida d'un ésser viu determina amb el pas del temps la seva morfologia i la seva fisiologia
Una espècie es transforma en una altra semblant.

1.1.8 Darwinisme: Fonaments.
El darwinisme és una teoria d'evolució de les espècies creada per Charles Darwin, segons la qual els éssers amb unes característiques millors que les d'altres éssers de la mateixa espècie tenen majors probabilitats de sobreviure en la lluita per l'existència.
La vida (el món o la biosfera) son dinàmics, en canvis de forma continuada. Les espècies estan en contínua transformació. Amb el temps unes espècies s'extingueixen i apareixen d'altres.




2
El procés d'evolució és natural, gradual i continu.

Els organismes que presenten semblances estan emparentats o descendeixen d'un avantpassat comú.

El motor de l''evolució és a causa de la selecció natural (procés d'interacció entre el fenotip i el seu ambient. Com a resultat, es produeix una supevivència i reproducció diferencial de determinats fenotips).

1.1.9 Teoria Sintètica de l'evolució: Fonaments.
És l'unió del Darwinisme més la genètica i la paleontologia. Els seus arguments són:
L'evolució afecta les poblacions.
Els fòssils són l'evidència d'un procés evolutiu, l'evolució es produeix de forma gradual.
L'evolució és fruit de les mutacions, que es produeixen a l'atzar i estan sotmeses a un procés de selecció.
Quan un població o una espècie queda aïllada, es produeix un procés de divergència evolutiva que té com a conseqüència l'aparició de noves espècies.

1.1.10 Neolamarckisme: Fonaments.
Teoria que suposa que a l'evolució de les espècies actuen els processos de selecció propugnats pel Darwinisme, més els de mutació i altres factors genètics concurrents.
Les mutacions tenen un caràcter postadaptatiu, el medi imposa a l'individu o espècie l'obligació de mutar per adaptar-se.
Les mutacions es produeixen com a conseqüència de la pressió ambiental. Apareixen nous gens com a resposta als estímuls ambientals.
La diferència amb el neodarwinisme fa refeència en que aquest postulava que les mutacions tenen un valor preadaptatiu, primer s'origina la mutació i després succeeix la selecció natural.

1.1.11 Saltacionisme: Fonaments.
L'evolució es produeix a salts, el que s'anomena una revolució genètica, amb l'aparició brusca de nous gens
Aquesta teoria distingeix 2 conceptes:
- Microevolució: modificacions mínimes que afecten a alguns individus i que gradualment es van estenent ala resta de la població (model darwinià) i que porten a l'aparició de les raçes.
- Macroevolució: grans canvis bruscos que afecten a grans grups taxonòmics (tota una espècie o fins i tot un gènere), i que comporten l'aparició de noves espècies.

3
1.2 ORIGEN DE L'ÉSSER HUMÀ, per Miquel Llobera i Andreu Morro
Huxley, Darwin i Haeckel defensaren que l’ésser humà procedeix evolutivament d’espècies animals antropoides, d’on els més semblants són els pòngids, que pertanyen a la mateixa superfamília dels homínids, és a dir, espècies com el gibó, l’orangutan, el ximpanzé o el goril·la.
Dels homínids, l’única espècie vivent és l’Homo sapiens, però hi ha hagut diferents etapes: Els géneres d’Australopitecus, l’homo habilis, el rudolphensis, ergaster, georgicus, erectus, cepranensis, antecessor,heidelbergensis, neanderthalensis, floresiensis, rhodesiensis i Homo sapiens. Ara som l’homo sapiens sapiens.
El floresiensis, o home de Flors ha duit molts maldecaps darrerament ja que ha fet replantejar als paleontòlegs l’evolució humana, ja que aquest “Hobbit” va viure fa només 17000 anys i, a més va aparèixer molt abans, ja que es possible que fos el primer homínid en sortir d’Àfrica.
Farem una petita explicació dels tres grups més importants dins l’evolució humana:
1.2.1 Els Australopitecus.
Eren els més semblants a micos, vivien a la selva africana fa entre tres milions i un milió d’anys. La seva capacitat cranial era d’uns 500 cm3, però ja eren bípedes. De la mateixa época fou l’Homo habilis.
1.2.2 L'Homo Erectus.
De l’Homo habilis s’evoluciona a l’erectus, extingit ja l’australopitecus, els fóssils del qual, de fa entre un milió i mig i 300000 anys, indiquen que no només era bípede, sinó que caminava dret, tenia entre 900 i 1200 cm3 de capacitat cranial. Es pensa que evolucionà per dues branques, el neanderthalensis i el sapiens, però s’han descobert noves anelles perdudes que se suposa sortiren d’aquí també.
1.2.3 L'Homo Sapiens.
Aparegué fa uns 100000 anys a Àfrica i Orient Mitjà i fa uns 40000 anys arribà a Europa. Va començar a practicar l’agricultura i la ramaderia a més de la caça. Ja sabia cosir, fabricar armes i instruments, enterrar i tractar els morts amb reverència, així com produir obres d’art. Tenia una capacitat cranial com la de l’home d’ara o més gran.
Va dur a terme un procés de humanització, que es la no dependència del medi, adaptant-se pels seus mitjans.

Per acabar, una frase que agafem:
El eslabón perdido entre el ser humano prehistórico y el ser humano civilizado, somos nosotros.





4
2 DIFERÈNCIES ENTRE L'HOME I ELS AVANTPASSATS ANIMALS. EVOLUCIÓ.
2.1 Canvis bioquímics, per Andreu Morro.
La bioquímica és una ciència que estudia la composició química dels éssers vius, especialment les proteïnes, carbohidrats, lípids i àcids nucleics, a més d'altres petites molècules presents en les cèl·lules i les reaccions químiques que pateixen aquests compostos que els permeten obtenir energia i generar biomolècules pròpies.

La bioquímica es basa en el concepte de que tot ésser viu conté carboni i en general les molècules biològiques estan compostes principalment de carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor i sofre. És la ciència que estudia la base química de la vida: les molècules que componen les cèl·lules i els teixits, que catalitzen les reaccions químiques del metabolisme cel·lular com la digestió, la fotosíntesi i la immunitat, entre altres.

El començament de la bioquímica pot molt bé haver estat el descobriment de la primera enzim, la diastasa, el 1893 per Anselme Payen. El 1828 Friedrich Wöhler va publicar un article sobre la síntesi d'urea, provant que els compostos orgànics poden ser creats artificialment, en contrast amb la creença, comunament acceptada durant molt de temps, que la generació d'aquests compostos era possible només a l'interior de els éssers vius. 

Des de llavors la bioquímica ha avançat, especialment des de mitjan segle XX, amb el desenvolupament de noves tècniques com la cromatografia, la difracció de raigs X, marcatge per isòtops i el microscopi electrònic.

Aquestes tècniques van obrir el camí per a l'anàlisi detallat i el descobriment de moltes molècules i rutes metabòliques de les cèl·lules, com la glucòlisi i el Cicle de Krebs (anomenat així en honor al bioquímic Hans Adolf Krebs).

Avui, els avenços de la bioquímica són usats en centenars d'àrees, des de la genètica fins a la biologia molecular, de l'agricultura a la medicina.

Des del punt de vista bioquímic no hi ha grans diferències entre l'ésser humà i els antropoides: el primer té 24 parells de cromosomes, mentre que els grans micos antropoides en tenen 24.

2.2 Canvis genètics, per Julián Vadell.
Els canvis genètics s'han accelerat en l'home en els darrers 5.000 anys. L'evolució humana ni ha acabat ni s'ha frenat.

En la majoria dels processos evolutius superiors segurament es produeixen simultàniament canvis genètics per influència del medi, per processos aleatoris, processos de prova i error, alguns estaran ja verificats; existirà la diferenciació sexual i la selecció natural i sexual estaran més o menys presents.

En contra del que creuen alguns científics, un estudi que publica avui la revista de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA apunta que en els últims 5.000 anys els canvis moleculars en la nostra espècie s'han accelerat i han arribat a centuplicar als registrats en qualsevol altre moment de l'evolució. Si el ritme d'aparició hagués estat similar des que fa 6 milions d'anys ens vam separar dels ximpanzés, la distància genètica entre les dues espècies seria 160 vegades més gran del que és.




5
Els investigadors han recorregut per al seu estudi a mostres d'ADN. Després d'examinar 3,9 milions de canvis de 270 persones de procedència xinesa, japonesa, africana i noreuropea, han trobat proves d'evolució recent en 1.800 gens humans. «Les races humanes estan separant unes de les altres. Els gens estan evolucionant ràpid a Europa, Àsia i Àfrica, i gairebé tots ells són exclusius del seu continent d'origen. Som cada vegada menys semblants, no fos en una Humanitat barrejada ».

La clau de l'acceleració evolutiva seria el creixement registrat per la Humanitat des que va acabar l'última Edat del Gel. El ràpid creixement de la població ha anat parell a grans canvis en la cultura i l'ecologia, amb noves oportunitats d'adaptació. Els últims 10.000 anys han vist una ràpida evolució dental i de l'esquelet humà, i respostes genètiques a la dieta i la malaltia.

La malaltia ha estat un altre dels motors de l'evolució, sobretot després del naixement de les ciutats. Els genetistes saben ja que hi ha més de dues dotzenes de mutacions que afavoreixen la resistència a la malària. Un altre gen descobert fa poc, el CCR5, va sorgir fa 4.000 anys i és present en el 10% dels europeus: confereix al seu posseïdor resistència al VIH.

El Projecte Genoma Neandertal segueix el mandat socràtic. Conèixer la seqüència de lletres químiques de l'ADN dels neandertals, i la seva comparació amb les seqüències de l'ADN humà i el del ximpanzé, obre les portes per a identificar i, després, comprendre els detalls més íntims de la nostra identitat genètica.

S'estima que l'avantpassat comú entre el ximpanzé i l'espècie humana moderna va viure fa uns 6,5 milions d'anys. Des d'aquell temps, un bon nombre de canvis genètics es va anar acumulant en els dos llinatges, de manera que les diferències que s'observen entre el genoma humà i el del ximpanzé poden haver-se produït en qualsevol moment d'aquest llarg procés d'evolució. No sabem identificar, en el nivell genètic, quan es van produir els canvis o si les diferències amb el ximpanzé són compartides també amb altres espècies humanes avui extingides.

Si poguéssim comparar lletra a lletra el genoma humà amb les lletres de l'ADN d'una espècie humana molt propera a la nostra, estaríem en disposició de acotar els canvis genètics que configuren la nostra forma i comportament.

Quin és el millor candidat per a aquesta comparació? Sens dubte, el neandertal, una espècie humana que es va extingir fa uns 28.000 anys i que comparteix amb H. sapiens un avantpassat comú que va viure fa uns 500.000 anys. Els neandertals són l'espècie humana més propera a la nostra.

La incorporació dels nous exemplars descoberts en les successives campanyes de camp han anat convertint a El Sidrón en la millor col·lecció de restes neandertals mai descoberta a la Península Ibèrica.

Fruit d'aquests esforços gaudim del Genoma Neandertal. El jaciment del Sidrón ha proporcionat mostres "netes" i riques en ADN fòssil neandertal, lliures de contaminació d'ADN d'humà modern.

L'obtenció del genoma neandertal proporciona una poderosa eina d'estudi. Comparar els genomes humà, ximpanzé i neandertal permetrà assenyalar els gens que han experimentat canvis des de la separació dels humans moderns i els neandertals, i identificar els punts clau sobre els quals les forces selectives han modelat els diferents atributs que ens constitueixen com a espècie.

Els primers resultats diuen que almenys 83 gens, alguns d'ells relacionats amb certes capacitats cognitives, amb la fisiologia i anatomia de la pell, i amb el desenvolupament esquelètic del crani, han experimentat canvis evolutius exclusius del llinatge d'Homo sapiens.
6
Però les dades del genoma neandertal ofereixen també un nou escenari evolutiu. L'anàlisi conjunt de diversos genomes humans amb el genoma neandertal ha permès observar que algunes regions cromosòmiques presents en almenys 10 dels 23 cromosomes procedeixen dels neandertals. Però curiosament, aquestes regions que impliquen entre un 1 i un 4% del total del genoma són idèntiques en neandertals i en humans moderns no-africans, però diferents en humans africans. A més, la similitud genètica entre neandertals i els humans no-africans és idèntica, tant és si aquests procedeixen de Papua-Nova Guinea, de la Xina o de Europa. Tot això suggereix que hi va haver encreuaments (o flux gènic) entre neandertals i humans moderns fa uns 80.000 anys.

Convé recalcar que aquells humans representen el tronc comú de tots els humans no-africans, el que després es va diversificar en asiàtics, indonesis i europeus. .

En el seu viatge d'expansió fora d'Àfrica, la població d'Homo sapiens, encara no diferenciada en variants racials, es va trobar a les poblacions neandertals. Va ser en aquell moment i lloc on s'interpreta que va tenir lloc l'intercanvi de gens entre les dues espècies. Tot i que la quantitat de material genètic neandertal incorporat al patrimoni genètic humà és proporcionalment petita, els gens neandertals es van dispersar ràpidament i eficaç en la descendència humana, donat el seu caràcter expansiu: podem afirmar que tots nosaltres, els d'aquesta part del món, portem a les nostres cèl lules gens de neandertal.

Cal tenir en compte que, ara per ara, el coneixement dels mecanismes de la genètica evolutiva és molt limitat i reduït a punts aïllats de la mateixa, en comparació a la seva veritable magnitud en la teoria de l'evolució.


2.3 Canvis anatòmics, per Miquel Llobera.
Els canvis anatòmics són aquells canvis que afecten a la fisiologia d’un ésser viu a través de l’evolució i havent passat una sèrie de generacions un procés de selecció natural optar per la característica variada que més afavoreixi l’espècie.
Els principals canvis anatòmics son tres:
I. El crani:
Augment del volum cerebral. Es passa dels 500cc de l’australopotecus fins als 2000 del Sapiens.
Desapareix la cresta sagital i els arcs supercilials sobre els ulls
Recessió de la cara, es a dir, es passa del prognatisme a l’ortognatisme (cara plana, que permet la visió estereoscópica). Tot i això hi ha matissos, per exemple, la raça negra es més prognata, dins l’ortognatisme, és clar. Aquest procés es dona a mesura que el cervell augmenta.


7
II. La dentadura:
Es passa de 36 peces dentals a 32.
El paladar adquireix una forma parabòlica, en contra de la rectangular dels antropoides.
Les dents canines es redueixen de grandària.
Desapareixen els diastemas, que es l’espai entre la dent canina i l’incisiu superior, on s’encaixa es caní inferior.
III. La resta de l’esquelet: bipedisme.
Canvis a la columna vertebral, es torna més flexible.
La pelvis es torna més grossa i serveix de base per la resta de l’esquelet.
Els genolls i els peus es modifiquen. El dit gros perd independència i el peu perd flexibilitat i guanya forma d’arc.

2.4 Adaptació al medi i instint de supervivència, per Toni Pascual.
Per començar a parlar d'adaptació cal partir per definir aquest concepte, és per això que diem que adaptació és: és el procés pel qual l'organisme es va fent capaç de sobreviure en determinades condicions ambientals.

Aquesta capacitat de supervivència es transmet de generació en generació a través de caràcters hereditaris que permeten augmentar la capacitat de supervivència dels individus.
Les adaptacions de un organisme a un medi determinat són processos lents i complexos que donen com a resultat que en els éssers vius es formin o desenvolupin òrgans adequats que els permetin realitzar la seva vida en aquest mitjà.

Podem dir llavors, més enllà dels mecanismes d'adaptació, que les característiques d'éssers vius estan estretament lligades a les de l'ambient que habiten.

En altres paraules tots els éssers vius han experimentat i experimentaran processos evolutius que permeten la seva adaptació al medi ambient.

A aquestes adaptacions desenvolupades per cada espècie, les podem classificar en tres grups: les morfològiques, les fisiològic i les etològiques.

Adaptacions morfològiques: són aquelles adaptacions relacionades amb la forma dels seus organismes complets, per les seves diferents òrgans o parts de les seves estructures.

Adaptacions fisiològiques: són aquelles que tenen relació amb el metabolisme i funcionament intern de diferents òrgans o parts de l'individu.

Adaptacions eptològiques: es tracta de les aplicacions relacionades amb el comportament dels individus de l'espècie.
8
Exemples d'adaptacions humanes al medi ambient són:
• Adaptació a la temperatura.

• Color de la pell i adaptació.

2.4.1 Adaptació a la temperatura: Equilibri tèrmic.
Mecanismes de producció de calor corresponents amb l'activitat metabòlica.

L'activitat muscular genera calor.

Certes hormones augmenten el metabolisme basal

Ingestió d'aliments augmenta el metabolisme basal

Mecanismes d'intercanvi de calor amb l'ambient.

Radiació, conducció, convecció i evaporació. Estan ordenats segons guany i pèrdua de calor.
Mecanismes de transferència de calor.

Vasoconstricció (estretament d'un vas sanguini manifestant-se com una disminució del seu volum).

Vasodilatació: (És la capacitat dels vasos sanguinis (artèries i venes) de dilatar Això genera una disminució de la pressió arterial quan ocorre en el territori arterial.)

Respostes fisiològiques davant la calor.

Davant la calor:
Augment de la pèrdua de calor intern.

Vasodilatació.

Transpiració (Producció de Suor).

Davant El Fred:
Disminució de la pèrdua de calor Intern.
- Vasoconstricció.

Augment de la producció de calor.

Mida i forma corporal
Regla de Bergmann: una major grandària corporal permet una major tolerància a climes freds (i viceversa). Aquesta regla es justifica en què, a igualtat de forma, un menor mida implica una major relació superfície / massa.

Regla d'Allèn: un major grandària relativa d'extremitats i apèndixs permet una major tolerància a climes càlids (i viceversa)



9
Mida i forma del nas:
A les poblacions amb climes freds: nas estreta.

A les poblacions amb climes càlids: nas ampla.

NAS ESTRET I ALT

MAJOR SUPERFÍCIE DE LA MUCOSA

MAJOR CAPACITAT PER ESCALFAR L'AIRE

MÉS ADAPTATIVA A CLIMES FREDS

2.4.2 Adaptació a la radiació solar.
El grau de pigmentació (quantitat de melanina) de la pell humana és una adaptació per a regular la penetració de radiació ultraviolada en l'epidermis.

Les diferències poblacionals en el color de la pell es manifesten en:
un augment gradual de la pigmentació de la pell segons disminueix la latitud (per la necessitat de protecció davant la radiació UV en l'equador i els tròpics): les pells fosques protegeixen de la destrucció del folat, càncer de pell, alteracions de la termoregulació...

Una disminució gradual de la pigmentació de la pell en les zones temperades i cap als Pols (per la necessitat d'afavorir la síntesi de vitamina D en les zones d'escassa radiació solar).

A les regions de transició (amb marcats contrastos estacionals en els nivells de radiació solar): gran potencial per variar el color de la pell en funció del grau d'exposició al sol (bronzejat).

2.4.3 Instint de supervivència.
En tot el regne dels éssers vius veiem una conducta constant. Tots i cadascun d'ells per simples que siguin semblen estar seguint una mena de programa que el porta a realitzar accions de manera automàtica.

Aquestes accions van orientades a certs fins específics, la supervivència, la reproducció o la conservació de si mateixos o de l'espècie. A aquesta conducta solem anomenar "instint de supervivència".

L'instint de supervivència està relacionat amb qüestions psíquiques però sobretot amb esferes biològiques, l'instint és el terme utilitzat per denominar aquelles pautes o conductes que impliquen una reacció davant determinades situacions de major o menor urgència.

Aquestes conductes són molt característiques de l'animal i en molts sentits són vistes com la predominança del caràcter salvatge de l'animal. No obstant això, també estan presents en l'ésser humà i, encara que molt més neutralitzades que en els animals, aquestes conductes instintives són les que permeten d'alguna manera l'evolució i adaptació de l'ésser humà a diverses realitats.


10
Des d'un punt de vista biològic, l'instint és la reacció immediata a determinats estímuls. En aquest sentit, actuar des de l'instint significa per exemple escapar d'un perill, buscar protecció o buscar protegir els nostres éssers propers, cerca satisfer determinades necessitats, etc.

Per a les corrents biologicistes, l'instint en l'ésser humà es pot donar de dues maneres: l'instint de supervivència, aquell que ens porta a adaptar-nos a diverses realitats per tal de suplir les necessitats bàsiques, i l'instint de reproducció, aquell que té com a objectiu fer perdurar l'espècie per sobre totes les coses.

L'instint és primordialment hereditari i no és quelcom que es pugui aprendre. De tal manera, és comú a tota l'espècie i no varia d'acord a l'educació que cada individu rebi, a l'estil de vida que porti o als recursos amb què compte per viure.

Com que té com a objectiu bàsic l'adaptació a una nova realitat complexa i diferent, l'instint és, en termes biològics, allò que permet la supervivència i l'evolució de l'espècie en qüestió.

Moltes teories socials i experts de les branques de l'antropologia, la psicologia i la sociologia, sostenen que l'instint en l'ésser humà pot ser considerat com gairebé inexistent o nul.

Això s'explica a través del fet que l'ésser humà és l'únic ésser viu que interactua en un medi cultural en el qual les reaccions biològiques i 'salvatges' estan neutralitzades o aplacades.

De tal manera, aquestes corrents expliquen que avui en dia seria impossible per a un ésser humà indefens recórrer al seu instint de supervivència original amb l'objectiu de sobreviure en mitjans inhòspits pel fet que la raça humana ha perdut contacte amb aquest tipus de reaccions.




En conclusió a l'adaptació al medi i l'instint de supervivència: L'ésser humà és capaç d'adaptar-se a circumstàncies molt diverses. Tot organisme viu i es desenvolupa en un medi ambient concret. Cada espècie té el seu propi medi ambient i viu adaptat a ell.

Els éssers humans, com qualsevol altre ésser viu, tenim també el nostre propi medi ambient i al llarg de milions d'anys d'evolució hem realitzat un gran esforç d'adaptació al nostre entorn. Durant segles es va pensar que les espècies eren immutables i que van ser creades tal com es presenten en l'actualitat.

Avui coneixem bé la teoria sobre l'evolució de les espècies i al seu llum es dóna una explicació lògica, coherent i científica sobre l'evolució de la nostra espècie. Les característiques morfològiques, anatòmiques, fisiològiques que presenten les diferents espècies estan íntimament relacionades amb el medi on viuen, amb el tipus de vida que porten i amb les altres espècies amb les que es relacionen.

L'evolució biològica de les espècies presenta un caràcter progressiu clar al llarg dels milions d'anys d'evolució de la vida. D'altra banda, en les estructures encefàliques d'algunes espècies es produeix un augment gradual de la capacitat per rebre i processar informació, a mesura que anem avançant en l'escala evolutiva.

11
Aquest progrés dóna lloc en els primats superiors a unes qualitats psíquiques molt destacables, concretament en el gènere Homo es manifesta una espectacular discontinuïtat psíquica en relació amb els seus predecessors, manifestada per l'aparició de la consciència reflexiva i la capacitat de raonament. Això possibilita una "nova" forma d'adaptació al medi fins llavors desconeguda.

L'ésser humà en néixer és l'ésser pitjor dotat del conjunt dels éssers de la terra, però quan arriba el seu desenvolupament és el més poderós de tots ells. L'home ha aconseguit sobreviure millorant les respostes a les condicions del medi on viu. L'home acciona i reacciona davant el món exterior, li arrenca la subsistència i evita els seus perills gràcies al "equip" de què disposa.

Així com els animals neixen amb el seu propi equip, que forma part del seu cos (el conill té potes per cavar, el lleó urpes i dents per estripar la presa, el castor incisius per tallar els arbres), l'home té molt pocs accessoris de aquesta classe i fins i tot els que tenia els ha anat perdent al llarg de l'evolució biològica. Alguns homes primitius van tenir incisius sortints incrustats en sòlides mandíbules o uns braços llargs i forts que constituïen les seves úniques armes per defensar-se davant del medi.

No obstant això, en l'home modern aquests elements han perdut importància i han estat substituïts per accessoris extra-corporals que usen i abandonen a la seva voluntat: fabriquen pics i pales per cavar, destrals per tallar fusta, armes per a caçar i matar animals, cases de fusta, pedra o maó per protegir-se de la intempèrie.

La vida social i el llenguatge possibilitar la col·laboració, la posada en comú dels descobriments individuals i la transmissió dels coneixements adquirits d'una generació a una altra. Tot això va contribuir al desenvolupament del cervell i la intel·ligència.

2.5 Alimentació, per Andreu Morro.
La història de l'alimentació està estretament relacionada amb l'evolució de l'home.Tots els éssers vius necessiten alimentar-se per viure. Els hàbits alimentaris de l'ésser humà han anat variant per poder adaptar-se a les adversitats que el medi presentava. El tipus d'aliment que l'home ha hagut de ingerir per al seu manteniment, ha canviat a través dels temps, perquè es va trobar obligat a menjar aquells que tenia més pròxims i eren més fàcils d'obtenir amb les escasses eines que posseïa.

L'enorme capacitat d'adaptació de l'ésser humà al medi i a les circumstàncies, comporta l'aparició de diferents maneres d'alimentar en les societats. D'altra banda, això fa que els hàbits alimentaris d'una població no siguin estàtics sinó adaptables a les lògiques variacions del seu entorn vital.

2.5.1 Alimentació a la prehistòria.
Les principals fonts d'aliment en la prehistòria més antiga, del paleolític, van ser la caça i la collita de fruits i vegetals silvestres. Els grups d'homínids es desplaçaven després de les grans ramats d'animals o llocs on hi hagués caça de forma regular.

Tampoc podem descartar el carrosser de peces abatudes per altres animals (generalment carnívors) i que posteriorment eren robades pels homínids, o del consum d'animals caiguts accidentalment en coves que feien les vegades de trampes naturals, com el cas de la cova de Galeria, al jaciment d'Atapuerca (Burgos).

Més tard, al neolític, fa 10.000 anys, apareix una nova forma d'adquisició de l'aliment, l'agricultura i la ramaderia. Cabres, cavalls, porcs, gossos i, d'altra banda, blat, ordi. La domesticació i l'agricultura van portar amb si profunds canvis com la sedentarisme, ja no calia anar d'un lloc a un altre per aconseguir l'aliment.
12
És en aquest període quan vam començar a menjar alguna cosa semblant al "pa" que avui coneixem, fins i tot s'han trobat restes de coques de blat amb una capa de mel. A propòsit, és ara, amb el consum del cereal, quan apareixen les primeres càries.

També en el neolític, amb la ceràmica, vam aprendre a "cuinar" de veritat els aliments. En qualsevol cas, si bé en els primers moments del paleolític sembla ser que la carn es consumia crua, a poc a poc, amb el domini i control del foc, apareixen de manera sistemàtica ossos cremats al costat de fogueres amb marques de tall en la seva superfície. És probable que els primers "rostits" fossin obra dels Neandertals, fa 60.000 anys.

2.5.2 Alimentació a l'edat antiga.
Hi ha evidències que als egipcis els agradava menjar, i a més que tenien por davant una possible escassetat d'aliments. Desconeixem com produïen, emmagatzemaven i preparaven els seus àpats (tenint en compte el seu caràcter perible), ni les quantitats consumides habitualment.

El poble hebreu tenia una alimentació bastant monòtona i basada en els productes que els donava la terra, sense gaires refinaments i curiosament no uniforme en el seu desenvolupament, ja que depenent de les tribus així era l'alimentació.

Al poble grec, la base de l'alimentació dels grecs la constituïen els cereals, el blat i l'ordi essencialment. Les verdures escassejaven i eren relativament cares a la ciutat, excepte les faves i les llenties, que es menjaven sobretot en puré.També es menjava molt all, així com formatge i cebes, sobretot en l'exèrcit.

Poble Romà: Els orígens de la cuina llatina van ser humils i austers.
Fins al segle II a.C. la cuina romana es basava en aliments bàsics: el pulmentum o farinetes de mill, l'ordi o els pèsols, el formatge de llet d'ovella, la carn de xai bullida, la col, les faves, etc.

Les fruites també ocupaven un lloc important: les pomes, els albercocs importats d'Armènia, els melons portats de Pèrsia, les figues i els dàtils. Va ser a principis del segle II a.C. quan els romans van entrar a Àsia Menor i van descobrir el refinament de les corts gregues d'Orient. A partir d'aquest moment, la preparació dels menjars, segons Titus Livi, es va fer llarga i costosa. Els serveis dels cuiners, treball fins aleshores exercit per esclaus, es van començar a cotitzar a l'alça.

2.5.3 Alimentació a l'edat mitjana.
El vi i el pa són els elements fonamentals en la dieta medieval. En aquelles zones on el vi no era molt emprat seria la cervesa la beguda més consumida. Carn, hortalisses, peix, llegums, verdures i fruites també formaven part d'aquesta dieta depenent de les possibilitats econòmiques del consumidor.

La carn de porc era la més emprada. La caça i les aus de corral suposaven una important aportació carnica a la dieta. Les classes populars no consumien molta carn, sent la seva dieta més abundant en despulles com fetges, potes, orelles, budells, cansalada, etc. En els períodes d'abstinència, la carn era substituïda pel peix, tant de mar com d'aigua dolça. Els ous també constituïen una important aportació a la dieta. Les espècies procedents d'Orient eren molt emprades.

Les carns degudament especiades formaven part gairebé íntegra de la dieta aristocràtica mentre que els monjos no consumien carn, apostant pels vegetals. El pa seria la base alimentària de les classes populars, i poden constituir el 70% de la ració alimentària del dia.

13
Al final de l'Edat Mitjana es continua mantenint la divisió geogràfica entre la cuina del nord, on predomina l'ús del greix animal, i la del sud, mediterrània, que empra l'oli d'oliva. També es pot distingir una cuina aristocràtica, en la qual es produeix una major varietat de productes, de tècniques de preparació i de complexitat d'elaboració, amb la utilització d'espècies, protagonisme de rostits d'aviram i de guisats de peix, tot amb adorns i guarniments de salses i sofregits, així com una notable intervenció de la confiteria.

La predilecció pels sabors aportats per les espècies es presenta de manera diferent en els països d'Europa. A França era el gingebre la més usada, seguida de la canyella, el safrà, el pebre i el clau, a Alemanya, s'emprava només el pebre i el safrà i en menor mesura el gingebre, els anglesos preferien la cubeba, el macís, la galanga i la flor de canyella, mentre els italians van ser els primers a utilitzar la nou moscada.

Bona part de l'èxit que van collir les espècies es devia a les seves presumptes virtuts afrodisíaques.
Davant d'aquesta cuina molt refinada, cara i amb fortes varietats regionals, trobem una cuina popular, menys canviant, més unida a les necessitats i a la producció de l'entorn, amb predomini de guisats en olla, on la carn havia de coure llarga estona perquè els animals eren vells i, per tant, més dura, s'acompanyava de verdures i llegums i es completava amb elevades quantitats de pa.

2.5.4 Alimentació a l'edat moderna.
El període comprès des del segle XV fins al principi del XIX és el moment en què es fixen les principals costums alimentàries de la majoria dels països europeus, costums que es coneixen amb el nom de cuina tradicional.

L'alimentació de les classes populars era pràcticament la mateixa a Castella que a Alemanya, a Anglaterra que al Piemont. I és que el 60% de la ració calòrica de tots els europeus que pertanyien a les classes baixes era la mateixa: el pa i les farines de cereal. El pa es menjava acompanyat, amb molt poca quantitat, de cansalada, salaó, ceba, all, oli o qualsevol altre producte que li donés un complement de sabor o que dissimular la seva sequedat.

El pa que consumia el poble era sempre d'aspecte negre o bru, ja que per la seva elaboració es feien servir altres cereals diferents del blat que li donaven aquesta coloració. Les classes aristocràtiques prenien, a diferència de les classes populars, el pa blanc de blat.

El plat per excel·lència de la major part de les famílies europees de classe popular era la sopa i el seu acompanyament: el bullit. Tot i que no tenim informació de totes les zones d'Europa, totes les investigacions apunten que aquest menjar és gairebé l'únic plat de l'alimentació diària de les classes populars, i això des de l'Edat Mitjana fins a mitjan segle XVIII.

El poble menjava molt poca carn i, quan ho feia, era generalment en festes assenyalades o en celebracions familiars o locals. La carn que més s'utilitzava era la d'au de corral o la de caça menor.

Li seguia en importància el porc, que era l'animal preferit per la facilitat que presentava la seva conservació. Generalment es sacrificava un únic exemplar a l'any i la seva carn es salava, es va embotir o s'assecava, el que permetia disposar d'aquesta aportació proteica al llarg de diversos mesos.

Els ingredients proteics, que completaven la dieta de les classes populars, eren el vi, la cervesa i en algunes regions europees la hidromel i la sidra.Els productes d'horta es consumien només a l'estació en què es produïen i, generalment, eren poc valorats.

14
A diferència del poble, les classes altes basaven la seva alimentació en el consum de carns, cuinades de diverses formes, i en la rebosteria. Durant el període que va des del segle XV fins a inicis del segle XIX, es van produir importants transformacions en la taula de les classes benestants, algunes d'aquestes han perviscut fins l'actualitat.

Els canvis que es poden considerar més significatius són un refinament en la preparació i presentació dels aliments, l'aparició de la mantega com a greix fonamental de la cuina en els països del centre i nord d'Europa i, finalment, la progressiva desaparició de les espècies, tan presents en l'Edat Mitjana, i la seva substitució per noves formes d'amanir i salsejar els aliments.

2.5.5 Alimentació a l'època actual.
Els canvis socials i els experimentats en la manera d'alimentar un país, han estat més grans en els últims 50 anys que en tots els segles anteriors.

D'altra banda, els avenços socioeconòmics i els canvis tècnics ocorreguts en tots els punts de la cadena de producció d'aliments, han difós i posat a l'abast de qualsevol aparells elèctrics, productes i modes de consum impensables fa simplement dues dècades.

A nivell individual, els canvis en la forma de vida s'han traduït en una disminució general en la despesa energètica realitzat, sobretot a causa de la creixent mecanització. A més, s'ha produït un descens en les despeses de termoregulació al difondre els aparells de climatització.

Les societats modernes es caracteritzen per la possessió, en sectors majoritaris de la població, de més aliments dels que es poden consumir, la generalització del consum de substàncies químicament pures, una major longevitat juntament amb la disminució de la mortalitat infantil, l'augment de la mecanització amb la consegüent disminució del treball físic i de les necessitats energètiques.

Cal tenir en compte que les necessitats en determinats nutrients no disminueixen encara que ho facin les necessitats d'energia, en aquestes condicions, podríem trobar-nos en situacions de deficiències relatives d'algunes substàncies nutritives.

2.6 Intel·ligència i lògica, per Miquel Llobera.
2.6.1 Explicació d'ambdós conceptes.
La intel·ligència és la facultat d'entendre i comprendre l'entorn, i l'habilitat que es té a l’hora de donar un sentit encertat a una sentència. Tot i així, no té una definició universal acceptada, la definició que més correcte trob és aquesta: La intel·ligència és una capacitat mental molt general que, entre altres coses, implica l'habilitat de raonar, planejar, resoldre problemes, pensar de manera abstracta, comprendre idees complexes, aprendre ràpidament i aprendre de l'experiència.
No és un mer aprenentatge dels llibres, ni una habilitat estrictament acadèmica ni un talent per a superar proves. Més bé, el concepte es refereix a la capacitat de comprendre el nostre entorn. Les característiques intel·lectuals d'una persona varien en diferents ocasions, en diferents dominis i jutjaran en diferents criteris. El concepte d’intel·ligència" és una temptativa d'aclarir i organitzar aquest conjunt complex de fenòmens.
La lògica és l'estudi dels sistemes de raonament correcte, és a dir, dels sistemes de raonament que un ésser racional podria utilitzar per raonar. La lògica s'ocupa de determinar quines formes d' indiferència i de demostració són vàlides i quines no, i per tal de fer-ho la noció central que estudia és la de conseqüència lògica.
La lògica estudia i classifica l'estructura de les proposicions i els arguments.

15
2.6.2 Història d'aquests dos termes.
La visió que tenim de la natura sempre va ser per a l'home un mapa orientador sobre el territori on vivim. L'home primitiu s'orientava, davant la incertesa de la vida, en participar de ritus on imitaven la natura, per extreure'n un ordre d'aguditzar la seva intel·ligència en la resolució dels seus problemes i tranquil·litzar de l'ansietat que el misteri del desconegut els provocava.
Realitzaven una mena d'identificació amb els animals (els seus sorolls, les seves pells, peülles, menjant les seves entranyes, etc.), Les plantes (vestidures, sons, aliments, contemplació, etc.) I tot objecte aparentment inanimat (astres, firmament, pedres, muntanyes). En aquest procés "animat" d'imitació se sentien inspirats davant la consciència de resistència davant la diferència home-natura.
Partien de la consciència de que a tots els animava un mateix ordre.
Aquesta ressonància era inspiradora de coneixement que es concretava en diferenciar com ser capaç de simbolitzar el viscut, pensar i actuar. Hi havia un ritu participatiu d'una mateixa vitalitat i havia també una separació que permetia mentalitzar l'experiència, i així aprendre intel·ligentment. és a dir, per poder utilitzar eficaçment en la seva vida comunitària.
Hi havia un doble joc: d'una banda la intel·ligència desenvolupada era emocional ja que permetia fer servir l'angoixa del grup o l'individu com a motor vital del que tots participaven i de l'altra era una intel·ligència empírica que aportava coneixements eficaços per a la vida social.
Es generava una cultura que pensava i actuava per resoldre els seus problemes concrets. Una intel·ligència a partir de la participació ritual d'una realitat orgànica de la que extreien coneixement. Aquest aprenentatge desenvolupava una intel·ligència animista.
Quan l'home desenvolupa aquest pensament sobre l’experimentat, arriba a donar-li més importància al pensat que al viscut. En l'Antigüitat aquest respecte per la naturalesa com a font de coneixement es va anar perdent en donar-li més importància a l'observat i pensat però sense perdre l'ànima que donava vida al món.
Se'n va anar constituint una font de coneixement, més lligada a una intel.ligència formalitzada lògicament. La coherència entre el pensat i el viscut va canviar de direcció, si bé la font d'inspiració va deixar de ser els actes rituals comunitaris, l'observat i pensat no va deixar la seva ressonància amb un ordre natural o cosmos vital.
La filosofia aristotèlica va ser la seva culminació, partint d'una matèria viva i el viscut i pensat va arribar al seu idealisme platònic. Posava ordre des de idees donades. Serien les fonts formadores d'una intel·ligència lògica racional. La intel·ligència es desenvolupava en els diàlegs intel·lectuals i anàlisi inductius de la realitat observada cristal·litzada en formulacions filosòfiques i socials.
L' epistemologia (Disciplina de la filosofia que s'ocupa del coneixement i de les seves limitacions) seguia sent un treball de l'home que anava generant una intel·ligència disciplinada que privilegiava la percepció i un pensament lògic i explicat racionalment.
El buit potencial anímic (el viscut) de l'Antiguitat va ser completat per la "matèria objectiva" o la "idea" que permetessin el desenvolupament filosòfic a partir de l'observació o reflexió d'idees que orientaran el quefer humà.
A l'Edat Mitjana la presència de Déu es va constituir en font de coneixement. Però d'un Déu-vida que anima a l'home en la seva formalització epistemològica sobre la realitat. La intel·ligència torna a animar-se, però aquesta vegada el camí no és a partir de la natura, la matèria o les idees, sinó a partir de la revelació divina.
En voler donar-li a aquest Déu un caràcter objectiu amb poder polític, va tornar a separar al pensament humà de la vida.En institucionalitzar es va delimitar la cerca a una revelació filtrada des d'una teologia formalitzada. Només el pensament místic es va salvar d'aquesta desvitalització del coneixement.
16
No obstant això gràcies a aquest retrobament amb la vida dins d'aquest "buit potencial" o misteri de la realitat, és que la intel·ligència va tornar a aguditzar més enllà de l'emocional (por, culpa, patiment, injustícia, etc.) I la raó lògica (filosofia realista o idealista) darrere d'una intel·ligència viva que participa d'un Déu universal que a tots uneix.
L'home primitiu tenia una font de coneixement animista-emocional de la qual tota la comunitat solidàriament participava en un acte religiós-social-intel·lectual (ritual) que la intel·ligència d'un líder revelava.
Després aquesta unitat en la tasca epistemològica es va anar diluint per desenvolupar una intel·ligència més empírica i reflexiva, que donava prioritat a l'ordre en la lògica racional sense perdre la influència de forces anímiques.
Aquesta intel·ligència era apresa per més persones, reunides en llocs apropiats que avui anomenaríem escoles. Es va necessitar un desenvolupament més convencional a través de la raó lògica. Arribem així a l'Edat Mitjana on el buit de la força vital torna a tenir sentit de font d'inspiració del coneixement i desenvolupament d'una intel·ligència més animista participativa d'un Déu-vida. Aquesta intel·ligència mística va ser desvirtuada en un nou intent d'objectivar a aquest Déu desconegut a la formulació teològica més inspirada en la raó lògica que en l'experiència mística-vital.

Arribem així a la Modernitat i la ciència com intents de desvetllar la realitat en què vivim i actuem. El pensament romàntic torna a veure a la Natura com un ordre donat inspirador, captat des d'una epistemologia que pensa a partir d'una experiència individual d'un Jo i la natura. Tot i que la lògica deixa un lloc més important a allò emocional, no abandona l'esforç de posar a l'home fora de tota participació vivencial i irracional. La intel·ligència que es desenvolupa té un matís poètic que no aconsegueix trencar amb la separació del Subjecte-Objecte de coneixement. Una altra vegada el buit potencial perd capacitat de desenvolupar una intel·ligència viva i eficaç.

Amb la vinguda de Galileu, Bacon i Descartes la realitat arriba al seu exponent màxim d'objectivitat, determinisme, manipulació i càlcul. Per assolir aquesta intel·ligència cientificoracional va ser necessari acotar-la. Ja no només es separa el pensat del viscut, sinó també la part del tot, "per poder calcular" com deia Galileu.

Si la realitat es pot separar en parts per conèixer-la millor, també serveix per calcular-la i dominar-la millor. Aquesta intel·ligència positivista científica pren vol amb Descartes en poder integrar-la amb una lògica matemàtica que pot fer de la raó una prova de realitat.

La intel·ligència racional lògica matemàtica que es desenvolupa és tremendament eficaç en el domini de la realitat. Permet l'home emprendre, amb l'aportació mecanicista de Newton un gran salt en el progrés tecnològic i teoria científica de la realitat. El concepte d'una realitat mecànica s'oposa al concepte de l'home primitiu i de l'antiguitat d'un univers com a organisme en equilibri no evolutiu sinó donat i conegut. Amb la mecànica es pretén arribar a un univers intel·ligent lògic, inanimat, sense propòsit, amb lleis eternes que determinen.





17
3 BLOC I: RELACIONS SOCIALS I FORMA DE VIDA
3.1 Manera de pensar, per Julián Vadell.
3.1.1 Definició de pensament.
De les moltes definicions que podrien donar-se, algunes d'elles ho consideren com una activitat mental no rutinària que requereix esforç, o com el que passa en l'experiència quan un organisme s'enfronta a un problema, el coneix i el resol. Podríem també definir-lo com la capacitat d'anticipar les conseqüències de la conducta sense realitzar-la.

El pensament implica una activitat global del sistema cognitiu amb intervenció dels mecanismes de memòria, atenció, processos de comprensió, aprenentatge, etc. És una experiència interna i intrasubjectiva.

El metge francès La Mettrie va ser el primer que va concebre la ment com una cosa completament material, el cervell, proveït d'una sèrie de cèl lules (neurones), que interconnexionades entre si feien funcionar a aquesta massa física que és el cervell. Aquesta idea va donar lloc a principis del segle XX, als models de processament de la informació, que pretenien establir paral.lelismes entre el cervell i la informàtica.
Fins aproximadament 1960, molts psicòlegs sobretot dels EUA, consideraven el funcionament de la ment humana com el d'una màquina.

Actualment no hi ha dubte respecte a que tots els processos mentals (pensament, idees imaginació, records, memòria, il.lusions o emocions en general), són processos cerebrals, és a dir, són un producte del funcionament cerebral. És cert però, que els mecanismes cerebrals que generen aquestes activitats mentals, encara estan molt lluny de ser compresos per complet.

3.1.2 Tipus de pensament.
La psicologia cognitiva ha basat fonamentalment les seves investigacions en tres aspectes:

El raonament deductiu:forma part de categories generals per fer afirmacions sobre casos particulars. Va del general al particular. És una forma de raonament on s'infereix una conclusió a partir d'una o diverses premisses. El filòsof grec Aristòtil, per tal de reflectir el pensament racional, va ser el primer a establir els principis formals del raonament deductiu.

El pensament inductiu: és aquell procés en el qual es raona partint del particular per arribar al general. La base de la inducció és la suposició que si alguna cosa és cert en algunes ocasions, també ho serà en situacions similars encara que no s'hagin observat.
Amb bastant freqüència realitzem en la nostra vida diària dos tipus d'operacions inductives, que s'anomenen predicció i causalitat.

Per resumir, podem concloure dient que en el raonament inductiu es parteix del particular per arribar al general, s'obtenen conclusions que només resulten probables a partir de les premisses i que a més les conclusions extretes es fonamenten en l'estadística.

La solució de problemes
Un altre important aspecte en el qual s'han basat les investigacions de la psicologia cognitiva és la solució de problemes. Podríem dir que un problema és un obstacle que s'interposa d'una o altra manera davant nostre, impedint veure el que hi ha darrere.

Es considera que habitualment qualsevol persona passa per tres fases a l'hora de solucionar un problema i se les anomena: preparació, producció i enjudiciament.

18
En la fase de preparació és quan es fa una anàlisi i interpretació de les dades que tenim.

En la fase de producció intervenen diferents aspectes entre els quals cal destacar la memòria, que s'utilitza per recuperar tots els recursos que estiguin al nostre abast i que ens serveixin per arribar a una solució eventual.

En l'última fase d'enjudiciament, el que es fa és avaluar la solució generada anteriorment, contrastant amb la nostra experiència, per finalment donar-com a bona o no.


3.1.3 Evolució de la manera de pensar de l'ésser humà a través de la filosofia i dels seus màxims representants.
Entenem la conducta com un "complex sistema funcional", on hi ha motivacions, emocions, donats per l'energia psíquica i que ens ajuda a poder visualitzar-la. D'altra banda hi ha l'aspecte estructurant, perquè el subjecte estructura la realitat per poder actuar sobre ella, com ho són la percepció, la memòria, el pensament i el llenguatge i que conforma un tot en la personalitat i és el que fa que sigui aquest un ésser en situació.

Aquests fenòmens psíquics, es poden veure al llarg de la història, com a formes de pensar i actuar pròpies del context on van tenir el seu origen, sense el qual no podríem arribar a comprendre'ls. Aquesta forma de pensar, com en la Grècia antiga, que va posar el seu interès en tractar de comprendre el món en mans d'éssers superiors a través del mite.

3.1.3.1 Dels inicis a l'edat mitja.
Amb el pas del temps els antics van començar a entendre l'ús de la raó en les seves respostes, allunyant-se del mític. Com filòsofs podem anomenar Tales de Milet, que atribuïa a l'aigua (essència de l'aigua) l'origen de totes les coses.

Més tard Sòcrates, Plató i Aristòtil, entre d'altres, tenien una mirada diferent, donant importància a un ésser superior, sent aquest reprès per filòsofs cristians en el S.V per Sant Agustí, i en el S XIII per Sant Tomàs amb l'escolàstica.

Durant l'Edat Mitjana es reprèn el pensament de filòsofs antics, ja que creien aquests autors, com els antics, que van arribar a reconèixer a un ésser superior, amb la diferència que l'església de l'Edat Mitjana els denominava pagans (Plató i Aristòtil) encara que aquests últims van ser represos per Sant Agustí i Sant Tomàs respectivament. En aquesta època es pot dilucidar un pensament teocèntric que va mostrar i caracteritzar a una Edat Mitjana inquisidora.


19
Endinsant-nos en el S. XV, es va perfilant una nova visió d'home, aquestes és la visió antropocèntrica, imperava la idea d'un home que podia ser feliç i lliure aquí a la terra. Comença a nous pensaments, noves ciències, l'home és el centre de tot, el que li permet assolir grans avenços tecnològics i científics.

3.1.3.2 L'edat moderna.
Aquest període es defineix especialment per oposició al escolasticisme. La seva força rau en la seva capacitat crítica, que va posar en qüestió les tesis de l'escolàstica. Enfront del rígid esquema medieval, el pensament modern es va definir a través de les característiques següents:

Autonomia del pensar
Els filòsofs moderns es van resistir progressivament a demanar la tutela i el dictamen dels dirigents de l'Església respecte a les seves tesis i especulacions. Va començar una autèntica lluita per alliberar-se del dictat del dogma teològic.

Llibertat de raonar
La filosofia moderna va intentar forjar una nova concepció del món i de la societat i, encara que inicialment no va prescindir absolutament de la influència religiosa, va postular la resolució dels problemes mitjançant la llibertat de raonament.

Alliberament individual
La nova filosofia contribuir a l'alliberament de la individualitat, d'una manera que abans només es va produir en la Grècia clàssica. Aquesta contribució va ser gairebé simultània a la lluita per l'alliberament dels grups nacionals que pugnaven per trencar l'imperialisme medieval.
La formulació científica
Va ser en aquesta època de la història quan van començar a estructurar les ciències naturals, enteses com un sistema de coneixements rigorosament classificat i verificat. El pensament modern va acabar convertint a la filosofia en col.laboradora de la ciència. A partir d'aquesta època va ser freqüent que una mateixa persona reunís la doble condició de científic i filòsof. Galileu i Newton són grans exemples d'aquest canvi.

Laïcització
La nova filosofia va plantejar tres condicions importants que a llarg termini van resultar decisives: la laïcització (liberalització de tes costums respecte a la influència religiosa), l'extra oficialitat (alliberament i independència dels comportaments respecte de la tutela imperial) i la substitució del llatí per els idiomes de les diferents nacionalitats.

3.1.3.3 L'edat contemporània.
Existencialisme
Schopenhauer: les seves obres més importants van ser: "Sobre el principi de la raó suficient", "El món com voluntat i representació", "Sobre la voluntat en la naturalesa" i "Qüestions fonamentals de l'ètica". La filosofia de Schopenhauer rau a eliminar l'oposició subjecte-objecte. La voluntat shopenhaueriana no té el caràcter positiu que li havia conferit l'idealisme transcendental, és una voluntat cega, un instint que tendeix a existir i està regit per l'egoisme.

Kierkegaard: Va adoptar la filosofia hegeliana, la que més tard va rebutjar, adoptant i desenvolupant una filosofia basada en el tema de l'existència. Dins de les seves obres tenim les més importants: "El concepte de l'angoixa", "Etapes en el camí de la vida" i "Diari ìntimimo". La filosofia de Kierkegaard es defineix com existencialista, segons això, l'home és pensament, però aquest pensament és inseparable del propi existir, i per això tot intent de reflexió ha de ser subjectiu.

20
Karl Jaspeers: entre les seves principals obres cal destacar a: "Psicologia de les concepcions del món", "La situació espiritual dels nostres temps". La filosofia de Jasper arriba a negar tota possibilitat de demostració racional de la transcendència, en el qual l'home no pot escapar de la seva individualitat i per tant tot coneixement és relatiu.

Martin Heidegger: Entre els seus escrits fonamentals tenim: "Ser i temps", "Kant i el problema de la metafísica", "Què és la metafísica?", "L'essència de la veritat", "Sobre el pensament de l'ésser", entre altres. Tota filosofia de Heidegger està centrada en el problema de l'ésser, en tant que aquest constitueix l'únic fonament original de l'especulació intelectual.

Jean Paul Sartre : El seu pensament es pot dividir en dos períodes: El primer ve representat per "L'ésser i no-res". El segon període caracteritzada per: "Critica de la raó dialèctica"

El Positivisme: Augusto Comte: És considerat com a pare del positivisme, aquest tindria com a objectius:
Elaborar una sociologia basada en el mètode científic i fundada només en les dades de l'experiència.

Reorganitzar totes les ciències amb aquests principis.

El pensament de Comte adopta com a eix central la llei dels tres estats, els quals vindrien a ser els desenvolupaments històrics del progrés de la humanitat:

L'Estat Teològic-mitològic: En el qual l'home interpreta els fenòmens naturals com producte d'una divinitat o poder superior.

L'Estat Metafísic: No busca una personalització del sensible en un ésser exterior, sinó que el redueix a forces abstractes.

L'Estat Positiu: L'home abandona la metafísica sobre les causes i es limita a establir lleis descriptives dels fenòmens.

El materialisme dialèctic: Marx : les seves principals obres són: "Critica de la filosofia de dret de Hegel", "Manuscrits econòmic-filosòfics", "La ideologia alemanya", " El manifest comunista ", entre altres, cal assenyalar la seva obra mestra:" El capital ". La filosofia marxista consisteix en la transposició de l'idealisme hegelià, és a dir substituir el concepte d'esperit pel de matèria: aquesta, increada i infinita és entesa com el substrat físic i absolut de tot l'existent, considerada com a font única de tota realitat.

Vitalisme Històric: F. W. Nietzsche : la seva màxima obra és " Així va parlar Zaratrusta ". Afirma que la història ha patit una contínua decadència encarnada per la moral de "esclaus" del cristianisme. Per tot això, l'home ha de tornar al punt inicial de recuperar-se a si mateix, per això cal la mort de Déu, que és un ideal il.lusori de coneixement que ha presidit la vida humana.

Idealisme i metafísica: Presenten la realitat com el resultat d'un procés dialèctic de automanifestaciòn de l'esperit, que s'explica en quatre estadis: Art, Filosofia, Economia i Ètica.

Fenomenologia: Refuten d'una banda les interpretacions psicologistes i d'altra banda investigar les lleis que ens permeten captar un concepte i interioritzar-lo .


21
Filosofia de la vida: Bergson: El seu sistema consisteix sobretot en refutar el materialisme d'aquella època. Per a això elabora la seva teoria de la durada, on el procés de l'ésser és el moviment, evolució regida per una força interna, que en oposició a Darwin, no obeeix a les lleis físiques, sinó que posseeix un caràcter impredictible.

Filosofia Analítica: Sota aquest nom es coneix una orientació teòrica, sorgida a principis d'aquest segle i encara en continu desenvolupament en els nostres dies, que centra les seves investigacions en un rigorós plantejament de l'Anàlisi filosòfic. Són cinc les característiques principals d'aquesta filosofia:

Pretendre conferir a la filosofia un caràcter de cientificitat, per a això crearien un llenguatge rigorosament codificat.

Aquest llenguatge ha de ser de tipus lògic.

La filosofia hauria de tenir l'aclariment de les proposicions.

La filosofia hauria de ser un auxiliar de la ciència.

La filosofia estarà en condicions de delimitar quan una proposició és empíricament verificable.

3.2 Costums i manera de viure, per Andreu Morro.
3.2.1 Prehistòria.
Els homes de la prehistòria emigraven seguint als animals, que buscaven pastures per alimentar-se.
Gràcies al desenvolupament de la intel·ligència van poder fabricar armes de pedra que a poc a poc les van polint. Ells a la prehistòria també van descobrir el foc i van començar a construir objectes de ceràmica com gots, plats, olles, etc.

Els camperols de aquesta època van prendre possessió de la terra i van construir petits llogarets i ciutats que estaven envoltades de murs molt gruixuts per defensar-se.

Quan anaven a caçar en grups morien moltes persones a causa de l'escàs material de caça d'aquesta època. En aquesta època també es van iniciar els primers enterraments perquè no se'ls mengessin els animals.

La família en l'edat de pedra no només constava de la dona i els fills sinó que també constava de parents i amics. Les famílies de la prehistòria tenien molts fills perquè se sentien més protegits.

L'home vivia de la caça pesca i recollida de fruits silvestres. Per a la pesca van crear els pots fets amb els troncs dels arbres buits, però per a la caça inventar arcs i fletxes. Mentre van ser reemplaçats per les armes de foc artefactes de caça.

Paper de la dona:Les dones haurien d'atendre a la fabricació de laceràmica, al manteniment del foc, en cura dels fills i al adobament de les pells, entre d'altres menesters.

El paper de l'home: L'home s'ocuparia de la caça, de la defensa del poblat i de l'obtenció dels metalls, la fabricació d'armes, etc.


22
D'aquí van néixer les primeres llogarets i les primeres places fortes. Llavors es va produir una divisió en el gènere de vida dels pobles. Es van diferenciar els caçadors d'aquells que es van dedicar a la ramaderia, al pasturatge i dels que van preferir el cultiu del sòl, donant origen a l'agricultura.

3.2.2 Edat Antiga.
L'edat antiga presenta les següents característiques:
L'abandonament de les tribus petites. 

Creació de grans ciutats emmurallades. 

Govern Central.

Grans diferències socials.

Divisió del treball. 

Grans diferències socials de reis i faraons, classe alta, obrers i artesans, camperols i esclaus. En aquesta època en diferents llocs del planeta, fonamentalment en zones fèrtils, riques i en les que la naturalesa ajuda a viure l'home, es van a establir diferents tribus i aquestes van a canviar l'organització social i la forma de vida del planeta. 

Les ciutats no seran només el lloc on viuen les persones sinó que seran el centre de tot, on es concentren tots els serveis que existeixen per a la gent (temples, banys, primers llocs de tractaments curació de les malalties).

En aquesta època, la relació amb la salut, va a continuar la idea que les malalties estan produïdes per esperits malignes, i seran els líders religiosos els encarregats de la curació de les malalties. Els metges seran els sacerdots. També és en aquesta època quan apareixen els primers metges seglars, que no tindran res a veure amb els déus i els temples. Aquests metges seglars es dedicaran a la curació de les malalties més visibles, la cirurgia i la traumatologia. 

De la cura dels malalts en aquestes civilitzacions es coneix molt poc, gairebé no existeixen documents dels mateixos. Només tenim diverses fonts d'aquelles civilitzacions, que ens indiquen que la cirurgia serà molt més desenvolupada, on serà necessari crear hospitals, i en aquests llocs les persones que es dediquen a tenir cura seran els homes.

En les altres civilitzacions les activitats cuidadores seran exercides per la dona, generalment portades a terme per esclaves, serventes. Una altra generalitat important d'aquestes civilitzacions dins de la salut és en aquest primer moment, l'atenció de la dona en el part, tasca que serà portada a terme per una dona anomenada llevadora i aquesta tasca serà específica de la dona gairebé fins l'actualitat. 

L'edat antiga abasta les següents civilitzacions: 

Civilització Agafar - Babilònica. És la més antiga i es desenvolupa a la Vall del Riu Tigris. 

Civilització Egípcia. La civilització egípcia s'inicia al voltant de l'any 3100 aC quan es va fundar la primera dinastia de faraons i s'estén fins el 332 a. C. quan Egipte és conquerit per Alexandre el Gran, rei de Macedònia.
23
Civilització grega. Grècia. 

Civilització Romana. Abasta des de la fundació de Roma, any 750 a.C. fins a l'any 476 d.C. amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. 

Civilització Mesopotàmica. És la civilització que s'assenta entre els rius Tigris i Eufrates, segons el Gènesi (Bíblia) és en aquesta zona on va existir el paradís terrenal, on Déu va crear l'home i el lloc on Déu envia a un poble escollit, el poble Palestí. 

Civilització Palestina. S'assenta entre el desert d'Aràbia i el mar, és a dir, ocupant una plana que s'estén des d'Egipte a Mesopotàmia. 

Civilització Índia. Va ser una civilització molt avançada les primeres poblacions es van assentar a l'Índia al voltant del 3000 aC 

Civilització Xina. 

Civilització Precolombina. Se sap que van existir en el continent americà (que serà descobert per Cristòfor Colom el 1492) Les més antigues van ser Inques, maies i asteques. 

3.2.3 Edat Mitjana.
Els homes i dones de l'Edat Mitjana patien amb duresa les conseqüències del medi físic. Els rigors de l'hivern eren molt difícils de combatre per a totes les classes socials, utilitzant tant els nobles com els humils el foc per a combatre'l. 

Gràcies a la llenya o el carbó vegetal el fred podia ser evitat i van sorgir fins i tot rudimentaris sistemes de calefacció, sent la llar de foc el més utilitzat. El refugi més emprat durant els llargs i freds hiverns eren les cases, utilitzant nombroses roba d'abric per atenuar els rigors meteorològics. Les pells eren l'element característic del vestit medieval. Per combatre la calor només es podia recórrer a un bany i les gruixudes parets de les esglésies i els castells. 

Un altre element que suposava una important limitació era la llum. A la nit les activitats es reduïen molt. Fins i tot les corporacions laborals prohibien als seus membres treballar durant la nit. Entre els motius d'aquestes prohibicions trobem la possibilitat de provocar incendis o la imperfecció en el treball a causa de l'escassa visibilitat. 

Les hores nocturnes solien servir a la festa en castells , festes que s'estenien a tota la societat en dates assenyalades com el 24 de desembre o la nit de difunts. No obstant això, una de les situacions en què l'home trobava a faltar la llum era per motiu de les grans catàstrofes: pestes, incendis, inundacions, sequeres, etc. 

Els incendis eren pràctica habitual en el món medieval, propagats gràcies a la utilització de fusta en la fabricació dels habitatges. Un descuit donava lloc a una gran catàstrofe utilitzant també el foc com a arma de guerra. Les condicions sanitàries de la població afavoriran la difusió de les epidèmies i pestes, especialment gràcies a les aglomeracions de gent que es produïen en les ciutats on les rates propagaven els agents transmissors. 





24
Els germans solien utilitzar amplis vestits folrats que cenyien lleugerament al cos gràcies a fíbules o cinturons. Una camisa de lli fins als genolls sobre la qual es posava una túnica, pantalons amb polaines i botes o esclops, depenent de la condició social, seria la indumentària masculina mentre que les dones nobles portaven sobre la túnica una mena de bata oberta per davant i recollida amb una cadeneta que permetia caminar. Si eren camperoles es vestien només amb la túnica. Els dies de fred s'utilitza una armilla de pell i un mantell de llana. 

Els homes germans solien portar el cabell llarg i el front, la barba i el clatell clares mentre que els romans hi tallen sobre el clatell. La longitud del cabell obeeix a un clar simbolisme ja que indica força, bravura i virilitat. 

Per això els esclaus i els clergues tenen l'obligació d'estar  tonsurats, quedant només en el seu cap una corona de cabell o una banda que va d'orella a orella, moda habitual entre els monjos irlandesos. No en va, tallar el cabell a una jove o un noi estava castigat 45 sous. El nu només es permetia en dos casos, en rentar-se o anar a dormir. 

Fins al segle VIII el baptisme s'havia realitzat, tant a homes com dones, per immersió en una piscina adossada a la catedral. La cerimònia es celebrava les nits de dissabte sant i els nounats en la religió rebien el baptisme nus. La nuesa baptismal tenia un simbolisme que va desaparèixer en època carolíngia al substituir el baptisme per immersió, aplicant al cos nu exclusivament càrrega sexual. Aquesta és la raó per la qual es va començar a vestir el cos de Crist quan se li representava en la Crucifixió o sant Benet aconsellava als seus monjos anar a dormir vestits. 

La dona i l'home només podien mostrar nus al llit on tindrà lloc la procreació, aportant al tàlem un cert aire de sacralitzat. Fins i tot la llei regulava els contactes ja que si un home lliure tocava la mà d'una dona havia de pagar 15 sous que augmentaven a 30 si es tractava del braç fins el colze, 35 sous per tocar sobre del colze i 45 si eren els pits la zona tocada. 

La raó d'aquests càstigs estaria justificada per les cerimònies paganes en les quals les dones es despullaven per atreure la pluja o provocar la fecunditat de la terra. 

D'aquesta manera tocar a la dona suposaria un atemptat contra la generació de la vida. La neteja personal solia fer en els llits dels rius o a les piscines d'aigües termals. Els prínceps carolingis es banyaven i canviaven la roba els dissabtes. 

Ens han quedat restes d'estris de cura personal com tisores, pinces depilatòries o pintes, especialment per a les dames que m'arrancaven seus cabells i els "esculpien" amb ajuda de llargues forquilles. 

Trobem nombroses joies que servien per adornar vestits i capes, considerant l'orfebreria germànica com una de les més atractives de la història. Ens han quedat anells, anells, arracades, agulles de ganxo, fermalls, plaques sivelles, joies que exclusivament podien utilitzar les dones com s'ha pogut constatar en els jaciments arqueològics. Aquestes joies ens donen fe de l'existència de grans fortunes en l'Alta Edat Mitjana. 

Tenim l'exemple d'un general merovingio anomenat Mummolus, que a la seva mort va deixar 250 talents de plata i 30 d'or que suposaven 6.250 quilos de plata i 750 d'or, fortuna entre la qual destaca una font de 56 quilos.



25
Un esclau culte anomenat Andarchius va valorar la seva fortuna en 16.000 sous d'or uns 68 quilos per convèncer a una noble dama que podia casar-se amb la seva filla. El bisbe Didier d'Auxerre va llegar a la seva església l'any 621 aproximadament 140 quilos d'orfebreria litúrgica. Són algunes mostres de la passió per l'or i la plata desencadenada en aquests temps.

3.2.4 Edat Moderna.
Aquestes dues arts aconsegueixen una maduresa sublim en l'Edat Moderna. Mentre en moltes cultures del món s'havien aconseguit expressions refinades de formes teatrals i musicals sagrades, com les danses balineses basades en la mitologia hindú (Katchak i Barong), al segle XVII, d'una forma simultània en cada extrem del món, es desenvolupen paral·lelament el kabuki japonès, i els teatres clàssics de les tres principals cultures d'Europa Occidental (aquestes sí interrelacionades): l'espanyol (Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina), l'anglès (William Shakespeare) i el francès ( Jean Racine, Pierre Corneille i Molière). 

En el ressorgiment del teatre clàssic europeu conflueixen tradicions medievals, tant d'escenificacions religioses (actuacions sacramentals) com profanes (titellaires avantpassats dels còmics de la llegua, encara presents en la Comèdia de l'art, que també es deixarà veure en l'arrel d'un teatre il·lustrat com el de Carlo Goldoni), i es donar forma a la disciplina de les normes literàries clàssiques, recuperades de l'antiguitat grecollatina en un extraordinari cas de resurrecció arqueològica. 

Es portaven els Italians (capa curta i sense caputxa), el birret, el barret amb plomes i les sabates de punta roma i ampla.  Les dones també portaven els seus bullons i apunyalats però en les mànigues, i la seva gorgera arrissada, a més de les faldilles i sobre faldilles, gipons i cossets, capes o mantells i la seva còfia per al cap. 

A partir de la segona meitat del segle, la creixent importància de la monarquia espanyola, imposa a Europa l'estil de la cort de l'emperador Carles I d'Espanya, un estil de gran sobrietat, caracteritzat per l'ús de colors foscos i peces cenyides, sense arrugues ni plecs i aspecte rígid, sobretot en les dones en les quals s'imposa l'ús del botxí. En la vora superior de la camisa s'usa un cordó que donarà lloc a la gorgera o “lechuguilla”. 

No es treballava, hi havia momentàniament relacions de fraternitat, es compartien els aliments obtinguts de l'estiu, no hi havia regles, es deixava pas a la luxúria, al sexe i les passions humanes. La rebentada que es pogués viure avui arreu on hi hagi oportunitat de sortir de parranda, perfectament era possible en l'Edat Moderna, i tot i no comptar amb les bondats de la tecnologia actual. Des de febrer fins a abril havia de menjar de tot goludament, i deslligar totes les passions i desitjos, ja que en Quaresma la religió demanava sacrificis i dejunis, els nobles tornarien als seus habituals tasques de dominació, els artesans a seguir vivint de les arts manuals, els sacerdots a seguir cobrant delmes, i els pagesos de tornada a la feina.

3.2.5 Edat Contemporània.
Les costums i la manera de viure de l'edat contemporània és la que vivim actualment, les costums les podem relacionar amb les tradicions de les nostre èpoques, també la nostra manera de viure està molt relacionada amb la tecnologia, ja que sense tecnologia no podríem viure tal i com o feim ara.

També he de dir que quasi tothom té un habitatge en les seves cases, piso, finques o el que sigui i l'anomenam casa.



26
3.3 Relacions socials (Relació entre els éssers humans), per tot el grup.
Relació social pot referir-se a una multitud d'interaccions socials, regulada per normes socials, entre dues o més persones, tenint cadascuna Posició social i realitzant un paper social.

Les relacions socials, interpersonals, de qualque manera, estableixen els pautes de la cultura de grup i de la seva transmissió a través del procés de socialització, fomentant la percepció, les motivacions, l'aprenentatge i les creences.

Les relacions socials resulten ser un complement a la vida d'un ésser humà com la relació que és te amb nosaltres mateixes. Llavors, el fet de relacionar-es amb els altres ésser humans és una qüestió neccessària i primordial de la vida quotidiana.

Les Relacions socials, majorment, és desenvolupen dins d'un grup social, també conegut com a grup orgànic. Un element fonamental dins de qualsevol relació social resulta ser la comunicació.

Si haguéssim de definir unes condicions de les relacions humanes, serien:

Obertura: Ser conscients de les diferències entre els punts de vista dels altres i els nostres causa de l'edat, sexe, educació, cultura, valors etc. mantenir la nostra opinió davant les divergents sense ferir la sensibilitat de l'altra persona.

Sensibilitat: És la capacitat d'entendre el contingut lògic i emotiu de les idees i opinions d'altres.

Sociabilitat: Comprendre i acceptar la naturalesa i estructura de la societat a la qual pertanyem.

Respecte a l'autoritat: Reconèixer i respectar la jerarquia de comandaments, responsabilitat, autoritat, estatus de les persones en l'organització de la qual formem part i comprendre l'impacte que aquesta jerarquia té sobre el comportament humà, inclòs el nostre.

Adaptació: Preveure i acceptar les conseqüències de les mesures pràctiques que pren l'empresa davant determinades situacions.

Objectivitat: Comprendre que mantenir relacions humanes no tenen res a veure amb la intenció de fer feliç a tots o endolcir la crua realitat.

Però tot el que és bo presenta alguns inconvenients, que podríem definir con factors negatius. Aquests són:

No controlar les emocions desagradables; És quan mostrem mal humor, odi etc.

Agressió; Quan ataquem o ofenem amb paraules, gestos o actituds. Manifesta frustració.

Fixació; Negar-se a acceptar els canvis, romanent lligats al passat

Tossuderia; Negar-se a acceptar les opinions alienes i no acceptar les equivocacions en el nostre judici o idees.


27
Repressió; Negar-se a comunicar-se amb els altres, acceptar opinions i consells.

Aïllament; Apartar o rebutjar el tracte amb els altres per qualsevol causa.

Fantasies: Considerar que les il·lusions es faran només a través de mitjans màgics, sense esforç de part nostra i sense comptar amb la col.laboració dels altres.

Sentiment de superioritat o inferioritat, Sentir millor que els altres en qualsevol aspecte. O infravalorar, sentint-se inferior als altres a causes de defectes o mancances reals o imaginàries.

3.4 Contrasts socials: les classes socials, per Toni Pascual.
3.4.1 Introducció.
Classe social és una forma d'estratificació social en la qual un grup d'individus comparteixen una característica comuna que els vincula socioeconòmicament, sigui per la seva funció productiva o "social", poder adquisitiu o "econòmic" o per la posició dins de la burocràcia en una organització destinada a aquests fins.

Aquests vincles poden generar o ser generats per interessos o objectius que es consideren comuns i que reforcin la solidaritat interpersonal. La formació d'un sistema de classes depèn del fet que les seves funcions socials siguin, independentment de l'existència d'una vinculació orgànica, mútuament dependents a un marc social més gran.

La societat de classes és una divisió jeràrquica basada principalment en les diferències d'ingressos, riqueses i accés als recursos materials. Encara que les classes no són grups tancats i un individu pot moure's d'una classe a una altra. Aquest sistema està molt relacionat amb el sistema productiu i és el típic sistema d'estratificació de les societats d'Europa en els segles XVII i XIX, així com d'altres societats no igualitàries en què no hi ha igualtat d'accés als recursos.

3.4.2 Edat antiga.
La revolució neolítica va introduir notables canvis en les formes de vida dels nostres avantpassats. La vida sedentària impulsar el desenvolupament demogràfic en certes regions i llocs de la terra. Els llogarets neolítiques es van transformar en una ciutat instal·lat al costat dels grans rius que van originar les anomenades cultures fluvials que van ser motor del desenvolupament econòmic i social d'aquella època.

Es van forjar i desenvolupar de forma independent les civilitzacions egípcia, mesopotàmica i xinesa. Aquestes cultures van introduir canvis socials importants, ja que per realitzar les grans obres d'interès col·lectiu era necessari unir esforços.

Al mateix temps, la demanda de tot tipus de productes i la necessitat de mà d'obra especialitzada en el desenvolupament de certes tasques, o en la seva coordinació, impulsar el desenvolupament del comerç i transport. En aquesta època és quan sorgeixen les classes socials, l'exèrcit, els esclaus, els funcionaris, els polítics i sacerdots que s'encarregaven de governar i coordinar, moltes vegades de forma despòtica i interessada, el conjunt d'activitats d'aquestes societats.

La civilització Grega: La societat de la polis grega va ser evolucionant a mesura que s'anaven introduint les modificacions polítiques necessàries per intentar resoldre el problema de la stasis o enfrontament continu entre els seus diferents grups. En general, es tractava d'una societat oberta a altres polis, amb gran tendència al comerç i a l'activitat marítima.

28
Durant les crisis profundes sobrevingudes entorn del segle VIII a. C. la polis atenesa va optar per la solució d'establir colònies en diverses zones d'Àsia Menor i de l'Egeu. El model d'organització social es basava en la condició de ciutadà o no ciutadà de l'individu. També es tenia en compte si aquest era lliure o esclau i, evidentment, el seu grau de riquesa, el que determinava la seva posició social.

Les classes socials lliures eren:
Ciutadans o “Politai”: Estaven dividits en deu tribus territorials distribuïdes en tres districtes: la plana, la muntanya i la costa. Tenien plens drets civils. La condició de ciutadà s'aconseguia mitjançant el naixement. Com a ciutadans de ple dret, tenien responsabilitats amb l'Estat de diversa índole:

Militar: Integraven les files d'hoplites o de la cavalleria.

Polític: Participaven en les magistratures, votant càrrecs o sent elegits per a elles.

Judicial: Havien d'exercir com a membres de diversos tribunals de justícia.

Social: Contribuïen amb impostos especials al desenvolupament de certes cerimònies o festes de caràcter públic, litúrgies, etc.



La civilització romana: A la Monarquia. En els primers temps la desigualtat social es basava en el naixement i en la religió. La societat romana presentava dos grans tipus de ciutadans: els lliures i els no lliures (els esclaus, lat. Vaig servir).

Els ciutadans lliures, al seu torn, es dividien en privilegiats (els patricis, en lat. Patrici) i en no privilegiats.

Els ciutadans no privilegiats podien ser independents (els plebeus, en lat. Plebeii) o dependents (els clients i els lliberts, en lat. Liberti).

29
Patricis: Eren les primeres famílies assentades a Roma i els seus descendents. Cadascuna pretén descendir d'un avantpassat més o menys divinitzat (pater). Els que tenen un mateix pater formen una gens, porten el mateix cognom (nomen gentilicium) i celebren un mateix culte (sacra gentil).

Des del principi de Roma, els patricis i les seves famílies constitueixen la primera baula social. Aquests patricis posseïen esclaus, probablement moltes vegades en gran nombre. Els patricis estan en la base de la fundació de Roma i, per tant, són ciutadans romans. Té l'exclusiva dels càrrecs públics, i dirigeixen la vida de Roma.

Més tard el dret de ciutadania s'estén a les anomenades minores gent, és a dir als que procedents d'altres ciutats o dins de la mateixa ciutat sense ser patricis, van adquirir la ciutadania romana. Els patricis deien que eren els parents dels fundadors de Roma. (Ròmul va ser el fundador i primer rei de Roma).

Clients: Els clients eren els estrangers o refugiats pobres, subjectes a patronatge d'un patrici, el qual li brindava ajuda econòmica, la qual defensava davant la llei, i ho deixava participar de les cerimònies religioses a canvi que aquest ho acompanyi en la guerra i l'ajudi en tots els treballs en què el patrici ho demanés. Els patricis s'enorgullien de tenir clientela gran o important

Plebeus: Constitueixen la major part de la població (la multitud), composta també amb estrangers, refugiats pobres o clients que s'havien enemistat amb els seus "patrons". Eren considerats homes lliures, de manera que no podien participar en el polític ni en el religiós.

Esclaus: És la destinació normal dels presos de guerra. Legalment, mancaven de tot dret: eren instrumentum vocale ("eina que parla"). Feien gratis els pitjors treballs i de per vida. El tracte depenia del caràcter personal de l'amo. Van arribar a ser nombrosament amb l'expansió de Roma.












30
3.4.3 Edat mitjana.
La societat estava dividida en estaments o estats (grups tancats). La noblesa (primer estat) i el clergat (segon estat) eren estaments privilegiats. La resta de la població (burgesos, artesans, treballadors i camperols) integraven l'estament dels no privilegiats (tercer estat o estat pla), la burgesia (era el tercer estat) i els altres (els grups populars, que era un grup nombrós i l'únic que pagava impost.

Això procedia de l'edat mitjana, però havia experimentat diversos canvis, al S. XVII, la noblesa va quedar totalment subordinada a la monarquia i l'alta burgesia, propietària del poder econòmic, va ser acaparant lloc de responsabilitat i aspiro a controlar el poder polític. també al segle XVIII experiment altres canvis:

I. La noblesa va perdre part de la seva influència política, però va seguir gaudint dels seus privilegis econòmics i socials. La seva riquesa procedia de les rendes de les seves terres.

II. El clergat va mantenir la seva enorme influència social, però es va veure pressionat pels monarques, que li van fer pagar uns quants impostos, i pels intel·lectuals, perquè fessin una societat més laica.

III. En el tercer lloc, la burgesia continu amb el seu ascens social. l'alta burgesia (grans comerciants, financers, industrials ...) es va enriquir. i en la baixa burgesia (funcionaris, comerciants urbans ...), els artesans van empitjorar la seva situació.

IV. La majoria dels camperols vivia en la pobresa Augment el nombre de propietaris lliures i arrendataris, tot i que també eren abundants els bracers o jornalers. A l'est d'Europa es mantenia la servitud de la pagesia.

3.4.4 Des de la revolució industrial fins ara.
La revolució industrial:La revolució industrial va ser un canvi qualitatiu i universal, segons el qual es van transformar les condicions tècniques i socials de la producció ". Entre 1400 i 1700 la civilització moderna va patir el primer canvi econòmic important d'aquesta era. Va ser anomenada la revolució comercial que acabo amb l'economia estàtica de l'edat mitjana i la substitueixo un capitalisme dinàmic.

Aquest, va ser tan sols el primer canvi ràpid relacionat amb els béns d'aquest món. Aviat ho va seguir la revolució industrial. La revolució no va ser un fenomen que es produís només en les fàbriques. La revolució va néixer d'una multiplicitat de causes.




31
Algunes més desenvolupades que d'altres. L'agricultura, els sistemes de comunicació, la població (en el sentit de creixement i distribució), el comerç, les finances, l'estructura social i l'educació també van estar presents.

La revolució industrial va ser, la transformació de les forces productives i de les relacions de producció, a través del desenvolupament del capitalisme industrial. Aquest canvi es va produir per primera vegada a Anglaterra entre la segona meitat de segle XVIII i les primeres dècades del segle XIX.

Les característiques principals van ser:

Una nova organització social
Es van desenvolupar les noves relacions per produir a través del salari.
  
El treball es va fer més productiu: es aprofundeixo la divisió del treball, van aparèixer les fàbriques, es va desenvolupar i va créixer la mecanització, es van aprofitar noves formes d'energia.

La producció va créixer a ritme constant.

La mà d'obra dedicada a la indústria terme superant a les dedicades a les activitats agràries.

Creixement de la producció
Es produeix en el capitalisme (mitjà que va permetre que es desenvolupés la revolució industrial).

Es van crear mercats interiors i exteriors internacionalitzant el sistema econòmic.

Nova estructura social
Es van desenvolupar noves classes socials (burgesia propietària dels mitjans de producció i el proletariat que treballava per a la burgesia, desenvolupat i subdesenvolupat, mercat i producció de mercaderies la lluita entre tots dos serà constant en les societats industrialitzades).

Els països més desenvolupats dominen el món

Hem de tenir en compte que durant aquest període es van a estructurar, d'una banda, la burgesia (propietària dels mitjans de producció: terres, fàbriques, empreses de serveis, etc.) que imposarà el seu poder, de l'altra banda veiem el proletariat (que no posseeix els mitjans de producció i treballa en ells: jornaler, obrer o empleat d'una empresa). Els conflictes entre totes dues, entre el capital i el treball, és el començament d'una història que neix en aquesta etapa.

La lluita de les classes socials va ser un problema que va aparèixer en les formacions d'una classe de capitalistes industrial, que una classe d'obrers de fàbriques, els únics mitjans de producció eren les seves mans i els seus fills: un proletariat. Els salaris reals d'una petita part d'aquests obrers havia pujat, l'alimentació i la salut havia millorat, la durada de la vida havia crescut amb la població.





32
Però la part més gran i important de la població obrera estaven molt mal pagades, mal alimentades, pitjor albergades, devorades per la "febre de les indústries" i per la tuberculosi. A partir de 1785, aquests obrers es van agrupar, van declarar vagues que anaven acompanyades de violències contra les màquines i contra les persones (ludisme, serà desenvolupat més endavant) i van exigir que el parlament dicti una legislació protectora: comença la lluita de classes.

En conclusió: aquesta evolució de les classes socials ens ha duit a la que estem ara que s'ha dividit per classes segons el doblers. Però les persones poden canviar de classe sense cap impediment. En els països dessarrollats es poden distingir tres classes representatives: la classe baixa esta formada per una minoria. Son les persones que tenen pobresa o estan en risc exclusió social.

La classe mitjana que esta format per la majoria de les persones. Y la classe alta formada per les persones més riques o adinerades. Aquesta divisió esta fet segons el poder adquisitiu de cada persona. En aquesta societat totes les persones son iguals. Es a dir, tothom te els mateixos drets sigui quin sigui la seva classe social.

Però també hi ha països comunistes a on les classes socials no existeixen, a on la supremacia la te un grup de persones que vetlen per el proletariat, el reste de les persones, que treballen per un salari. En aquesta societat no hi ha classes, ja que es una forma de govern dirigida per les classes obreres.

3.5 Comunicació i llenguatge, per Andreu Morro.
3.5.1 Prehistòria.
Al principi només hi havia comunicació mitjançant gestos o símbols fets amb el cos, és a dir encara no hi havia sons, el quals varen aparèixer més tard per facilitar la comunicació. Donaven un so a cada cosa, complementant-lo amb el gests o moviments corporals, que poc a poc es varen anar concentrant fins a arribar a un llenguatge xerrat molt més formal.

En la prehistòria encara no coneixien la comunicació escrita perquè encara no s'havia inventat l'alfabet o la escriptura en sí, aleshores es comunicaven com pudien, amb sons simples, crits , gestos y moviments corporals, era una forma bastant senzilla de donar-se a entendre entre ells.

3.5.2 Edat Antiga.
Conforme les persones van anar adquirint més coneixements i informació sobre el món que els envoltava, es van anar convertint en gent molt més civilitzada, en un grup de persones amb un altre tipus de necessitats que el portaven forçosament a una millor preparació i evolució tant de la seva forma de vida en general com també de la seva manera de comunicar-se.

El naixement de la civilització comença amb els egipcis i la regió Mesopotàmica, amb civilització em refereixo a que hi va haver una millora, una evolució en la forma de comunicació entre els membres de la seva mateixa societat o comunitat.

Els egipcis, per exemple, tenien una escriptura jeroglífica, la qual es feia servir per a les construccions monumentals, ja que les paraules tenien un significat màgic molt important. Cada símbol podia tenir més d'un significat i les paraules s'escrivien com es pronunciaven, excepte per les vocals, les quals s'ometien.

Tenien un alfabet, compost per 24 jeroglífics i cada un representava un so, és aquí on s'uneix la comunicació escrita amb l'oral, és a dir que se li dóna un mateix significat a alguna cosa per poder-se fer servir tant a l'hora de parlar com també per escriure.


33
En comparació amb l'escriptura jeroglífica dels egipcis, els fenicis ja tenien un alfabet molt més semblant al que després van usar els grecs, que al seu torn va ser el que va derivar en moltes altres llengües.

Els historiadors, asseguren que l'alfabet creat pels fenicis va ser el que van utilitzar els grecs temps després, ja que els grecs van agregar les vocals a l'alfabet fenici, doncs no tenia elles. L'escriptura fenícia va evolucionar molt lentament, s'escrivia de dreta a esquerra, les paraules estaven separades una de l'altra i s'escrivia per mitjà de línies.

L'escriptura, d'altra banda, es podria dir que és una forma de donar-li un signe o símbol al llenguatge parlat, ja que moltes de les paraules semblen imitar sons de la naturalesa o bé, expressions dites i es creu també que el llenguatge sorgeix a partir dels sons que acompanyaven els gestos que feien per comunicar-se.

Però la necessitat de comunicació augmentava dia a dia, tant així que van haver de crear alguna cosa que els permetés comunicar-se d'un lloc a un altre. Els egipcis van descobrir un material per escriure, que era extreta de la tija d'una planta anomenada papir i posteriorment s' inventa el pergamí, que els permetia comunicar encara que no es trobaven en el mateix lloc i per facilitar el comerç entre nacions.

3.5.3 Edat Mitjana.
En l'edat mitjana hi havia diversos tipus de comunicació i llenguatge que ara explicarem:

LLENGUA ORAL: Com ja hem dit, la comunicació oral era bàsica en aquesta societat, els joglars i trobadors, recitadors de versos, són els màxims exponents d'aquesta cultura la memòria seguia sent imprescindible, fins i tot per als erudits. A partir del segle XI i XII ressorgeix l'epopeia i l'èpica, que ressaltaven els valors de la reialesa, com per exemple Cantar dels Nibelungs (Alemanya), Cantar del Roldán (França) o Cantar del Mío Cid (Espanya). Paral·lelament, es crea una literatura amb intencionalitat oral: - 

SERMONS: part de la litúrgia o del carrer. Fets normalment per monjos i capellans, escrits per tant en llatí (llengua culta) però llegits en la llengua que la gent parlava en cada lloc on anava a ser narrat. Es van perfeccionar fins originar "guies de sermons" o "guies de confessió". Anaven acompanyats dels exemples .- 

EXEMPLES: exemplificacions dels sermons (basats en sants, elements religiosos, paràboles, etc.) Amb el temps es creen exemples nous, reunits en llibres com el de Clemente Sancho "Llibre de exemplos" .

SENTÈNCIES: com la moralitat de cada historia a partir del segle XIII sorgeixen les ordres mendicants, sobretot quan la gent viuen de mala gana a les ciutats (expandeixen els sermons amb fer jo, etc. Per impactar en les masses). Després de diverses hores de sermons la gent s'autoculpava convertint les seves pregàries a exaltacions públiques. Els Drama Sacre eren obres teatrals religioses que ressorgiran amb força en aquesta època, exemple d'això són obres com "El misteri d'Elx" o "L'acte dels Reis Mags". L'Església va intentar que la gent continués la seva fe pagana fent-la coincidir amb noms o referències religioses, com per exemple el solstici d'hivern , imatges paganes de dones.




34
LLENGUA ESCRITA: l'Església era la que tenia el coneixement heretat de les cultures antigues (grecollatina). En el procés de formació, als monjos se'ls ensenyava a les escoles a llegir i escriure. Els monestirs havien de tenir els llibres bàsics escrits en el escriptori d'un altre monestir. D'una còpia a una altra còpia havien diferències transmissió d'informació canviants que es millorarà amb l'aparició de la impremta-. Els llibres es guardaven a la biblioteca però no tenien cap sistema de categorització, només es podien classificar pels llegats (llibres donats pel Sr. Tal, de monjo Tal, etc).

A partir del segle XIII, amb l'expansió comercial, les gents comencen a reclamar l'accés al coneixement, i així s'explica l'aparició de les UNIVERSITATS: escoles, controlades per l'Església, per als fills dels burgesos.

Aquestes necessitaven una gran quantitat de llibres i això fa aparèixer escriptoris a les ciutats (comença així el negoci del llibre, no la indústria aquesta apareix amb la impremta-).Les monarquies si donaran suport als burgesos i a la formació d'universitats (cosa que l'Església no ho farà) per conveniències i interessos polítics (si donen suport a la burgesia, aquesta no es revolucionarà).

El sistema de correu postal privat era exclusiu a les corones i a certs burgesos influents, com era el cas de la família Medicci o els Függer.Es molt important l'aparició en aquesta època del noticiari escrit: en un principi era informació útil per als comerciants, que es venia en fires i mercats. Els noticiaris venuts es deien: Nouvelle a la main (a França), Flogui o Avissi (a Itàlia) i Gacetes (a Espanya).

3.5.4 Edat Moderna.
A la llitera humanista les llengües vulgars es prenien gairebé com llengües dignes clàssiques. A la barroca ja veiem que això s'estableix, tot i que la llengua científica seguirà sent el llatí, encara que comencem a veure que les obres de tipus teòric i científic es difonen en llengua vulgar. 

Alguns gèneres com la picaresca reviu en el XVII, sent el germen d'altres com la novel moderna (sobretot a Anglaterra). El teatre es renova, convertint-se en un mitjà d'expressió literària i de transmissió de missatges molt poderosos, a Anglaterra, Espanya i França. Amb el Quixot es reprodueixen una sèrie de models de manera sarcàstica mostrant el desgast que tenen en el moment (com els llibres de cavalleria).
 
Es poden donar hibridacions així gèneres de tipus tractat es poden disfressar d'altres com de novel per arribar més fàcilment al públic, com passa amb el Criticón de Gracián. El més important és la idea creació, qüestionant les idees clàssiques però amb coherència, això es veu en Góngora, on la novetat absoluta remet a models definits i amb una intenció de crear una llengua i una formació precisa per gent culta. I en Lope de Vega, algú que diu que s'han de saltar les regles del teatre capàs arribar al vulgo i alhora construeix un teatre capaç d'integrar al públic en un sistema polític. 

La teoria poètica destinada a la elocutio, tindrà la seva base en la AGUDESA, el ENGINY. 
Així la agudesa vindrà a significar CONCEPTE, lligat a la idea de sorpresa, un concepte és una expressió aguda o enginyosa que està desenvolupada mitjançant el llenguatge i les regles de creació literària i que té com a efecte principal la de deixar atònit i suspens al lector ( sorprendre per l'estrany i l'insòlit, anant més enllà del que es coneix per l'experiència quotidiana). 

Es pot dir que la literatura barroca és conceptista, es pot fer mitjançant un llenguatge complex i metàfores simples, o al contrari amb metàfores complicades i un llenguatge molt senzill, la idea ve a ser que no es comprengui a la primera. 
35
L'ENGINY deriva del Ingenium llatí, que deriva de la idea humanista, ara es desdobla, i les dots naturals de tipus inventiu, acabarà derivant a la idea de geni, i cap a la capacitat de produir conceptes. S'especialitzarà com una ment de capacitat creadora. 

Cada vegada se li dóna més importància al lector als seus mecanismes de recepció. S'escriu per a un lector preparat per entrar en aquest tipus de joc. Així i tot en determinats gèneres (teatre, tractats) es fan per a tots els lectors, i així es va desenvolupant un debat sobre la idea de GUST, el bon gust literari que s'anirà perfilant com una idea entre Enginy i la Raó. En tot cas aquest gust (bon gust el de les elits o el gust vulgar), estarà en la ment de l'autor. 

El gust per la novetat i la creació en llengua vulgar portaran a discussions a prop de en quina mesura els models antics i les seves creacions valen la pena com a tals, en quina mesura han estat superats pels moderns, donant-se una sèrie de discussions en l'àmbit de la llengua i en general sobre qui són millors els clàssics o els moderns. 

Aquest tipus de discussions amb origen a Itàlia es van a generalitzar a França, a partir dels anys 30 del segle XVII i seran un dels temes de discussió més importants de França, apareixent nomenada com QUERELLA DES ANCIEND ET DES MODERNES amb 2 bàndols molt marcats amb importants noms en el món cultural i polític Boileau (antics) i Perrault (moderns).

En relació amb això a partir de 1635, amb Richelieu es crea l'Acadèmia Francesa de la Llengua, sent la primera Europea.La creació d'aquesta acadèmia va a ejemplicar la idea que posa en marxa Richelieu, paral.lela a l'ascensió i el poder de França, que el francès es converteixi en la nova llengua universal. 

La idea que la modernitat supera els models antics serà recolzada des del poder. 
Comença a veure grups socials amb interès per culturitzar, però sense la necessitat de saber llatí. Descartes escriurà el Discurs del Mètode en francès, Fonteneile es posa la tasca d'escriure unes obres de divulgació científica per a un públic general on té en compte a les dones, escriu una sèrie de diàlegs, triant com a personatges a aquest en forma literària i a una dona.

El diàleg continua sent un gènere amb importància (Galileu el fa servir per parlar del moviment dels astres, fent-ho a més en italià). El gènere dialogat i el conversacional, va a ressuscitar de manera intensa en el segle XVIII.

3.5.5 Edat Contemporània.
El llenguatge de l'edat és el que nosaltres coneixem actualment, tots el tipus de diferents idiomes i llengües que existeixen en el món. També dir com a anat evolucionant la comunicació la oral, després va passar a les cartes i el missatges d'això va sorgir el telèfon, amb el telefon la televisió fins a l'època d'ara on tenim el mòbil, les xarxes socials els “chats” tenim tots tipus de tecnologies per comunicar-nos amb persones que ni tan sols coneixem o hem vist mai en persona, fins i tot et pots comunicar amb persones que són d'un altre país o que parlen diferent tipus de llengua.









36
3.6 Socialització, per Toni Pascual.
3.6.1 El concepte de socialització i la societat.
La vida en una societat necessita que hi hagi una certa harmonia entre els individus que la comparteixen. Hi ha d'haver un mínim comú compartit per tots els individus: uns valors, uns models de comportament, una simbologia…

La socialització és el procés mitjançant el qual l'individu adquireix tota aquesta informació cultural que li serà necessària per a una vida normal en societat.

Imaginem per uns moments les dificultats que tindria per a desenvolupar-se amb normalitat una persona que visqués a la nostra societat i que no li haguessin ensenyat ni el català ni el castellà; o bé no sabés menjar amb coberts, o no diferenciés entre un semàfor i un fanal, o no donés cap mena de valor als diners.

Aquests models socials no estan inscrits des del naixement a l'organisme biològic de l'ésser humà: la seva transmissió no és genètica. Tota aquesta informació que ha d'adquirir i assumir l'individu és una informació d'origen cultural, és el seu entorn social qui li ha de proporcionar. Cada generació ha d'aprendre i assimilar tota aquesta informació que li serà imprescindible per a adaptar-se a la societat que li ha tocat viure.

La socialització no només proporciona coneixements a l'individu, sinó que també els integra a les estructures de la seva personalitat. Un individu que viu i que es socialitza en la nostra societat no només no acceptarà, per exemple, que no pot tenir homes de la seva propietat, sinó que també tindrà una creença profunda que farà inacceptable l'esclavatge. És mitjançant aquest procés com l'individu adquireix les maneres de comportar-se, de pensar i de sentir pròpies de la societat en la qual ha nascut.

Guy Rocher defineix més àmpliament la socialització com "el procés per mitjà del la persona humana aprèn i interioritza, en el transcurs de la seva vida, els elements socioculturals del seu medi ambient, els integra a l'estructura de la seva personalitat, sota la influència d'experiències i d'agents socials significatius, i s'adapta així a l'entorn social en el si ha de viure "(Rocher, 1985:133 s). Aquesta definició coincideix plenament amb la més breu que hem donat abans.

Pel que fa als detalls que afegeix la definició tenim:  
"En el transcurs de la seva vida": L'etapa més intensa del procés de socialització té lloc, lògicament, durant els primers anys de la vida de cada individu. Però, sobretot en les societats modernes, l'individu continua "sent socialitzat" durant tota la seva vida, i això per dues raons principalment:

Perquè cap individu arriba mai a aprendre i interioritzar "tots" els elements d'una cultura.

perquè tots estem, gairebé contínuament, "ingressant" en noves subcultures: cada vegada que ingressem en un nou centre d'estudi, en un nou grup d'amics, una nova empresa, etc., hem d'aprendre els elements subculturals propis d'aquesta formació social (per exemple, malnoms, normes, valors, etc.).

"S'adapta a l'entorn social": Efectivament, en adquirir (aprendre i interioritzar) una certa part de la cultura d'una societat un individu es fa apte per viure i desenvolupar-se en aquesta societat.
    
37
"Els integra (els elements socioculturals) a l'estructura de la seva personalitat": Aquest és el punt que ens interessa especialment ara. Més generalment, es tracta de la influència de la socialització sobre la personalitat del subjecte.

La Societat és el conjunt d'individus que actuen d'acord a aconseguir un desenvolupament tecnològic, sociopolític i econòmic destinant-lo a la subsistència i interactuant entre si, cooperativament, per formar un grup o una comunitat.

Societats humanes: Les societats humanes són entitats poblacionals, dins de la població hi ha una relació entre els subjectes (habitants) i l'entorn, ambdós realitzen activitats en comú i és el que els dóna una identitat pròpia. També, societat és una cadena de coneixements entre diversos àmbits, econòmic, polític, cultural, esportiu i d'entreteniment.

A més, dins de la societat hi ha diverses cultures que són creades per l'home, i aquestes cultures tenen el seu propi territori per poder desenvolupar una interacció encertada amb els subjectes de mateixes creences, costums, comportaments, ideologies i igual idioma.

Els habitants, l'entorn i els projectes o pràctiques socials fan part d'una cultura, però hi ha altres aspectes que ajuden a ampliar el concepte de societat i el més interessant i que ha aconseguit que la comunicació es desenvolupi constantment és la nova era de la informació.

També, és important ressaltar que la societat està conformada per les indústries culturals. És a dir, la indústria és un terme fonamental per millorar el procés de formació sociocultural de qualsevol territori, aquest concepte va sorgir a partir de la Revolució Industrial, i d'aquesta s'entén que va ser l'etapa de producció es van executant en la societat en la mesura que l'home produïa més coneixement i el explotava en la col·lectivitat.

En la societat el subjecte pot analitzar, interpretar i comprendre tot el que l'envolta per mitjà de les representacions simbòliques que existeixen a la comunitat. És a dir, els símbols són indispensables per a l'anàlisi social i cultural de l'espai en què es troba l'home i a partir de l'explicació simbòlica dels objectes es pot adquirir una percepció global del món.

Finalment, la societat de masses (societat) està integrada per diverses cultures i cadascuna té els seus propis fonaments i ideologies que fan a l'ésser humà únic i diferent als altres.

3.6.2 Evolució de la socialització i la societat.
A la prehistòria els nostres avantpassats comencen a caminar erectes i alhora desenvolupen un cervell més gran, el que els va proporcionar major intel·ligència, és en aquest període quan sorgeix la societat i, amb ella, el llenguatge i la cultura. Milers d'anys més tard apareix el foc, troballa de vital importància que proporciono a l'home llum, calor i protecció, alhora que li va permetre cuinar aliments, reforçant els llaços socials que van marcar l'inici de la vida social i de nous descobriments.

En aquesta època els nostres avantpassats eren nòmades (no té un territori fix com a residència permanent, sinó que es desplaça amb freqüència d'un lloc a un altre. Aquest hàbit és un estil de vida, una forma de subsistència) i en certs períodes habitar en coves.

38
Vivien agrupats en clans (és un grup de gent unida per parentiu i ascendència; està definit com la percepció de ser descendents d'un avantpassat comú.), constituïts per pocs membres entre els quals, probablement, es repartien els treballs i tasques quotidianes i el ésser humà novament es diferencia de la resta dels éssers vius per la capacitat per comunicar-se i expressar els seus sentiments, el llenguatge, la dansa, els ritus i les cerimònies van ser moltes vegades plasmades en pintures i gravats.

En el mesolític: fa uns 10 milions d'anys, els gels es van retirar i van deixar al descobert grans superfícies de la terra on es va originar una gran massa arbòria. Aquesta situació va provocar grans migracions a la recerca d'aliments més abundants i fàcils d'aconseguir, i de llocs que els servissin d'aixopluc per suportar les inclemències del temps. A poc a poc, els éssers humans es van assentar en zones properes als llacs, rius i a la vora del mar.

En la revolució neolítica: l'ésser humà abandona la seva vida nòmada i es fa sedentari (és la forma més recent de població humana en la qual una societat deixa de ser nòmada per establir-se de manera definitiva en una localitat determinada a la qual considera com seva.

El procés entre el nomadisme i el sedentarisme va començar en el neolític o revolució agrícola fa aproximadament 10 mil anys de manera generalitzada en tots els continents, inclòs Amèrica durant el seu període formatiu, primer a l'Orient Mitjà i es va consolidar definitivament amb la fundació de les primeres ciutats.

La "ciutat" és doncs el màxim cim i la cristal·lització del procés de sedentarització de la humanitat i aquest procés perdura fins a l'edat contemporània. En resum, el sedentarisme és quan un grup s'estableix en un lloc i aprofita les condicions que li ofereixen.) en adonar-se que resultava més beneficiós sembrar certes llavors de forma organitzada i domesticar alguns animals que a la pràctica d'una collita silvestre i caça esporàdica.

L'edat antiga: la revolució neolítica va introduir notables canvis en les formes de vida dels nostres avantpassats. La vida sedentària impulsar el desenvolupament demogràfic en certes regions i llocs de la terra. Els llogarets neolítiques es van transformar en una ciutat (és una àrea urbana amb alta densitat de població en la qual predominen fonamentalment la indústria i els serveis.

Es diferencia d'altres entitats urbanes per diversos criteris, entre els quals s'inclouen població, densitat poblacional o estatut legal , encara que la seva distinció varia entre països. La població d'una ciutat pot variar entre unes poques centenes d'habitants fins a una desena de milions d'habitants.

Les ciutats són les àrees més densament poblades del món) instal·lat al costat dels grans rius que van originar les anomenades cultures fluvials que van ser motor del desenvolupament econòmic i social d'aquella època. Es van forjar i desenvolupar de forma independent les civilitzacions egípcia, mesopotàmica i xinesa.

Aquestes cultures van introduir canvis socials importants, ja que per realitzar les grans obres d'interès col·lectiu era necessari unir esforços. Al mateix temps, la demanda de tot tipus de productes i la necessitat de mà d'obra especialitzada en el desenvolupament de certes tasques, o en la seva coordinació, impulsar el desenvolupament del comerç i transport.



39
En aquesta època és quan sorgeixen les classes socials, l'exèrcit, els esclaus, els funcionaris, els polítics i sacerdots que s'encarregaven de governar i coordinar, moltes vegades de forma despòtica i interessada, el conjunt d'activitats d'aquestes societats.

L'edat mitjana: s'inicia en el segle V d. C. amb la caiguda de l'imperi romà i conclou gairebé deu segles més tard. Aquesta època es caracteritza per la quasi total paralització cultural, científica i social que pateix Europa provocada per una rígida estratificació social (és la conformació de grups horitzontals, diferenciats verticalment d'acord a criteris establerts i reconeguts.

L'estratificació social dóna compte o és un mitjà per a representar la desigualtat social d'una societat en la distribució dels béns i atributs socialment valorats. El concepte d'estratificació social implica que hi ha una jerarquia social així com una desigualtat social estructurada.

Aquesta desigualtat aquesta institucionalitzada, i té una consistència i coherència a través del temps. Formes d'estratificació social, generalment esmentades, són les castes, estaments i classes socials ..) en forma de piràmide. En la cúspide es situava el rei seguit de la noblesa i del clergat, en l'últim esglaó es situava el poble pla, els camperols i els servents, encarregats de treballar, mantenir i proporcionar riqueses a través de tributs abusius als seus senyors feudals.

L'edat moderna: amb el descobriment d'Amèrica va obrir noves rutes comercials que van aportar matèries primeres i aliments fins llavors desconeguts. La prosperitat econòmica a Espanya en aquella època va ser producte de l'explotació massiva dels tresors procedents del nou món.

Durant els segles XV i XVII es van establir les bases científiques que van permetre desenvolupar les teories més diverses, va sorgir el prototip d'home renaixentista, caracteritzat per dominar les lletres i les ciències i les tècniques necessàries per efectuar les seves experiències.

En aquesta època Gutenberg va inventar la impremta el 1453 i va posar a l'abast de tots els seus contemporanis la cultura i coneixements científics que fins aleshores havien quedat reservat al clergat.

La revolució industrial: el creixement de la població, motivat en part per les millores agrícoles i en els avenços mèdics, van propiciar una major demanda de tot tipus d'articles (aliments, roba, estris ...). Els artesans que fins llavors havien estat els encarregats de fabricar aquests objectes no eren capaços de cobrir la creixent demanda de tot tipus d'articles.

Això va propiciar la divisió del treball en àrees més senzilles i respectives, així, un objecte ja no era fabricat per un sol artesà, sinó que intervenien molts obrers que realitzaven el seu treball a canvi d'un salari. (sorgeix la classe obrera o el proletariat.)

El segle XX; es va iniciar l'any 1901 i va acabar l'any 2000. No obstant, és freqüent la concepció errada que el segle XX va començar el 1900 i va finalitzar l'any 1999. Va ser l'últim segle del II mil·lenni.

Es va caracteritzar pels avenços de la tecnologia, medicina i ciència en general, cap de l'esclavitud en els anomenats països desenvolupats, alliberament de la dona en la major part dels països, però també per crisis i despotismes humans, que van causar efectes tals com les Guerres Mundials, el genocidi i l'etnocidi, les polítiques d'exclusió social i la generalització de l'atur i de la pobresa.
40
Com a conseqüència, es van aprofundir les desigualtats pel que fa al desenvolupament social, econòmic i tecnològic i pel que fa a la distribució de la riquesa entre els països, i les grans diferències en la qualitat de vida dels habitants de les diferents regions del món.

En els últims anys del segle, especialment a partir de 1989-1991 amb l'ensorrament dels règims col·lectivista d'Europa, va començar el fenomen anomenat globalització o mundialització (La globalització és un procés econòmic, tecnològic, social i cultural a gran escala, que consisteix en la creixent comunicació i interdependència entre els diferents països del món unificant els seus mercats, societats i cultures, a través d'una sèrie de transformacions socials, econòmiques i polítiques que els donen un caràcter global.

La globalització és sovint identificada com un procés dinàmic produït principalment per les societats que viuen sota el capitalisme democràtic o la democràcia liberal i que han obert les seves portes a la revolució informàtica, plegant a un nivell considerable de liberalització i democratització en la seva cultura política, en el seu ordenament jurídic i econòmic nacional, i en les seves relacions internacionals.).

3.7 Convivència, per tot el grup.
Convivència és l'acció de conviure (viure en companyia d'un altre o altres). Es tracta d'un moviment vinculat a la coexistència pacífica i harmònica de grups humans en un mateix espai. El respecte i la solidaritat són 2 valors imprescindibles perquè la convivència harmònica sigui possible.

Diversos corrents sostenen que la consciència del Jo només pot tenir-se a partir de l'existència de l'altre. En aquesta interdependència social que es produeix en la convivència, la persona es defineix a si mateixa.

Els problemes de convivència poden impactar en la salut física. Una millor convivència, amb llaços socials i estrets, contribueix al benestar.

Per a la convivència en el nostre planeta, des del punt de vista moral, han de predominar en la conducta de l'home les tendències més convenients al desenvolupament de la vida individual i social.

L'ésser humà no pot vivre aïllat dels altres i, tot i definir-se com l'ésser més perfecte de la natura, té mancances que el limiten i ho fan vulnerable i sensible als efectes de l'ambient natural, físic i social que l'envolta. És un ésser psicològic que manifesta emocions, sentiments, afectes, pensaments, actituds, desitjos, metes, temors, esperança, temperament i caràcter.

Durant la història, la convivència de l'ésser humà no ha estat del tot fàcil, però és fins ara que s'han aconseguit relacionar molts dels seus problemes amb la forma de relacionar-se i d'interactuar amb el medi ambient, sobretot amb el medi social.




41
L'escola pot temperar, mitjançant la formació dels ciutadans que contribueixin a constituir una societat millor. Aconseguir significa millorar la convivència escolar, perquè s'afavoreixi l'aprendre amb profunditat. Si unim aquesta necessitat a la missió de l'escola de compartir el capital cultural, l'acte pedagògic orientat a aconseguir aquest objectiu serà un acte generós i polític, d'entrega a altres i de recepció del que altres pretenen lliurar, un acte de diàleg, on es comparteixen llenguatges i codis, que requereix de respecte i projectes compartits.




3.8 Gusts i interessos, per Miquel Llobera.
El gust es defineix com l’inclinació o l’interés que mostra una persona cap a quelcom que li agrada, que valora personalment com a bona o satisfactoria. El gust es relaciona amb la intuïció i no solament amb la raó.
L’evolució dels gustos de l’ésser humà es podria tractar des de moltes perspectives, per exemple, com ja s’ha comentat, els homes han trobat molt diferent l’atractiu ideal d’una dona al llarg del temps: Per als primers homínids, la millor dona era la que tenia els malucs més amples per parir correctament i els pits més grossos, per donar de mamar als fills de la millor manera possible.
Més tard, a l’època clàssica dels imperis (Egipci, Grec, Romà...), l’ideal de dona s’aprima, sobretot per als poderosos, ja que el concepte de bellesa també varia, no atenent-se a aspectes tant pràctics. Ja a partir de l’edat mitjana, la millor dona torna a ser rica en carns, ja que això volia dir que estava ben alimentada, i per tant, tenia doblers, que era una de les coses més importants.
Avui dia, la dona bella és, en general, alta i prima, i això és un tòpic aconseguit gràcies a les empreses de publicitat, al cinema o a les passarel·les de moda. Això és un exemple de la variació dels gustos a través de la història.
En un sentit molt ampli, els gustos han variat de la següent manera (Enfocat sobretot al món occidental): A l’era prehistòrica els gustos no anaven generalment cap a la bellesa, o més ben dit, és considerava bell allò que era útil i a mesura que augmentava la riquesa d’una societat, els gustos es separaven més del que és essencial.
El motiu era tal vegada que era tan important buscar allò útil que no es paraven a pensar si era el que agradava, es feia i era el que havia de fer-se, sense volta de fulla. Als nostres dies el gust i l’interès no van sempre lligat, un pot tenir una feina i, a la vegada, un hobbie, però abans no hi havia temps per pensar en res que no fos l’interès, o sigui, la feina, així que no s’hi paraven.
En quant a interessos, a través de la història els interessos han variat molt menys que els gustos. Al principi l’interès era sobreviure, dur a terme les funcions bàsiques dels éssers vius (reproduir-se, relacionar-se i nodrir-se) i ara ho segueixen sent, però sense adonar-nos-en, ja que les donem per fetes quasi sempre.
42
Parlant més concretament ens trobem amb que els interessos de l’home són el poder, l’amor i els diners, que si ens fixem estan lligats amb les funcions principals. El poder, és a dir, ser algú important, haver fet alguna cosa de la que sentir-se orgullós i perdurar a la història.
L’amor, ser estimat i estimar (també en el sentit d’amistat), estar acompanyat de la gent que s’aprecia és un fort interès dels homes. Els diners són, moltes vegades, el camí per obtenir altres interessos, quasi qualsevol cosa que ens interessi cal comprar-la i per això són tant importants avui.
3.9 Bellesa i estètica, per Miquel Llobera.
3.9.1 Concepte de Bellesa i Estètica.
L'estètica és la branca de la filosofia que té per objecte d'estudi l'essència i la percepció de la bellesa. L'estètica estudia les raons i les emocions estètiques, així com les diferents formes de l'art. L'estètica, així definida, és el domini de la filosofia que estudia l'art i les seves qualitats tals com la bellesa, el sublim, la lletjor o la disonància. Per copsar el significat del mot cal remarcar dos aspectes fonamentals:
L'èstètica es una teoria que vol ser ciència normativa, al mateix nivell que la lògica i la moral segons els valors humans fonamentals: la veritat, el bé, la bellesa. Ella és una teoria d'un cert tipus de judicis de valor que enuncia les normes generals d'allò que és bell. L'estètica es també una metafísica del Bell, que s'esforça per revelar la font original de la bellesa.
Bellesa és una noció abstracta lligada a l’existència humana. Aquest concepte el estudiat principalment per la doctrina filosòfica de l’estètica, pero també per altres camps com la història o la sociologia. Es defineix com la característica de quelcom que a través d’una experiència sensorial procura sensació de plaer o sentiment de satisfacció.
El seu origen es podria remuntar a la pròpia existència de l'home com una de les seves qualitats mentals. Els filòsofs grecs com Pitàgores van observar una forta connexió entre les matemàtiques i la bellesa. En particular, van notar que els objectes que posseeixen simetria són més vistosos. L'arquitectura grega clàssica està basada en aquesta imatge de simetria i proporció.
La bellesa, generalment, ha estat associada amb el bé. De la mateixa manera, l'atribut contrari a la bellesa és la lletjor i sovint s'associa amb el mal. Les bruixes, per exemple, sovint són representades amb trets físics desagradables i personalitats malicioses.
Goethe va declarar que la "bellesa humana" actua amb molta més força sobre els sentits interiors que sobre els externs, de manera que el que la contempla està exempt del mal i se sent en harmonia amb ell i amb el món. La simetria és important perquè dóna la impressió que la persona va poder créixer amb salut, sense defectes visibles. En la percepció de la gent bella es donen certes concordances: ulls grans i pell clara, per exemple, són considerats formosos tant en homes com en dones de moltes cultures. Alguns investigadors han suggerit que trets neonatals són intrínsecament atractius. La joventut en general s'associa amb la bellesa.
La mitjana, la simetria, i el dimorfisme sexual poden tenir una base evolutiva per determinar la bellesa. Els tres són atractius tant a cares masculines com femenines i a través d'una varietat de cultures. L'atractiu facial pot ser una adaptació per l'opció de company perquè la simetria i l'absència de defectes assenyalen els aspectes importants de qualitat de company, com la salut. És possible que aquestes preferències siguin simplement instints.






43
3.9.2 Història de la bellesa.
La bellesa ha estat objecte de culte des que va sorgir l’Homo sapiens. En aquell temps ja començaven a decorar les seves coves, creaven petits artefactes que simplement els servien per decorar i no tenien cap altre finalitat útil.
De l'antiguitat clàssica es troben dades més concloents sobre la bellesa, així com estudis i reflexions sobre aquesta. En aquell temps la bellesa constituïa una qualitat que feia que alguna cosa ens semblés bella. A aquesta qualitat se li va dir harmonia. També van aparèixer els primers cànons de bellesa que indicaven quins havien de ser les proporcions idònies perquè un cos es veiés bell (el més conegut és l’Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci). En general, la bellesa es percebia des d'un punt de vista objectiu.
Aquesta percepció de la bellesa es va continuar mantenint a l'edat mitjana. Com a conseqüència de l'apogeu del cristianisme d'aquella època, la bellesa depenia de la intervenció de Déu. De manera que, si es considerava bella alguna cosa, és perquè havia estat una creació divina. Hi havia una equivalència entre el bell i el bé.
La bellesa material era externa, física o sensible. Aquesta qualitat es panseix amb el temps. En canvi, la bellesa espiritual no es panseix amb el temps, sinó que romania a l'interior de l'individu. Són qualitats com la bondat, l'amor, la simpatia, etc. Amb el pas del temps va arribar una altra nova etapa en la història de la bellesa, el Renaixement.
Molts autors estan d'acord que el concepte de bellesa va tornar a ser el de l'antiguitat clàssica, perquè es van començar a prendre valors d'aquella època que ja es van perdre en l'edat mitjana. Un d'aquests valors va ser la concepció més naturalista de la bellesa, que va servir d'inspiració als artistes de l'època.
S’aprecia a l’art que, fins llavors, per posar un exemple, la dona es solia representar com a bella si era rica en carns, és a dir, si era més bé grassa, ja que això significava que la dona no passava fam; avui en dia, com aquesta a por a passar fam no és tan comuna a la nostra societat, l’ideal de dóna perfecta és diferent, més bé prima. Això és qüestió de gustos, un punt que tractarem més tard.
En la modernitat desapareix aquesta visió objectiva de la bellesa i es comença a tornar més subjectiva. En el segle XVIII ja es percep la bellesa d'alguna cosa no per com és l'objecte per si mateix, sinó pel que aquest desperta en la persona. Aquesta concepció la tenien molt clara els empiristes i il·lustrats de l'època.
Dins la primera classificació podem trobar-nos dos classes de bellesa, la que provoquen els objectes naturals, o bellesa natural i la que ens susciten les creacions artificials, o bellesa artística.
Kant distingeix dos tipus de bellesa:
Bellesa lliure: és el que percebem sense que sapiguem res de l'objecte a contemplar. És una bellesa pura, no es té cap tipus d'idea que ens faci qüestionar la seua bellesa.
Bellesa adherent: és el que depèn del concepte que tinguem sobre l'objecte al qual analitzem.
La bellesa interior és un concepte usat per descriure els aspectes positius d'una cosa que no és físicament observable. Encara que la majoria d'espècies usen els trets físics i feromones per atraure a la seva parella, algunes persones diuen confiar en la bellesa interior de les seves eleccions.
Les qualitats com l'amabilitat, la sensibilitat, la tendresa o la compassió, la creativitat i la intel·ligència s’han dit que serien desitjables des de la part emocional, ja que constitueixen els valors que fan a una persona agradable, bona i interessant en la seva forma de ser.


44
4 BLOC II: DEMOCRÀCIA I POLÍTICA
4.1 Drets humans, per tot el grup.
El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar i proclamar la Declaració Universal de Drets Humans. Després d'aquest acte històric, l'Assemblea va demanar a tots els Països Membres que publiquessin el text de la Declaració i disposessin que fos "distribuït, exposat, llegit i comentat a les escoles i altres establiments d'ensenyament, sense distinció fundada en la condició política dels països o dels territoris ".

Són tot el que necessitem per viure dignament. Representen, a més, instruments que promouen el respecte a la dignitat humana, a través de l'exigència de la satisfacció d'aquestes necessitats. Els drets humans responen a les necessitats de les persones, grups i societats i garantir-los promou l'exercici de la dignitat.

El concepte de Drets Humans és integral, ja que són interdependents, és a dir que no hi ha un dret més important que un altre, el que implica que la violació a un sol d'ells, repercuteix en múltiples violacions, a més que la realització d'un dret possibilita la realització d'altres.

El concepte drets humans és universal i incloent, ja que són necessaris per a totes i cadascuna de les persones, tant en l'individual com en el col lectiu, en el marc de la situació històrica, temporal i cultural que envolta la convivència de les persones.

Aquests drets són inherents a la persona humana, també són inalienables, imprescriptibles.

No estan sota el comandament del poder polític, sinó que estan dirigits exclusivament per l'home.

Així com tots els homes tenen un dret, sempre un altre home o estat haurà d'assumir una conducta davant aquests drets, de complir determinades obligacions de donar, fer o ometre.

Molt tenen a veure els drets humans amb la democràcia. Els Estats on se'ls reconeix, respecta, tutela i promou són democràtics. I els que no els reconeixen són no - democràtics, o bé, autoritaris o totalitaris.

Perquè aquests drets humans puguin realitzar-se, i reconèixer dins d'un àmbit real, l'Estat, ha de trobar-se en democràcia.

La democràcia és la que permet que tots els homes participin realment del govern de manera activa i igualitària, cooperant amb el reconeixement, respecte, tutela i promoció dels drets humans.

Els drets humans es fonamenten en la naturalesa humana. Aquests drets li són inherents a l'home com a tal, així que té naturalesa, essència de tal. Des de l'antiguitat ha estat buscada l'explicació sobre la naturalesa humana.

Per exemple, els estoics, van percebre la natural inclinació a fer el bé, considerant-lo com el primer principi, innat en la naturalesa de l'home; "fes el bé i evita el mal".

Un altre exemple és Ciceró, que troba el fonament dels drets humans a la recta raó, que és l'encarregada de discernir el bo en la conducta humana com just i veritable, i les dolentes com injust.

45
Però al seu torn, la recta raó natural és més aviat la que ens permet discernir els veritables drets humans, el seu abast i jerarquia, però no és el fonament dels drets humans. La base dels mateixos es troba en la naturalesa humana.

La naturalesa humana atorga titularitat a aquests drets universals, inviolables i irrenunciables, per tant, en trobar-hi la seva fonamentació, deduïm que no pertanyen a l'home per una disposició estatal, sinó que li pertanyen pel sol fet de ser persona humana.

En resum, podem dir per definició, que els Drets Humans són:

Històrics. Estan vinculats profundament amb la realitat històrica, política i social.
Inalienables. No és possible canviar de titular a un dret, per tant tampoc és impossible alienar.
Imprescriptibles. Tenen un caràcter permanent, per la qual cosa no poden desaparèixer o deixar de ser reconeguts pel simple transcurs del temps.
Universals. Són de totes les persones, sense distinció qual cap.
Indivisibles. Tots són importants, cap pot separar d'un altre.
Interdependents. Tots els drets humans estan articulats.
Dinàmics. Es troben en un procés de constant evolució, són canviants.
Progressius. La seva tendència és a l'avanç, de cap manera a la regressió o cancel.lació, tant pel que correspon al contingut protegit com a l'eficàcia i procediment per al seu compliment.

Ara possiblement ens demanem: tot això que hem llegit està molt bé. Però que diuen els drets humans exactament? La resposta a aquesta pregunta no la respondrem per escrit. Però si en un vídeo el link del qual apareixerà a continuació:

http://www.youtube.com/watch?v=iRNybj6cIuM

Dit això, passem a un altre apartat.

4.2 Legislació i dret, per Andreu Morro.
4.2.1 Definició de legislació.
Denominam legislació al cos de lleis que regularan determinada matèria o ciència o el conjunt de lleis a través del qual s'ordena la vida en un país, és a dir, el que popularment es diu ordenament jurídic i que estableix les conductes i accions acceptables o rebutjables de un individu, institució, empresa, entre altres. 

Cada llei per se que els legisladors d'una determinada nació dictin, i, llevat d'excepcions, les úniques autoritats competents per fer-ho, hauran de ser respectades i complertes per tots els ciutadans per contribuir al bé de la comunitat, en tant, en cas que això no es compleixi com caldria, cada particular s'haurà de fer càrrec de la sanció corresponent. Per exemple, si vaig deixar estacionat el meu automòbil en un espai prohibit i l'autoritat que vigila aquesta qüestió em sorprèn en aquesta situació, em cauran totes les de la llei i hauré respondre per aquesta falta, ja sigui pagant una multa o pagant un cànon prèviament establert . 

La legislació d'un estat democràtic, per exemple, està conformada per la Constitució nacional que s'erigeix ​ com la norma mare i suprema i després per les lleis que comentàvem més amunt i que són el producte del treball del poder legislatiu, aquelles manifestacions reglamentàries potestat del Poder Executiu, com ser les reglamentacions, decrets, tractats, convencions, disposicions, contractes, entre altres. 

46
Si un visqués en una comunitat en la qual no hi ha aquest conjunt de normes que ens diran com actuar, respondre davant determinades situacions i que bàsicament ordenar la vida en ella, llavors, és gairebé segur que el descontrol enviaria, ja que no totes les persones solen respectar el dret dels altres ni tampoc desplegar les seves obligacions, per això i atenent a aquesta qüestió és que una legislació és la millor manera que existeix perquè una comunitat subsisteixi, es desenvolupi i creixi, ja que al mig del caos seria impossible que això així es succeeixi. 

Hi ha dues concepcions bàsiques sobre l'origen de la legislació o ordenament jurídic. D'una banda el corrent normativa assenyala que l'ordenament està expressat en un conjunt de normes que s'entenen i es regeixen amb una sèrie de judicis de valor, creences i conviccions. I d'altra banda, el corrent institucional suposa que aquest ordre estarà establert per la societat, per aquells mecanismes que apliquen i produeixen les normes i per totes aquelles institucions i criteris d'aplicació.

4.2.2 Definició de dret.
El Dret és l'ordre normatiu i institucional de la conducta humana en societat inspirat en postulats de justícia, la base són les relacions socials existents que determinen el seu contingut i caràcter. En altres paraules, són conductes dirigides a l'observança de normes que regulen la convivència social i permeten resoldre els conflictes intersubjectius. 

La definició inicial dóna compte del Dret positiu, però no explica el seu fonament, per això juristes, filòsofs i teòrics del Dret han proposat al llarg de la història diverses definicions alternatives, i distintes teories jurídiques sense que existeixi, fins ara, consens sobre la seva validesa. L'estudi del concepte del Dret el fa una de les seves branques, la Filosofia del Dret. Amb tot, la definició proposada inicialment resol airosament el problema de "validesa" del fonament del Dret, en integrar el valor Justícia en el seu concepte. La validesa dels conceptes jurídics i metajurídica són estudiades per la teoria del dret. 

Els conceptes de dret positiu i el dret vigent es poden reduir a que el primer és el que s'aplica i el segon és el que l'òrgan legislatiu publica per ser obeït mentre duri la seva vigència, mentre no sigui substituït per mitjà de la abrogació o derogació. Per tant no tot dret vigent és positiu, és a dir hi ha normes jurídiques que tenen poca aplicació pràctica, és a dir, no és dret positiu però si és dret vigent.

Des del punt de vista objectiu, es diu del conjunt de lleis, reglaments i altres resolucions, de caràcter permanent i obligatori, creades per l'Estat per a la conservació de l'ordre social. És a dir, tenint en compte la validesa, és a dir que si s'ha dut a terme el procediment adequat per a la seva creació, independentment de la seva eficàcia (si és acatada o no) i del seu ideal axiològic (si busca concretar un valor com la justícia , pau, ordre, etc).

4.2.3 Història del dret.
Els primers aspectes jurídics de la vida primitiva són els referents a les costums relacionats amb la convivència sexual i lligades a ella amb la jerarquia dins del grup dels que conviuen sedentàriament o que formen part del mateix grup nòmada. Ja que els homínids comencen la seva existència amb un prolongat període d'ajuda i protecció, això crea una relació "social" entre la mare i els fills, sorgeix així al voltant de la mare un grup social jerarquitzat. 

En mancar l'home de cicles d'activitat sexual, com els altres animals, i viure amb un constant desig, es va fer necessària la presència contínua de la dona al costat del home, això conjuntat al problema exposat en el paràgraf anterior va poder ser l'origen d'una veritable "família". 


47
És segur que l'home del paleolític hagi conegut el sistema exogàmics per als matrimonis de grup o per les seves altres formes de convivència sexual, aquest sistema va sempre combinat amb certs tabús i amb el totemisme. 

"Així el dret de família, la jerarquització dins del grup i el dret penal (totemisme) es desenvolupen junts en íntima relació amb la màgia i les religions primitives." 

La transició cap a l'agricultura, és a dir, cap al sedentarisme, obliga a l'home primitiu a formar comunitats on l'ajuda mútua permet vèncer la resistència de la naturalesa és així com sorgeixen les idees jurídiques de propietat i possessió. Al pas del temps les comunitats primitives es converteixen en països, i de les lluites dels diversos països sorgeixen esclaus i amos, és a dir: l'estratificació social, al mateix temps que el "dret internacional". 

Les antigues llogarets, ara grans ciutats es veuen obligades a diversificar la seva producció per competir en un món primitivament capitalista, el que permet una divisió del treball i per tant propicia el sorgiment del comerç, i és aquí a la fi on trobem els primers documents jurídics, escrits en alfabet cuneïforme que tracten sobre aquestes activitats lucratives. 

Però potser, el que realment marca a la història del dret, és el moment és que es busca mantenir un document de forma permanent, gravant en materials que resisteixin amb facilitat el pas dels anys.  És potser el codi de Hamurabi el més famós dels quals es coneix en l'actualitat, sense ser el primer, ja que els sumeris han deixat empremta profunda, encara que escassa, del seu sistema de dret. 

Aquest codi conté 280 preceptes dels quals 60 no s'entenen en l'absolut, ens fa trobar alguns conceptes sobre deutes, delictes (llei del talió), matrimoni, divorci, pàtria potestat, dret successori i contractes de comissió, de prestació de servei i arrendament. 

Semblaria meravellós el llegat jurídic d'aquest document, però, al comparar-lo amb els pocs documents d'aquest tipus que es posseeixen dels sumeris només ens demostra que és un codi mal sistematitzat que marca un retrocés en l'exercici del dret, ja que els sumeris manejaven ja en els seus textos la reparació del dany, element que desapareix en el codi de Hamurabi. 

I d'aquí en endavant podríem endinsar-nos en múltiples comentaris sobre els sistemes legals que imperen en el món antic, podríem analitzar al dret egipci, la cúspide jurídica era la cúspide administrativa o al dret hitita que es maneja per normes aïllades o potser al dret hebreu , fantàstic per la simbiosi que es produeix entre la seva religió i la seva llei. És preferible entrar directe a la base teòrico-històrica del Dret Contemporani: el Dret Romà. 

Vegem el Dret Romà. 

Gran part de les normes jurídiques modernes són d'origen romà, ja sigui per les seves arrels històriques en occident, sigui per la occidentalització que han patit alguns drets d'orient. L'aportació en matèria jurídica de Roma al món ha estat principalment en matèria de dret privat com en matèria tècnica jurídica. 

Els sistemes jurídics en el món: 

Sistema De Dret Romà – Germànic. Es caracteritza perquè la norma de dret s'elabora inicialment, i s'aplica posteriorment als problemes que la pràctica presenta.


48
Sistema anglosaxó. La cultura anglesa neix de la fusió de la noblesa normanda amb la població anglosaxona, aquesta última proveïda de sang romana, la qual cosa s'aconsegueix a unificació del dret a través de les decisions dels tribunals reals de justícia en detriment de les costums locals.

Sistemes Socialistes. Situats principalment a Europa oriental, originalment es van formar amb elements romà-germànics, però que després de 1917 s'han transformat d'acord a la corrent socialista. 

Sistemes d'extracció filosòfica. Drets com l'hindú, musulmà i japonès, que no obstant això s'han anat occidentalitzant fins assemblar-se en molt al romà-germànic. 

Per als romans, la justícia era el criteri pràctic acord amb el qual s'aconsegueix una veritable i sana ordenació en el si de la comunitat, el que permet resoldre el concret i específic problema presentat davant els tribunals. L'equitat, llavors, es converteix en la justícia del cas concret, aquí l'equitat es converteix en el criteri corrector per adaptar el dret als problemes de la vida. 

Notem llavors que tota l'evolució del dret romà privat es redueix a dotar d'equitat a les solucions rigoroses i formalistes del dret civil. Aquí podem fer notar alguna cosa important, ja que l'equitat i el dret natural són conceptes grecs, ressalta l'aportació romana al dret: la "humanitas". Humanitas és el que ens permet apreciar el valor i la dignitat de la persona humana, concepció que influirà després al catolicisme. 

El mateix autor, Ulpià, defineix a la jurisprudència com la ciència del dret, afirmant que és la ciència del coneixement de les coses divines i humanes així com la ciència del que és just i allò injust, la prudència jurídica és a la base de la resolució que permet al jutge donar una satisfactòria sentència. 

Entesos els conceptes anteriors estem capacitats per comprendre el dret públic i el dret privat romà, és el primer el que es refereix a l'organització de l'Estat, els que són propis de la ciutat o de l'imperi, el segon és aquell que es refereix a la utilitat dels particulars. És el dret Romà el que presenta per primera vegada aquest bifront. 

El Dret civil és el propi dels ciutadans, cada persona es regeix pel dret de la seva ciutat, sigui quin sigui el lloc on es trobi. El dret civil romà es va veure fortament afectat per les conquestes de l'imperi, el que li permet humanitzar gràcies al comerç internacional, sorgint així els negocis i els judicis de bona fe. El que ens recorda una mica les bases del dret helénico, és a dir, el dret natural. És moment aleshores d'introduir als conceptes del dret contemporani. 

A continuació observarem com es relaciona la societat amb el dret.

La societat humana és la unió d'una pluralitat d'homes que uneixen els seus esforços d'una manera estable per a la realització de fins individuals i comuns; aquests fins no són altres que la consecució del bé propi i del bé comú. 

La "conducta" individual està sotmesa a imperatius o mandats, millor anomenats normes. Aquestes normes sorgeixen generalment com a conseqüència de la vida social i són de diversa naturalesa: 



49

Normes Tècniques. Prevenen la forma més adequada de fer les coses. Qui la viola rep una sanció: el fracàs. 

Normes d'etiqueta. Les imposa el decòrum, l'amor propi o altres sentiments d'un grup social. La seva sanció: la vergonya pública, el riure i la burla. 

Normes Morals. Són d'ordre individual o social, constitueixen deures elementals imposats pels sentiments de moralitat del grup social per al seu propi benestar. La seva sanció: el remordiment o el menyspreu social.

Normes religioses. Són els preceptes dictats per Déu. Sanció: càstig en la vida eterna. 

Normes Jurídiques. Regeixen i coordinen la conducta social de l'individu. 

La fi essencial del dret és la realització de l'harmonia en la vida de l'home, això ens permet notar que el dret sorgeix de l'individu i que en recíproca relació l'individu veu normada la seva vida des d'abans del seu naixement. 

Però què significa norma? En un sentit ampli es refereix a "tota regla de comportament", obligatòria o no, en un sentit més estricte, s'aplica a "la que imposa deures o confereix drets". 

Per poder continuar amb el tema cal tenir present una altra definició "llei natural és un judici que representa relacions constants entre fenòmens." 

Comparant: la finalitat de la llei natural és l'explicació de relacions constants entre fenòmens, la fi de les normes és provocar un comportament. Les lleis naturals impliquen l'existència de relacions necessàries entre fenòmens, el supòsit filosòfic de tota norma és la llibertat dels subjectes a qui obliga. Una llei natural és vàlida quan és veritable. 

Ja podem llavors imaginar al Dret com un conjunt de normes que s'apliquen a les relacions de l'home que viu en societat, aquestes normes jurídiques constitueixen un element superior d'ordre que evita els conflictes, fixen els límits de la conducta individual i concilien els interessos antagònics . 

Aquestes normes són imposades per l'Estat i és aquest qui les torna obligatòries, ja que els dóna força coactiva, és a dir, creen no només deures sinó facultats, per això es diu que són bilaterals. 

Un dels tipus de norma jurídica creada per l'Estat és la Llei, el conjunt de lleis en un país formen el dret escrit d'ell. Aquesta com totes les normes jurídiques tenen una sanció que les fa eficaces, aquestes sancions poden ser d'ordre: administratiu, civil i penal. 

El dret està fortament lligat a la moral però hi ha diferències que ens permeten no confondre: El dret regeix únicament les relacions de l'individu amb els seus semblants, el Dret prohibeix danyar els interessos aliens, encara que excepcionalment prescriu fer el bé, les regles del dret estan sancionades pel poder públic, que, de vegades, empra la força per fer-les complir, i finalment, les regles del Dret no obliguen si no han estat dictades, promulgades i sancionades pel poder públic. 

Dret ve del vocable llatí "directum" que significa "el que està conforme a la regla, és a dir, el que no es desvia ni d'un costat ni cap altre." Hi ha diversos tipus de Dret: 
50

Positiu. Conjunt de regles o normes jurídiques en vigor, en un lloc i en una època determinats. 

Natural. És comú a tots els homes i els pobles, sorgeix de la pròpia naturalesa de l'home, el constitueixen regles i normes anteriors a tota llei escrita. 

En si el dret es pot classificar de la següent manera: 
Subjectiu. Són facultats que l'individu té amb relació als membres del grup social al qual pertany i també amb relació a l'Estat del qual forma part. 

Objectiu. És aquell que s'elabora per regir els actes dels individus, ens és opcional com el dret subjectiu, és totalment impositiu.

4.3 Política, per Julián Vadell.
4.3.1 Què és la política?
Allò polític es tot el que afecta a una persona que pertany a una comunitat política.

Les normes de les comunitats polítiques són generalment escrites, fixades per una autoritat política, per regular la convivència en societat. En cas d'incompliment, les autoritats poden castigar a l'infractor de la norma.

4.3.2 La confusió del terme apolític.
La paraula política està molt desprestigiada avui dia per moltes persones, doncs l'identifiquen amb la rivalitat entre partits polítics i els escàndols de corrupció que moltes vegades els involucren.

Per això, alguns ciutadans diuen que son “apolítics”, quan en realitat volen dir “apartidistes”, és a dir, que no donen suport a cap dels partits polítics que hi ha en aquest moment a la societat. Ser apolític consisteix en apartar-se de la Polis, de la societat organitzada en la que un viu i retirar-se a viure en la soletat.

Des del moment en que vivim en societat, formem part de la comunitat polític i no podem ni debem eludir la responsabilitat de participar als assumptes que ens afecten a tots.

4.3.3 Tipus de política.
I. Econòmica: Directrius per mitjà dels quals l'Estat regula i orienta el procés econòmic del país, defineix els criteris generals que sustenten, d'acord amb l'estratègia general de desenvolupament, els àmbits fonamentals i instruments corresponents al sistema financer nacional, a la despesa pública, a les empreses públiques, a la vinculació amb l'economia mundial ia la capacitació i la productivitat.

II. Social: Es conceptualitza a la política social com el conjunt de directrius, orientacions, criteris i directrius conduents a la preservació i elevació del benestar social, procurant que els beneficis del desenvolupament arribin a totes les capes de la societat.

4.3.3.1 Tipus de polítiques econòmiques.
Liberalisme: política que pretén que les empreses tingui la màxima llibertat possible i l'estat no intervingui en l'economia mai, excepte per salvar les seves crisis amb diners públics.




51
Estat proteccionista: aquest règim econòmic deixa una àmplia llibertat a les empreses i alhora fa intervencions en l'economia ja sigui per disminueix lleument les desigualtats socials o per afavorir les empreses nacionals davant les estrangeres.

Capitalisme d'estat: és assumir per part de l'estat el control gairebé absolut de les empreses i l'economia. se sol donar en períodes de crisi o després d'una guerra que ha provocat la destrucció de les indústries en un país. L'objectiu és tornar a fer al país competitiu a nivell internacional o almenys fer que la indústria nacional resisteixi.

Capitalisme autogestionari: és el model de capitalisme que hi ha un alt nombre de col·lectivitats obreres i camperoles que funcionen sense patró.

Comunisme: no hi ha propietat privada ni estatal, tot és de tots i es dóna a cadascú segons les seves necessitats i se li exigeix segons les seves possibilitats. No hi ha exemple possible en el seu màxim esplendor, però s'apropa a això la revolució francesa amb el club dels Cordeliers.

4.3.3.2 Tipus de polítiques socials.
Democràcia: sistema parlamentari on el poble tria lliurement als seus representants. Hi ha separació de poders (en teoria), llibertat de premsa (en teoria), llibertat per reunir-se i organitzar-se (en teoria) i més o menys llibertats socials depenent del país Els seus orígens estan en la democràcia esclavista, classista i masclista de la Grècia antiga.

Dictadura: règim on el cap de l'estat és sempre la mateixa persona (és el més habitual) o el mateix partit, no hi ha altres organitzacions polítiques legalitzades ni llibertat de premsa, ni llibertat de reunió.

Democràcia participativa: teòricament és una democràcia parlamentària que cedeix més cotes de poder al poble.

Assemblearisme: doctrina d'ordre social descentralitzat on les assemblees són l'òrgan de decisió i debat i no es pren cap decisió important sense haver-ho discutit i votat en cada assemblea.

Dictadura del proletariat: és en abstracte la presa de tot el poder per part del proletariat, teòricament hauria de desembocar en una mena de assemblearisme (si se segueix el camí dels comunistes dels consells obrers).


52
4.3.4 La classe política i els polítics.
La classes política són tots els governants, i més àmpliament, tots els que participen en la presa de decisions polítiques, formen un grup social especial, denominat classe política.

Aquesta minoria pot dominar la majoria perquè està organitzada, és dinàmica i conscient dels seus objectius. La classe política es recluta des de la societat segons principis i tendències que varien amb les cultures, cada individu accedeix a la classe política com a resultat d'una lluita per la preeminència, el resultat depèn tant de factors objectius, com el naixement i la fortuna, com de factors subjectius, com la seva ambició i la seva capacitat de treball

Un polític es dedica a realitzar activitats polítiques, és a dir, amb tot el que representa l'adquisició, el manteniment i la gestió del poder en institucions o àmbits públics.

4.3.5 Els partits polítics.
Els Partits polítics són organitzacions que es caracteritzen per la seva singularitat, de base personal i rellevància constitucional, creades amb la finalitat de contribuir d'una manera democràtica a la determinació de la política nacional ia la formació i orientació de la voluntat dels ciutadans, així com a promoure la seva participació en les institucions representatives mitjançant la formulació de programes, la presentació i suport de candidats en les corresponents eleccions, i la realització de qualsevol altra activitat necessària per al compliment dels seus fins.

El seu principal tendència és durar i consolidar-se, i la seva finalitat última i legítima és obtenir el poder mitjançant el suport popular manifestat a les urnes.

Expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i expressió de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política.

Podran ser creats i exerciran la seva activitat seran lliures i la seva estructura interna i funcionament han de ser democràtics.

4.3.6 Evolució de la política.
La història política és actualment un pol historiogràfic fortament renovat que indaga sobre les relacions complexes i variables que estableixen els homes en relació amb el poder. Això implica prestar atenció a les maneres d'organització i d'exercici del poder polític en una determinada societat.



53
Tota comunitat humana va tenir alguna forma de govern. Però els grecs inventaren la política. La transformaren en un assumpte de tots. La nostra cultura té el seu punt de partida a Grècia, on troba els fonaments i els seus grans principis orientadors.

Un grup de treballs dissenyats en el clima polític va abordar un tema clàssic, el de la nació, però ho va fer des de perspectives antigenealògiques. Mentre que les històries més tradicionals es van conformar a partir de la idea de la nació com una entitat essencial que es projectava cap al passat sense un límit visible, o que naixia en un moment particular amb tots els seus atributs, els nous estudis van considerar a les nacions i als nacionalismes com tradicions inventades o bé com a comunitats imaginades.

4.4 Economia, per Toni Pascual.
4.4.1 Concepte d'Economia.
És la ciència social que estudia el comportament econòmic d'agents individuals producció, intercanvi, distribució i consum de béns i serveis, entesos aquests com a mitjans de necessitat humana i resultat individual o col·lectiu de la societat.

Altres doctrines ajuden a avançar en aquest estudi: la psicologia i la filosofia intenten explicar com es determinen els objectius, la història registra el canvi d'objectius en el temps, la sociologia interpreta el comportament humà en un context social i la ciència política explica les relacions de poder que intervenen en els processos econòmics.

4.4.2 Economia per a filòsofs.
L'economia, per Aristòtil, és la ciència que s'ocupa de la manera en què s'administren uns recursos o la utilització dels recursos existents per tal de satisfer les necessitats que tenen les persones i els grups humans.

El seu objecte d'estudi és l'activitat humana i, per tant, és una ciència social. Les ciències socials es diferencien de les ciències pures o naturals en què les seves afirmacions no poden refutar-se o convalidar mitjançant un experiment al laboratori i, per tant, usen una diferent modalitat del mètode científic.

D'aquí la seva complexitat i alt nivell d'imprecisió, valent-se de les aproximacions o almenys definint la tendència en el comportament de les variables econòmiques, és arriscat aventurar a predir amb una precisió propera al 100%, el subjecte d'estudi "el subjecte econòmic "és altament dinàmic i nocions que deriven del que" ha de ser ", són pròpies de l'economia normativa i, com a tals, no s'han provat. L'economia es mou constantment entre ambdós pols.

La ciència econòmica està sempre justificada pel desig humà de satisfer les seves pròpies finalitats. Aquest aspecte de la definició proposada per Robbins és discutible i probablement és el que menys s'ha desenvolupat en tota la història de l'anàlisi econòmica excepte, potser, per l'Escola Austríaca i especialment per a la producció d'altres béns i serveis.
54
Aquest concepte de cost, més enllà del pur concepte monetari, és propi dels economistes i es coneix com a cost d'oportunitat. Per assignar els recursos ha d'existir un criteri que permeti començar a realitzar les proves socials i econòmiques.

4.4.3 Història de l'economia mundial.
Prehistòria i edat dels metalls: en aquesta època no hi havia economia ja que sorgeix en l'edat antiga. Però cal destacar que en l'edat dels metalls passen de ser nòmades a ser sedentaris pel fet que descobreixen l'agricultura i la ramaderia. Aquest descobriment va desembocar a la creació d'un mercat i posteriorment a l'economia.

La forma d'adquisició d'un producte era el troc (és l'intercanvi d'objectes o serveis per altres objectes o serveis i es diferencia de la compravenda habitual en què no intermèdia els diners en líquid en la transacció. Al contracte pel qual dues persones accedeixen a un troc se li denomina permuta.).

Per exemple els agricultors intercanviavan els productes que els sobraven per uns que els faltava. En definitiva era un economia de subsistència (aquella que es basa en l'agricultura o la ramaderia amb explotacions, generalment familiars, que només arriba per a l'alimentació i el vestit de la pròpia família o grup social i en la qual no es produeixen excedents que permetin el comerç o, en cas que es produeixin, aquests són escassos i es destinen de forma immediata a la barata amb altres famílies o grups socials.)

Edat clàssica: En l'antiguitat (4000-1000 aC) quan nacions com la Xina, Babilònia, Egipte, Assíria i Mesopotàmia estaven al cim del desenvolupament, l'economia era només de subsistència i d'autoconsum (Consum final de béns i serveis per el mateix productor), i no és fins 2500-125 a. C que comença a sorgir la propietat, el contracte comercial i salaris.

Civilització Grecoromana: És en la societat grecoromana, quan s'empra per primera vegada la paraula "Economia" (Jerofonte). I és a més per aquesta època quan homes com Plató comença a analitzar la teoria dels diners, i el valor. D'altra banda és a L'Edat Mitjana quan l'economia monetària i de preus substitueix la de bescanvis directes, consolidant-se el sistema salarial.

Edat Mitjana i renaixement: És amb el sorgiment de l'Escolàstica (és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme), amb Sant Tomàs d'Aquino i Nicolau de Oresme, quan apareix una reglamentació més rigorosa sobre la producció i el consum.

A través d'aquest moviment es subordina l'economia al moral, i es comença a aplicar un just preu dels articles de consum, i a donar-li un just pagament al treballador. Es corbi a l'esclavitud, i la usura i el frau són rebutjats.

Amb les Croades, les quals es basen en la reacció dels països catòlics contra els islamistes i musulmans van ser ampliades les possibilitats de comerç i l'intercanvi amb l'Àsia Menor i nord Àfrica. Apareixent lleis reguladores sobre el préstec (Contracte pel qual una de les parts lliurament a l'altra diners o una altra cosa fungible amb la condició de retornar el mateix de la mateixa espècie i qualitat. Habitualment comporta el pagament d'interès.).




55
I el canvi que van donar lloc al fet que les ciutats aconseguissin nivells superiors en l'economia. Van aparèixer també les Fires (és un esdeveniment social, econòmic i cultural (establert, temporal o ambulant, diari o anual) que es porta a terme en una seu i que arriba a abastar generalment un tema o propòsit comú) entre els segles XI i XIV , les quals no només eren una activitat regional sinó també interregional.

Amb el "Diari de a Bord" de Cristòfor Colom (1451-1506) comença el mercantilisme (com un conjunt de polítiques o idees econòmiques que es van desenvolupar durant els segles XVI, XVII i la primera meitat del XVIII a Europa.

Es va caracteritzar per una forta ingerència de l'Estat en l'economia. consistir en una sèrie de mesures tendents a unificar el mercat intern i va tenir com a finalitat la formació dels Estats-nació el més forts possibles.), encara que de 1600 a 1750 és com a tal l'època de major esplendor. Aquest és un sistema de política interior i exterior, el qual mitjançant la utilització d'alguns mecanismes contribuir a fomentar el desenvolupament entre les indústries nacionals, ja que aquest va girar al voltant d'una preocupació per la circulació de mercaderies.

Característiques:
La riquesa consistia en or i plata, Fonamental el desenvolupament industrial, Poca importació i molta exportació. Augment de la població per accelerar el procés econòmic. Intervenció de l'Estat en l'economia.

Formació de l'Economia.

És durant el període de 1750 a 1850, quan comencen a néixer diferents escoles, a conseqüència dels diferents criteris que van ser sorgint, prenent forma i estructurant així el pensament econòmic.

La revolució industrial i el segle XX: L'economia basada en el treball manual va ser reemplaçada per una altra dominada per la indústria i la manufactura. La Revolució va començar amb la mecanització de les indústries tèxtils i el desenvolupament dels processos del ferro.

L'expansió del comerç va ser afavorida per la millora de les rutes de transports i posteriorment pel naixement del ferrocarril. Les innovacions tecnològiques més importants van ser la màquina de vapor i l'anomenada Spinning Jenny, una potent màquina relacionada amb la indústria tèxtil.

Aquestes noves màquines afavorir enormes increments en la capacitat de producció. La producció i desenvolupament de nous models de maquinària en les dues primeres dècades del segle XIX va facilitar la manufactura a altres indústries i va incrementar també la seva producció.

Així és que en la revolució industrial s'augmenta la quantitat de productes i es disminueix el temps en què aquests es realitzen, donant pas a la producció en sèrie, ja que es simplifiquen tasques complexes en diverses operacions simples que pugui realitzar qualsevol obrer sense necessitat que sigui mà d'obra qualificada, i així baixar costos en producció i elevar la quantitat d'unitats produïdes sota el mateix cost fix.

No obstant això, i malgrat tots els factors anteriors, la Revolució industrial no hagués pogut prosperar sense el concurs i el desenvolupament dels transports, que portaran les mercaderies produïdes a la fàbrica fins als mercats on es consumien.

56
Aquests nous transports es fan necessaris no només en el comerç interior, sinó també en el comerç internacional, ja que en aquesta època es creen els grans mercats nacionals i internacionals. El comerç internacional es liberalitza, sobretot després del Tractat d'Utrecht (1713) que liberalitza les relacions comercials d'Anglaterra, i altres països europeus, amb l'Amèrica espanyola.

S'acaba amb les companyies privilegiades i amb el proteccionisme econòmic, i s'advoca per una política imperialista i l'eliminació dels privilegis gremials. A més, es desamortitzar les terres eclesiàstiques, senyorials i comunals, per posar al mercat noves terres i crear un nou concepte de propietat.

La Revolució Industrial va generar també un eixamplament dels mercats estrangers i una nova divisió internacional del treball. Els nous mercats es van conquistar mitjançant l'abaratiment dels productes fets amb la màquina, pels nous sistemes de transport i l'obertura de vies de comunicació, així com també, mitjançant una política expansionista.

El Regne Unit va ser el primer que va dur a terme tot un seguit de transformacions que la van col·locar al capdavant de tots els països del món. Els canvis en l'agricultura, en la població, en els transports, en la tecnologia i en les indústries, afavorir un desenvolupament industrial. La indústria tèxtil cotonera va ser el sector líder de la industrialització i la base de l'acumulació de capital que obrirà pas, en una segona fase, a la siderúrgia i al ferrocarril.

A mitjans del segle XVIII, la indústria britànica tenia sòlides bases i amb una doble expansió: les indústries de béns de producció i de béns de consum. Fins i tot es va estimular el creixement de la mineria del carbó i de la siderúrgia amb la construcció del ferrocarril. Així, a Gran Bretanya es va desenvolupar de ple el capitalisme industrial, el que explica la seva supremacia industrial fins a 1870 aproximadament, com també financera i comercial des de mitjan segle XVIII fins a la Primera Guerra Mundial (1914).

A la resta d'Europa i en altres regions com Amèrica del Nord o Japó, la industrialització va ser molt posterior i va seguir pautes diferents a la britànica. Uns països van tenir la industrialització entre 1850 i 1914: França, Alemanya i Bèlgica. El 1850 tot just hi ha la fàbrica moderna a Europa continental, només a Bèlgica hi ha un procés de revolució seguit al del Regne Unit.

A la segona meitat del segle XIX s'enforteix a Turíngia i Saxònia la industrialització d'Alemanya. Altres països van seguir un model d'industrialització diferent i molt tardana: Itàlia, Imperi Austrohongarès, Espanya o Rússia. La industrialització d'aquests es va iniciar tímidament en les últimes dècades del segle XIX, per acabar molt després de 1914.

Un dels successos que ha caracteritzat més dramàticament el segle XX ha estat la batalla d'idees en l'economia, batalla que ha transcendit política i socialment. Aquesta guerra ideològica, que continua encara avui, s'ha lliurat entre mercats i governs, entre Hayek i Keynes, en definitiva entre el liberalisme i el socialisme.

Dues cares de la mateixa moneda. Aquest canvi econòmic comença amb l'assassinat terrorista d'un arxiduc austríac, el que va desembocar ni més ni menys que en la Primera Guerra Mundial. Guerra que es va saldar amb 20 milions de persones mortes. En l'època de la gran guerra, la gent estava furiosa, decebuda i buscava un món millor.




57
La revolució bolxevic va portar aquesta il·lusió per millorar de la mà del socialisme i el comunisme, fonamentant-se en el treball de Karl Marx. El líder de la revolució, Lenin, va incitar als treballadors de tot el món a lluitar contra l'economia global, a aixafar el capitalisme. A partir de llavors, el comerç i la propietat privada es van considerar actes criminals. Lenin va prometre la fi de l'explotació econòmica de l'home feta per l'home.

La fi de la primera guerra mundial va portar als aliats a demandar a Alemanya sumes quantioses culpant d'haver iniciat i causat la Gran Guerra. Aquest fet, juntament amb la fallida que de per si portava el país, va suposar que el govern alemany imprimir més moneda de la deguda, provocant una enorme inflació. Una hiperinflació. Tant és així que es va arribar a necessitar un bagul ple de bitllets per anar de compres. Una barra de pa costava bilions de Reichsmark.

La gent empaperada les seves parets amb bitllets. Unes sabates costaven 12 marcs el 1913, deu anys després es venien per 32 bilions de marcs. La hiperinflació va escombrar els estalvis de la classe mitjana, i aquesta va ser una de les principals raons per les quals els nazis van arribar al poder.

Von Mises va predir que la recent inaugurada economia soviètica mai funcionaria, precisament perquè el govern controlava els preus i salaris. En controlar els preus, aquests no serveixen com a senyals als consumidors per advertir del valor dels béns, i es produeix una disfunció en l'economia. Les prediccions de Von Mises es van fer realitat.

La Unió Soviètica passava fam i fred. Al final dels seus dies Lenin va canviar de parer, va establir el que va anomenar la Nova Política Econòmica: va deixar que els grangers venguessin els seus propis béns i posseïssin terres. Permetre que els petits negocis comencessin a funcionar ... causa d'això es va guanyar l'enemistat dels seus camarades dels quals el van atacar ferotgement per "vendre els principis del bolxevisme i el marxisme".

El successor de Lenin, el camarada Joseph Stalin va introduir la planificació central. Sota el seu control, el partit comunista va planejar i gestionar tots els aspectes de l'economia i al principi semblava funcionar, el benestar augmentava a l'URSS, a diferència d'Àustria i Alemanya, que amb les seves hiperinflacions estaven pagant el preu de la pau entre guerres.

El 24 d'octubre de 1929, anomenat el dijous negre, la bombolla va explotar, els preus es van enfonsar, i una espiral negativa es va formar imparable. Vuit hores després la borsa va tancar. La desesperació i el pànic es va estendre entre la societat. Durant els anys trenta, els EUA es va col·lapsar. No hi havia capacitat per guanyar diners, per gastar, per consumir, tot es va enfonsar. En aquesta època, la meitat dels bancs americans van tancar, la construcció, les fàbriques, tot es va aturar. L'atur va augmentar fins als 15 milions de persones.
La crisi va arribar, en forma d'ona expansiva, a Europa. Al Regne Unit, els treballadors s'amuntegaven reivindicant el seu dret a treballar. A Itàlia, Espanya i Alemanya, amb la caiguda del capitalisme, va arribar el feixisme.

Hitler per la seva part ens va conduir a tots a la guerra. Franklin Delano Roosevelt, que va pujar a la presidència dels EUA en plena crisi econòmica, va adoptar una sèrie de mesures regulatòries seguint els principis de Keynes, que en l'època era l'economista més influent. Va augmentar la despesa pública, va crear agències de regulació, va construir autopistes i ports ... amb la idea d'acabar amb l'atur. Va regular cada part del sistema econòmic.




58
Rússia va acabar la guerra com un gegant industrial. Stalin a través de l'exèrcit roig i la policia secreta va imposar el seu sistema econòmic en mig Europa. L'economia centralitzada de Lenin i Stalin havia derrotat el nazisme.

El socialisme avançava, el capitalisme es batia en retirada. Així que un terç del món va adoptar el socialisme. La guerra freda havia començat. Hi va haver un enfrontament entre el bloc capitalista i el bloc comunista. La fi de la guerra va acabar amb la victòria del bloc capitalista. Fent que el capitalisme s'estengués per tot el món. Aquesta guerra va provocar un munt d'avanços tecnològics com ara es va crear Internet.

En definitiva podem observar que l'economia ha avançat ràpidament gràcies als avenços tècnics, científics i tecnològics. I un dels valors que ha fet incrementar l'economia a estat gràcies a la globalització i a les noves formes de comunicació i als transports.











59
5 BLOC III: CULTURA
5.1 Valors culturals, per Miquel Llobera.
5.1.1 Introducció.
El terme cultura s’emprava cap al segle XIII per a designar una parcel·la conreada, i tres segles més tard havia canviat el seu sentit com a estat d'una cosa, al de l'acció. A meitat del segle XVI, el terme adquireix una connotació metafòrica, com el cultiu de qualsevol facultat. L'accepció figurativa de cultura no s'estendria fins al segle XVII quan el coneixèrem com ho feim ara: Símil d'un procés de cultiu o de millora de la persona, normalment a través de l’educació o realització de les aspiracions nacionals o ideals. De totes maneres, el terme cultura té moltes definicions possibles, cada grup té la seva, alguns científics, per exemple, van utilitzar el terme per referir-se a una capacitat humana universal.

5.1.2 Cultura.
Hi ha cultura on hi ha home, i viceversa. Només s'està davant del que entenem per cultura quan ens referim a l'humà.

L'home és alhora producte de l'evolució biològica i protagonista de la cultura que ell genera. L'home ha sortit de la natura sense deixar de pertànyer a ella. El "salt" a la cultura no s'ha d'entendre com una bretxa total ja que l'home mai abandona la natura.

Cultura és el mode comú de pensar organitzat dels individus d'una societat amb objectiu de produir activitats socials coherents, tant d'acció material com d'acció individual. La cultura és producte de l'aprenentatge i, en part també, de l'herència.

El pensar organitzat es refereix al mode conegut de transmetre idees unes persones a altres de forma entenedora, i així mateix, a la manera social també reconegut de realitzar aquestes el seu comportament, per això el llenguatge vendria a ser el vehicle bàsic de la relació humana culturalment organitzada.

Això vol dir que la cultura pren sentit a partir del llenguatge, ja que aquest representa no només una manera específica d'equiparar a l'individu amb mitjans simbòlics de relació i comprensió de la realitat, sinó que també fa obtenir un coneixement precís de la cultura pel fet que en ell s'inclouen formes de designar les coses i el comportament dels membres d'una societat.

El llenguatge és la nostra porta d'accés al món, el "mitjà universal" operant en totes les relacions humanes, entre els individus, i mitjançant també la relació d'aquests amb la natura. Condiciona i possibilita la cultura i és el factor humanitzant per excel·lència.

No obstant això, a més de la totalitat dels conceptes i productes que formen l'inventari cultural d'una societat, "cultura" inclou els modes d'acció que refereixen a les maneres de viure dels homes en una societat, que s'expliquen en funció de les relacions socials. Així, entenem que el tret principal de la cultura és l'estar organitzada.

5.1.2.1 Evolució de la cultura.
La cultura representa una experiència social que, al seu torn, es transmet d'uns individus a altres a través de l'anomenat procés de socialització, un segons el qual, individus i grups entren simultàniament en contacte amb cada persona i la segueixen en les tècniques que li permetran relacionar-se en el món extern. Aquestes tècniques inclouen valoracions específiques d'aquest món extern, de consciència específica o històrica de la realitat, així com una manera relativament homogènia de representar-la i experimentar. 

60
Tota cultura és un acte de formació i reforma contínua i alhora constitueix una estructura de comportament que, per tenir homogeneïtat, és necessari repetir. Els seus canvis impliquen no només transformacions del medi, sinó també de l'home i de les relacions d'aquest amb altres.

Abans de la nostra era, els atenesos (en l'època de Pèricles) admiraven els mateixos temples i les mateixes estàtues, aplaudien les mateixes tragèdies o les mateixes comèdies, formaven veritablement un poble, des dels aristòcrates de la cultura, fins als artesans i potser els esclaus.

Els "vincles naturals" del món medieval que conformaven una comunitat, deixen pas a "vincles artificials" que els individus estableixen entre si: és el pas de la comunitat a la societat. La individualitat, resultant d'un procés històric i cultural d'individualització, emergeix amb la transició del comunitari al societari, que té lloc amb l'aparició de la societat burgesa en l'enlairament del capitalisme europeu.

Fins a finals del segle passat, la majoria de la gent vivia en pobles i no s'hagués trobat amb un estranger d'una cultura remota en tota la seva vida. A finals del segle passat, i en els començaments d'aquest, la majoria de la gent entra en contacte amb persones d'altres cultures cada dia.

Imatges d'altres cultures omplen les pantalles de la TV i el cinema, i en els seus llocs de treball, carrers i mercats, la gent troba comerciants, emigrants, viatgers i refugiats constantment, especialment a les ciutats.  A l'espai de 100 anys, la interacció cultural al món ha crescut dràsticament.

La cultura es podria dividir en tres grans grups molt lligats: Els costums, la religió i l’art. El primer ja es comentat en un altre apartat del treball, així que ara em disposaré a explicar l’evolució dels altres conceptes.

5.1.3 Religió.
Una religió és el conjunt de creences i pràctiques comunes d'un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l'oració, el ritual i les lleis morals. La religió pot incloure també tradicions culturals ancestrals, escriptures, història i mitologia, així com la fe personal i l'experiència mística. El terme "religió" es refereix tant a les pràctiques personals relacionades a la fe comunitària com als rituals i la comunicació grupal que emana de la convicció que comparteixen els membres.
La religió es descriu com el sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat.
La religió ha anat evolucionant durant tota la història de l’home, es tenen indicis de que existeix una creença des de fa uns 300.000 anys enrere i ha anat passant per diferents etapes com a l’Edat Antiga, on hi havia politeísme per part dels romans o dels egipcis, o a partir de l’Edat Mitjana (o abans, però amb menys força), les religions monoteístes.
Les principals religions monoteístes són:
El cristianisme: és una religió basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta en el Nou Testament. Actualment és la religió més practicada i la més coneguda, gràcies al seu poder i a la seva història. Els adherents de la fe cristiana creuen que Jesús és el Messies profetitzat en la Bíblia Hebrea. Les seves professions de fe declaren que Jesús patí, morí per crucifixió, fou enterrat i ressuscità dels morts per obrir el cel a tots els que creuen en ell i confien en ell per a la remissió dels seus pecats.
61
L'islam és una religió fundada al segle VII a la península aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen que Déu (Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma mitjançant l' arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat en l'Alcorà, el llibre sagrat d'aquesta religió.
El judaisme és la religió del poble jueu. És la més antigues de les tres religions monoteistes majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. La majoria dels dogmes i la història del judaisme són el fonament delcristianisme, i l'origen de l'islam hi està vinculat teològicament per mitjà del personatge d'Abraham.

5.1.4 Art.
5.1.4.1 Concepte d'art.
La paraula “art” té varis significats. De totes maneres, quan xerrem d’art solem referir-nos a quelcom creat amb fins merament estètics. Crear alguna cosa és art, ja que el propòsit del creador es la realització d’un objecte que mereixi ser mostrat a altres per obtenir admiració i comprensió.

L’art és, doncs, una forma d’expressió, pot ser la més perfecta que ha aconseguit la humanitat. És un llenguatge que ens comunica quelcom envoltant l’univers, l’home, l’artista mateix, les sensacions més intimes.

Les diferents manifestacions de l’art formen part del bagatge cultural d’una civilització. L’art, per tant, no és un producte secundari del desenvolupament social, si no un dels elements originals que entren en la formació d’una societat. Cap activitat humana dura tant com l’artística, i res del que sobreviu del passat es tan valuós com l’art per comprendre la història de l’home.

Fins a cert punt, tots som artistes. El canvi de pentinat o la elecció d’un vestit busquen la creació d’una imatge visual diferent. Aquesta activitat bàsica és la mateixa que Miguel Àngel va fer servir per pintar la Capella Sixtina, tot i que evidentment és exagerat dir que és el mateix que el que fou Miguel Àngel. De totes maneres, és innegable que aquesta activitat bàsica és l’essència del que entenem per art.

El concepte d'art és occidental i ha evolucionat adoptant diferents significats segons l'època i la concepció filosòfica. A Occident s'ha dictaminat què era i què no era susceptible de ser anomenat art.

5.1.4.2 L'art a la prehistòria.

Dansa fàl·lica de figures femenines a les Coves del Cogul
L'art prehistòric és el que desenvolupà l'esser humà des del paleolític superior fins el neolític, períodes on van sorgir les primeres manifestacions que es poden considerar com a artístiques. Al paleolític, l'home elaborava l'anomenada pintura rupestre.

62
Durant el neolític, es torna sedentari i es dedica a l'agricultura, amb societats cada vegada més complexes en les que té més importància la religió, com es pot observar en els monuments megalítics, i inicia la producció de peces d'artesania.
Representades com a escultures, apareixen unes exuberants figures femenines de pedra en una exaltació artística de la fertilitat; són les «venus prehistòriques», com la Venus de Willendorf i la Venus de Lespugue. A partir del segle V aC, en el darrer període de l'edat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tota Europa.

5.1.4.3 L'art a l'edat antiga.

Les columnes d'ordre dòric del Partenó

L'art egipci era intensament religiós i simbòlic. Destaquen en arquitectura les mastabes, les piràmides i els hipogeus, com els de laNecròpolis de Gizeh i la Vall dels Reis. L'escultura i la pintura mostren la figura humana de forma realista, encara que hi ha un excés de hieratisme i esquematisme a causa de la rigidesa dels seus cànons simbòlics de la seva religió.
L'art mesopotàmic: Dins l'arquitectura destaquen els zigurats, uns grans temples de forma graonada i piramidal. Pel que fa a l'escultura, es desenvolupà en talla exempta o relleu, en escenes religioses, de caça i militars, amb la presència de figures humanes i animals reals o mitològics.
A l'Antiga Grècia es van desenvolupar les principals manifestacions artístiques que van marcar l'evolució de l'art aOccident. Després d'uns inicis d'esplendor de les cultures minoica i micènica, l'art grec es va desenvolupar en tres grans períodes: l'arcaic, el clàssic i l'hel·lenístic. En l'arquitectura, són ben representatius els temples, que presenten tres ordres constructius diferenciats: el dòric, el jònic i el corinti. En escultura predominà la representació del cos humà, amb una evolució des de formes inicials més rígides i esquemàtiques, passant pel naturalisme.
L'art romà, amb l'art etrusc de precedent, va rebre la influència de l'art grec. En l'arquitectura civil van destacar grans enginyers i constructors que construïren carreteres, ponts, aqüeductes i altres obres urbanístiques, així com temples, palaus, teatres, amfiteatres, circs, termes i arcs de triomf. L'escultura, inspirada en la grega, se centra igualment en la figura humana.
L'art paleocristià va reinterpretar tant les formes clàssiques com les jueves, per servir com a vehicle d'expressió de la nova religió oficial, tot i que es va produir una atomització d'estils per zones geogràfiques. Com a tipologia arquitectònica, destaca la basílica, mentre que en l'escultura prevalen els sarcòfags i també —com a l'època romana— la pintura i el mosaic.
L'art preromànic està constituït per diversos estils desenvolupats a Europa a partir de la caiguda de l'Imperi Romà; aquest estil perdurà, aproximadament, fins l'any 1000. La fusió de la cultura clàssica amb la dels nous pobladors d'origen germànic generà les diverses nacionalitats que conformaren el continent europeu.


63
5.1.4.4 L'art a l'edat mitjana.
L'art romànic representà el primer estil de la cultura europea occidental de caràcter internacional, amb una identitat plenament consolidada després de la transformació del llatí en les llengües vernacles. De caràcter eminentment religiós, quasi tot l'art romànic està dirigit a l'exaltació i divulgació del cristianisme. L'arquitectura destaca per l'ús de la volta de canó i l'arc de mig punt, iniciant-se la construcció de grans catedrals i monestirs, que continuarà durant el gòtic. L'escultura es va desenvolupar principalment en el bastiment arquitectònic; era de caràcter religiós, amb figures esquematitzades, sense realisme, d'un signe simbòlic.
L'art gòtic va desenvolupar-se entre els segles XII i XVI, una època d'una gran expansió econòmica i cultural. L'arquitectura va patir una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques i amb una millor anàlisi estructural que va permetre fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, una millor il·luminació. Van aparèixer noves tipologies com l'arc ogival, la volta de creueria, i la utilització de contraforts i arcbotants que permetien sostenir millor l'estructura de l'edifici, fent possible interiors més amplis, decorats amb vitralls i rosasses.

5.1.4.5 L'art a l'edat moderna.
El renaixement fou una època de gran esplendor cultural a Europa; la religió va deixar pas a una concepció més científica de l'home i l'univers, i sorgí l'humanisme. Els nous descobriments geogràfics van fer que la civilització europea s'expandís per tots els continents, i la invenció de la impremta va suposar una universalització més important de la cultura. Durant el Trecento, a Itàlia, les al·lusions de Dant a Cimabue i a Giotto, o les de Petrarca a Simone Martini constitueixen el preludi del renaixement. L'art s'inspira en el classicisme grecoromà, per la qual cosa es parla d'un «renaixement» artístic després de l'obscurantisme medieval.
El manierisme representà l'evolució de les formes renaixentistes; es va abandonar la natura com a font d'inspiració per cercar un to més emotiu i expressiu, cobrant importància la interpretació subjectiva que l'artista fa de l'obra d'art. L'arquitectura adquireix un signe més efectista i equilibrat, i cal destacar l'obra de Miquel Àngel. En escultura, sobresurt Miquel Àngel, amb unes obres d'un gran dinamisme on ressalta l'expressió de la persona representada; també cal citar Benvenuto Cellini i Giambologna. La pintura té un segell més capriciós, extravagant, amb gust per la forma sinuosa i estilitzada, destacant en primer llocMiquel Àngel, amb artistes com Bronzino, Correggio, Ticià, Tintoretto i El Greco.
El barroc fou una època de grans disputes en el terreny polític i religiós. Sorgí una divisió entre els països catòlics contrareformistes, on s'aferma l'estat absolutista, i els països protestants, de signe més parlamentari. L'art es tornà més refinat i ornamentat, amb pervivència d'un cert racionalisme classicista però amb unes formes més dinàmiques i efectistes, amb gust pel sorprenent i anecdòtic, per les il·lusions òptiques i els efectes teatrals. L'arquitectura, sota unes línies clàssiques, assumí unes formes més dinàmiques, amb una exuberant decoració; destaquen artistes com Gian Lorenzo Bernini o Francesco Borromini. L'escultura adquirí el mateix caràcter dinàmic, sinuós, expressiu i ornamental; destaca també Bernini, i en l'escultura religiosa, Pedro de Mena i Francisco Salzillo. La pintura es va desenvolupar en dues tendències contraposades: el naturalisme i el classicisme. El naturalisme es basa en una estricta realitat natural, amb el gust pel clarobscur.
L'anomenat tenebrisme, amb Caravaggio i Georges de La Tour com a capdavanters. El classicisme, és també realista però amb un concepte de la realitat més intel·lectual i idealitzada; sobresurten Annibale Carracci, Nicolas Poussin i Claude Lorrain. A part d'aquests dos corrents, hi van haver infinitat d'escoles, estils i autors de signe molt divers, però destaquen dues escoles regionals: la flamenca, amb Rubens, Van Dyck, i l'holandesa amb Rembrandt i Johannes Vermeer.
64
A Espanya sobresurt la figura de Velázquez, així com José de Ribera, Francisco de Zurbarán i Bartolomé Esteban Murillo.
El rococó es desenvolupà durant el segle XVIII. És un estil amb un gran sentit de la decoració i el gust per l'ornament, portats a un paroxisme de riquesa, sofisticació i elegància. L'arquitectura rococó s'assentà sobretot a França i Alemanya. L'escultura presenta un aire gràcil, refinat, com s'aprecia a l'obra de Jean-Antoine Houdon; la pintura, mostra l'exaltació religiosa o el paisatgisme vedutista (a Itàlia), les escenes cortesanes de Watteau i Fragonard (a França), passant pel conreu del retrat de Joshua Reynolds i Thomas Gainsborough (Anglaterra). Francisco de Goya en els seus començaments va practicar un cert estil rococó que va anar evolucionant fins al romanticisme.
El neoclassicisme, després de la Revolució francesa, representa l'apogeu de la burgesia i afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó, que s'identificaven amb l'aristocràcia. L'arquitectura neoclàssica passa a ser més racional, de signe funcional i un cert aire utòpic. L'escultura, amb el corresponent referent de l'art grecoromà, va tenir com a principals figures, Antonio Canova i Bertel Thorvaldsen. La pintura, per la seva banda, va mantenir un segell auster i equilibrat; en aquest camp, cal destacar Jacques-Louis David i Ingres.

5.1.4.6 L'art a l'edat contemporània
L'arquitectura vuitcentista va evolucionar molt intensament a causa dels avenços tècnics que van acompanyar la Revolució Industrial; la incorporació de nous materials, com el ferro i el formigó, van permetre la construcció d'estructures més sòlides i diàfanes. Estilísticament, la primera meitat de segle es va caracteritzar per un cert eclecticisme de les formes, així com un retorns dels estils precedents que es reinterpretaren a partir de concepcions més modernes. És l'anomenat historicisme, que va produir moviments com ara el neoromànic, el neogòtic o el neobarroc, entre altres. A finals de segle va sorgir el modernisme, que va suposar una gran revolució en el terreny del disseny, amb personalitats com Víctor Horta, Otto Wagner, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.
El romanticisme fou un moviment d'una profunda renovació en tots els gèneres artístics. Els romàntics van posar especial atenció en el terreny de l'espiritualitat, de la imaginació, la fantasia i el sentiment. En el camp de la pintura, després d'una fase preromàntica amb artistes com William Blake i Johann Heinrich Füssli, van destacar Eugène Delacroix, Théodore Géricault, John Constable i Joseph Mallord William Turner. Una derivació del romanticisme va ser el moviment alemany del natzarenisme.
El realisme va sorgir a partir de mitjans de segle. Fou una tendència que va posar èmfasi en la realitat, en la descripció del món circumdant, especialment d'obrers i pagesos situats en el nou context de l'era industrial. El moviment anava acompanyat d'un cert component de denúncia social, lligat a moviments polítics com el socialisme utòpic. En pintura, destaquen Camille Corot, Gustave Courbet, Jean-François Millet,Honoré Daumier i Marià Fortuny. A Gran Bretanya va sorgir l'escola dels prerafaelites, que s'inspiraven —com el seu nom indica— en els pintors italians anteriors a Rafael Sanzio, així com en la fotografia, un invent revolucionari.
L'impressionisme fou un moviment profundament innovador, que va suposar una ruptura amb l'art acadèmic i una transformació del llenguatge artístic, iniciant el camí cap als moviments d'avantguarda. Els artistes s'inspiraven en la natura, de la que pretenien captar una «impressió» visual, la plasmació d'un instant al llenç —per influx de la fotografia—, amb una tècnica d'una pinzellada solta i tons clars i lluminosos.
65
Es pot esmentar com a principals representants: Édouard Manet —el precursor—, Claude Monet, Camille Pissarro, Pierre-Auguste Renoir i Edgar Degas. En l'escultura foren igual de renovadores les aportacions d'Auguste Rodin que va crear les bases de l'escultura del segle XX. En el neoimpressionisme, estil que deriva de l'impressionisme, artistes com Georges Seurat i Paul Signac es preocupaven més dels fenòmens òptics i crearen la tècnica del puntillisme.
En el postimpressionisme, artistes com Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin, Paul Cézanne,Vincent Van Gogh i Joaquim Sorolla, partiren de les noves troballes tècniques realitzades pels impressionistes, però les van reinterpretar d'una manera molt personal, i obriren diferents vies de desenvolupament que serien molt importants en l'evolució de l'art del segle XX.
Al segle XX, l'art viu una gran transformació ja que en una societat materialista, més consumista, l'expressió artística es dirigeix als sentits i no a l'intel·lecte. Igualment, és especialment rellevant el concepte de moda, una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i l'aspecte consumista de la civilització actual.
Les últimes tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic; l'art tradicional era un art centrat en l'objecte, i l'actual atén al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, de l'acció, de la manifestació espontània, efímera, no comercial; dos exemples els trobem en l'art conceptual i el happening. En aquest segle es poden distingir dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.
L'arquitectura va patir una profunda transformació en tots els àmbits, des de les formes tradicionals fins les moviments d'avantguarda. Aquest canvi va suposar un nou concepte constructiu basat en una concepció més racional de l'espai, que s'estructura d'una forma més depurada i funcional, amb una especial atenció en les noves tecnologies i en la seva ubicació mediambiental. La principal tendència artística fou el racionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus.
L'avantguarda fou un primer gran moviment dins el qual s'inclouen estils com el fauvisme, l'expressionisme, el cubisme, el futurisme, el dadaisme, el surrealisme i l'art abstracte. El fauvisme va suposar una experimentació en el terreny del color que és tractat d'una manera subjectiva i personal.
L'expressionisme, impulsat especialment per grups com Die Brücke i Der Blaue Reiter, nasqué com una reacció a l'impressionisme. Es produeix un predomini de l'expressió de la vida interior per sobre de la impressió de la realitat; tot cercant una temàtica personal es conrea el gust per tot el que és fantàstic. El cubisme cerca organitzar la visió simultània d'objectes dins una trama geomètrica i amb una gamma de colors freds; també cal destacar l'aparició del collage. Una de les principals figures d'aquest moviment va ser Pablo Picasso.
El futurisme fou un moviment italià que exaltava els valors del progrés tècnic i industrial. I el dadaisme, aparegué com una reacció als desastres de la Primera Guerra Mundial; personalitats com Hans Arp i Marcel Duchamp es van qüestionar els temes i les tècniques artístiques tradicionals i experimentaren amb materials nous, com els ready-made. El surrealisme va imposar la fantasia, el món dels somnis, mostrant l'inconscient de l'artista. Entre els artistes surrealistes sobresurten Salvador Dalí, Max Ernst, Joan Miró i Henry Moore.
Amb l'art abstracte, iniciat per Vasili Kandinski, es deixa de banda l'aspecte real, la imitació de la natura, per centrar-se en l'expressivitat de l'artista, mitjançant formes i colors que eviten qualsevol component referencial. L'anomenat constructivisme fou un estil compromès políticament que va néixer a la Rússia revolucionària; va generar una sèrie d'obres abstractes amb una tendència a la modelació geomètrica.

66
Ara veurem la classificació dels 7 arts, que són:

1. Arquitectura : L'arquitectura projecta i construeix edificis. Denominada l'art de l'espai, l'arquitectura és un procés tècnic i de disseny que permet la construcció d'estructures que organitzen l'espai per a ser usada per l'ésser humà. A partir de la seva funció utilitària en la construcció d'habitatges, instal·lacions o edificis públics, ha evolucionat amb la incorporació de valors estètics i plàstics i aportant equilibri i harmonia dins de competències pròpies com l'urbanisme o el paisatgisme. El disseny arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació creativa, entre d'altres, de la massa, l'espai, el volum, la textura, la llum i els materials.

2. Dansa: La dansa és l'expressió del ritme de la música mitjançant moviments del cos. Es fa servir bé com a forma d'expressió, bé com a interacciósocial o bé pot estar present en actes espirituals o en altres tipus d'actuacions artístiques. La dansa interrelaciona cinc elements per transmetre un missatge artístic: Ritme, expressió corporal, moviment, espai i color (Aquests dos darrers prencindibles com a “essencials”).

3. Escultura : L'escultura és l'art de modelar figures en volum. És un art espacial, on l'autor s'expressa mitjançant volums i formes tridimensionals. La creació d'aquests objectes es pot fer a partir d'un bloc de material al que se li treu allò que no es vol (esculpit), a partir de material modelable al que se li dóna la forma que hom vol (modelat, buidat,...), o alterant la superfície del material per donar-li altra forma.

4. Música: La música és l'art d'organitzar sensible i lògicament una combinació coherent de sons i silencis utilitzant els principis fonamentals de lamelodia, l'harmonia i el ritme. Altres disciplines musicals són el cant coral –interpretació musical per un conjunt de veus–, i l'òpera, que combina música, cant i acció teatral amb un guió interpretat segons els principis de les arts escèniques.

5. Pintura: La pintura és la representació bidimensional d'una imatge en base a uns pigments (colorant més aglutinant) sobre un suport (mur, fusta, tela, vidre, metall, paper, etc). Les tècniques de pintura es divideixen en base a com es dilueixen i fixen els pigments en el suport a pintar.

6. Literatura i poesia: La literatura és l'art d'escriure. Es podria dir que, de tot el que s'escriu, es considera com a literatura només els textos escrits d'una certa qualitat. A la literatura en prosa, l'escriptor estructura les paraules en textos, fent-les servir d'una manera adequada de cara a la seva correcta comprensió, amb finalitats informatives o recreatives, sense necessitat de guardar un ritme.
Amb tot, la poesia és l'únic gènere literari considerat una de les set belles arts, i consisteix en una composició literària amb una estructura regida per un conjunt d'instruments que defineixen la seva naturalesa. La poesia està basada en la mètrica i el ritme, disposada a través d'una estructura de versos i estrofes que poden tenir diverses formes de rima, encara que també poden ser de vers lliure.
7. Cinema: El cinema o cinematografia és l'art de realitzar films cinematogràfics. El seu procediment consisteix en la il·lusió de moviment produïda per la projecció d'imatges fixes enregistrades en continuïtat sobre una pel·lícula de cel·luloide a una freqüència habitual de 24 fotogrames per segon. La sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència en la retina.

67
5.2 Influències medioambientals, per Julián Vadell.
5.2.1 Què és el medi ambient? I un ecosistema? I l'ecologia?
El medi ambient és un sistema format per elements naturals i artificials que estan interrelacionats i que són modificats per l'acció humana. Es tracta de l'entorn que condiciona la forma de vida de la societat i que inclou valors naturals, socials i culturals que existeixen en un lloc i moment determinat.

El medi ambient inclou factors físics (com el clima i la geologia), biològics (la població humana, la flora, la fauna, l'aigua) i socioeconòmics (l'activitat laboral, la urbanització, els conflictes socials).

Coneguem ara què és un ecosistema. Es coneix com a ecosistema al conjunt format per tots els factors biòtics d'una àrea i els factors abiòtics del medi ambient.

I també el terme d'ecologia. L'ecologia es tracta de la disciplina que estudia la relació entre els éssers vius i el seu ambient.

5.2.2 Quins són els problemes medioambientals?
A continuació esmentarem els principals problemes mediambientals de forma general:
I. La contaminació atmosfèrica
II. El canvi climàtic
III. L'efecte hivernacle
IV. La destrucció de la capa d'ozó
V. L'esgotament de l'aigua dolça, l'acidificació de l'aigua.
VI. L'augment de l'acidesa dels sòls
VII. La contaminació de les aigües i dels sòls.
VIII. L'ús de pesticides i fertilitzants.
IX. La gran quantitat residus industrials, sanitaris, urbans, agrícoles i ramaders no tractats.
X. El Desglaç dels glacials
XI. La pèrdua de la biodiversitat.
XII. Desforestació i desertització.

Els problemes mediambientals que poden repercutir en la ecosostenibilidad d'un entorn local són:
I. Abocament de petroli i agents contaminants al mar o la terra.
II. Incendis incontrolats.
III. Desaparició d'espècies locals, necessàries per a l'equilibri.
IV. Introducció d'espècies vegetals o animals, alienes a l'entorn i que atempten contra l'equilibri local.
V. Construcció massiva en zones rurals o de reserva.
VI. Canvi d'usos del sòl
VII. Ubicació de fàbriques contaminants i / o amb mal maneig de residus etc.

5.2.3 Historia medioambiental.
La història ambiental es refereix al paper de la natura a la vida humana i neix amb l'objectiu d'identificar els processos de les successives i creixents modificacions resultants de la interacció societat / natura, des dels orígens de la humanitat fins al present, en què la cultura també és important.

La història ambiental forma part d'un esforç revisionista encaminat a fer molt més ampli del que tradicionalment ha estat el camp de la disciplina, rebutja la premissa convencional segons la qual l'experiència humana s'ha desenvolupat al marge de restriccions naturals.

68
La vella història difícilment podia negar que hem viscut durant molt de temps en aquest planeta però, a jutjar per la seva generalitzat menyspreu cap a aquest fet, assumia que no hem estat ni som realment part de la Terra. Els historiadors ambientals, d'altra banda, sostenen que ja no ens podem permetre ser tan ingenus.

La història ambiental va néixer a partir d'un propòsit moral, associat a forts compromisos polítics. Però ha de dir també que, a mesura que madurava, es va convertir en una empresa acadèmica que no té una agenda exclusivament moral o política de promoure. El seu objectiu principal va passar a ser un aprofundiment de la nostra comprensió de la manera en què els humans s'han vist afectats per el seu medi ambient natural i, alhora, de la manera en que han afectat a aquest mitjà, i dels resultats que s'han derivat d'això.


5.3 Educació, per Julián Vadell.
5.3.1 Definició d'educació i sistema educatiu.
Etimològicament, l'educació té dos significats: educare que significa "conduir", dur a un Home d'un estat a un altre, i educere que vol dir "extreure", treure alguna cosa de dins de l'Home.
Aquesta noció etimològica revela dues notes de l'educació: d'una banda, un moviment, un procés i, d'altra, té en compte una interioritat a partir de la qual van a brollar aquests hàbits o aquestes formes de viure que determinen o possibiliten que es digui que una persona "està educada".

L'educació vol dir, doncs, una modificació de l'Home, un desenvolupament de les possibilitats de l'ésser. Aquesta modificació no tindria sentit si no impliqués una millora. En altres paraules, tota educació és una perfecció. No obstant això, no tota perfecció és educació, ja que existeix en l'home una perfecció que sorgeix d'una evolució espontània de l'ésser.

No és el mateix educació que instrucció, la qual consisteix en la transmissió de coneixements. L'educació conté a la instrucció, però transcendeix els plantejaments acadèmics, pensa en l'Home tot i en tots els Homes com a persones i com a comunitat.

A continuació ens demanem, què entenem per sistema educatiu? El sistema educatiu és una creació de l'ésser humà que té com a objectiu principal permetre que una gran part de la societat, si no tota, rebi el mateix tipus d'educació i formació al llarg de la seva vida.

69
Es pot dir que el sistema educatiu sorgeix amb la necessitat dels Estats moderns de consolidar el seu poder sobre gran part de la societat. Es converteix en una arma de gran importància a l'hora de permetre que l'Estat assumís el rol central de govern i administració d'una societat específica.

El sistema educatiu es caracteritza per estar present al llarg de tota la infància i adolescència dels individus que formen una societat. Els sistemes educatius suposen que, a mesura que s'avança en els nivells, la complexitat del coneixement augmenta progressivament.

Ara anem a veure com a evolucionat l'educació en el transcurs de la història. L'educació està tan difosa que no falta en cap societat ni en cap moment de la història. En tota societat per primitiva que sigui, trobem que l'home s'educa.

Els pobles primitius educaven l'home, embolicant i pressionant amb la total de les accions i reaccions de la seva rudimentària vida social. En ells, encara que ningú tingués idea de l'esforç educatiu que, espontàniament, la societat realitzava en cada moment, l'educació existia com a fet. La importància fonamental que la història de l'educació té per a qualsevol educador és que permet el coneixement del passat educatiu de la humanitat.

El fet educatiu no el presenta la història com un fet aïllat, s'estudia vinculant amb les diverses orientacions filosòfiques, religioses, socials i polítiques que sobre l'han influït.

5.3.2 Història de l'educació.
Els sistemes d'educació més antics coneguts tenien dues característiques comunes, ensenyaven religió i mantenien les tradicions dels pobles.
A l'antic Egipte, les escoles del temple ensenyaven no només religió, sinó també els principis de l'escriptura, ciències, matemàtiques i arquitectura.

De manera semblant, a l'Índia la major part de l'educació estava a les mans dels sacerdots. La Índia va ser la font del budisme, doctrina que s'ensenyava en les institucions.

L'educació en l'antiga Xina es centrava en la filosofia, la poesia i la religió, d'acord amb els ensenyaments de Confuci, Lao-tse i altres filòsofs.

Els mètodes d'entrenament físic que predominaren a Pèrsia van arribar a convertir-se en el model a l'antiga Grècia, que valoraven tant la gimnàstica com les matemàtiques i la música.

La Bíblia i el Talmud són les fonts bàsiques de l'educació entre els jueus antics. Se'ls ensenyava als jueus coneixements professionals específics, natació i una llengua estrangera. La Torà segueix sent la base de l'educació jueva.

Els sistemes d'educació en els països occidentals es basaven en la tradició religiosa dels jueus i del cristianisme. Una segona tradició derivava de l'educació de l'antiga Grècia, on Sòcrates, Plató, Aristòtil i Isòcrates van ser els pensadors que van influir en la seva concepció educativa. Els conceptes grecs van servir per al desenvolupament de les arts, l'ensenyament de totes les branques de la filosofia, el cultiu de l'estètica ideal i la promoció de l'entrenament gimnàstic.

L'educació romana, després d'un període inicial en què es van seguir les velles tradicions religioses i culturals, es va decantar per l'ús de professors grecs per a la joventut. L'educació romana va transmetre al món occidental l'estudi de la llengua llatina, la literatura clàssica, l'enginyeria, el dret, l'administració i l'organització del govern.

70
Carlemany, al segle IX reconeixent el valor de l'educació, va portar a clergues i educadors per desenvolupar una escola al palau. El Rei Alfredo va promoure institucions educatives a Anglaterra que eren controlades per monestirs.

Entre el segle VII i el XI la presència dels musulmans a la península Ibèrica va fer de Còrdova, un destacat centre per a l'estudi de la filosofia, la cultura clàssica, les ciències i les matemàtiques.

Pèrsia i Aràbia des del segle VI al IX van tenir institucions de recerca i per a l'estudi de les ciències i el llenguatge. Durant l'edat mitjana les idees del escolasticisme es van imposar en l'àmbit educatiu d'Europa occidental.

L'educació medieval desenvolupava la forma d'aprenentatge a través del treball o servei propi. No obstant això, l'educació era un privilegi de les classes superiors i la major part dels membres de les classes baixes no tenien accés a aquesta.

En el desenvolupament de l'educació superior durant l'edat mitjana els musulmans i els jueus van exercir un paper crucial, ja que no només van promoure l'educació dins de les seves comunitats, sinó que van intervenir a la ciència de l'antiga Grècia als estudiosos europeus.

El renaixement va ser un període en què l'estudi de les matemàtiques i els clàssics va arribar a estendre's, com a conseqüència de l'interès per la cultura clàssica grega i romana que va augmentar amb el descobriment de manuscrits guardats en els monestirs . L'èxit d'aquest sistema va influir en el treball d'altres educadors i va servir com a model per als educadors durant més de 400 anys.

Les esglésies protestants sorgides de la Reforma en l'inici del segle XVI van establir escoles on s'ensenyava a llegir, escriure, nocions bàsiques d'aritmètica, el catecisme en un grau elemental i cultura clàssica, hebreu, matemàtiques i ciències.

Els catòlics van seguir les idees educatives del renaixement a les escoles que ja dirigien o que van promocionar com a resposta a la creixent influència del protestantisme.Els jesuïtes van promoure un sistema d'escoles que ha tingut un paper preponderant en molts països des del segle XVI.

El segle XVII va ser un període de ràpid progrés de moltes ciències i de creació d'institucions que recolzaven el desenvolupament del coneixement científic. Nous temes científics es van incorporar en els estudis de les universitats i de les escoles secundàries.

Potser, el més destacat educador del segle XVII fora Jan Komensky. El seu objectiu educatiu podria resumir-se en "ensenyar a través de totes les coses a tots els homes”.


Durant el segle XVIII es va establir el sistema escolar en Prússia; a Rússia va començar l'educació formal. Durant el mateix període es va introduir el mètode monitorial d'ensenyament, pel qual centenars de persones podien aprendre amb un professor i l'ajuda d'alumnes monitors o assistents.

El teòric educatiu més rellevant del segle XVIII va ser Jean-Jacques Rousseau. Entre les seves propostes concretes hi havia la d'ensenyar a llegir a una edat posterior i l'estudi de la naturalesa i de la societat per observació directa. Les seves propostes radicals només eren aplicables als nens.



71
El segle XIX va ser el període en què els sistemes nacionals d'escolarització es van organitzar al Regne Unit, a França, a Alemanya, a Itàlia, Espanya i altres països europeus. Les noves nacions independents d'Amèrica Llatina, van mirar a Europa i als Estats Units buscant models per a les seves escoles. Japó intentava occidentalitzar les seves institucions, pren les experiències de diversos països europeus i els Estats Units com a model per l'establiment del sistema escolar i modern.

Al començament del segle XX l'activitat educativa es va veure molt influenciada pels escrits de la feminista i educadora sueca Ellen Key. L'educació progressista era un sistema d'ensenyament basat en les necessitats i en les potencialitats del nen més que en les necessitats de la societat o en els preceptes de la religió.

Estats Units va exercir una gran influència en els sistemes educatius d'Amèrica Llatina. El segle XX ha estat marcat per l'expansió dels sistemes educatius de les nacions industrialitzades d'Àsia i Àfrica. L'educació bàsica és avui pràcticament universal, però la realitat indica que un nombre de nens (potser el 50% a tot el món) no van a l'escola.

5.4 Esports, per Andreu Morro.
5.4.1 Prehistòria.
Durant la prehistòria hi va haver molts tipus de esports i fins i tot alguns esports que varen sorgir a la prehistòria encara es practiquen. Ara faré un petit resum sobre el principals esports que hi havia en la prehistòria.

Pel que fa al registre arqueològic, la major part del material amb connotacions esportives està
constituït amb accessoris relacionats amb el joc: taulers de puntuació, daus, pals, boles de pedra, artefactes d'os. Les boles de pedra de grans dimensions, són freqüents en el sud-est dels EUA, usades pels Choctaw i els Creek en el joc del "Chunkey", funció que s'ha pogut interpretar gràcies al coneixement del context actual del Chunkey.

Entre els artefactes d'os, destacar el descobert a l'assentament arcaic d'Eva Site a Tennessee Occidental, datat en més de 7000 anys i consistent en una porció d'os occipital de cérvol, tallat i polit, el foramen màgnum ocupava el centre i estava travessat per un asta de la mateixa espècie animal, els arqueòlegs ho van interpretar com un instrument lúdic similar al joc de l'anell i vareta
que en diferents variants practicaven els indis americans.

EL JOC DE PILOTA MESOAMERICÀ. És l'exemple millor documentat l'esport prehistòric, per la seva àmplia representació en el registre arqueològic, basat en la seva distribució geogràfica, les nombroses pistes existents, les representacions pictòriques dels incidents del joc així com les restes de truges de pedra i altres accessoris. Era  anomenat "Pok-ta-pok" pels maies, "Tlatchi" a náhuatl, i taladzi en zapoteca. Sobre el seu origen, els arqueòlegs assenyalen cap al 1000 aC del període Olmeca.

72
Resum de les principals característiques del joc:
Una superfície aclarida i anivellada amb una meta marcada amb un o diversos pals
al centre dels límits extrems. Les vores laterals no estaven delimitats.

Dos bàndols oposats de cinc a diversos milers de jugadors per equip.

En començar el partit, la pilota és posada en el punt central del terreny de joc:
- En les trobades cerimonials o intertribals, posa la pilota en joc un alt dignatari de la tribu local o de la tribu de l'equip visitant.

La pilota era dirigida cap a la meta oposada per mitjà de pals, cistelles o amb els peus.

El contacte de la pilota amb les mans sola estar prohibit.

S'anotava una mica quan la pilota passava entre (o per sobre) els pals de la meta, o quan  s'aconseguia enrotllar la doble pilota al voltant del pal-meta del contrari.

Finalitzava el partit en aconseguir un equip el nombre de tants pactats.

També la dansa era considerat un esports així com la caça i la lluita entre els membres de la tribu.

5.4.2 Esports en l'edat antiga.
EL JOC ESPORTIU ENTRE ELS POBLES ANTERIORS A LA ROMANITZACIÓ. D'acord amb les dades recollides, els pobles del Nord de la Península Ibèrica és a dir els galaics, astures i càntabres van practicar lluites, van ser experts genets i s'entrenaven al pugilat i les carreres. 

La dansa també va estar present entre aquests pobles, fent-la al costat de les dones units de les mans i amb participació de tots els habitants del poble. Famoses en l'antiguitat van ser les ballarines de Cadis que executaven una espècie de dansa del ventre d'intenció lasciva però de ritual prehistòric (ritu de la fecunditat), acompanyant-se de castanyoles i vestits amb faldilles de volants.

A causa de la seva fama, coneixem diverses descripcions dels foners balears, on ens expliquen la destresa sorprenent amb la que manejaven la fona. Dels lusitans es coneix que eren destres guerrers i que celebraven combats funeraris on arribaven a lluitar fins dues-centes parelles de guerrers. També es tenen notícies de la fama dels seus cavalls i en general que van ser bons genets i que basaven tota la seva lluita sobre els cavalls, cosa que suposava un orgull per a ells.

La presència del toro com a objecte de joc es troba a la Península Ibèrica, testificada a través de diverses fonts arqueològiques com la pedra llaurada de Clunia, els atuells i gots de Llíria, les escultures de bous d'Osuna o la bicha de Balazote que reflecteixen el sentit ritual i lúdic que ha tingut el bou ibèric a la Península Ibèrica. 

EL JOC ESPORTIU A LA HISPANIA ROMANA. Atès que la Península Ibèrica va aconseguir un alt grau de romanització, el joc esportiu es va implantar de forma generalitzada, imposant-se amb el mateix pragmatisme i amb els mateixos objectius que a la resta de l'Imperi. D'aquesta manera, es va promoure també l'esport com a espectacle dirigit per les institucions de l'Estat, on el que aprimava era la competició i l'especialització esportiva al servei del poder. 

73
En aquest sentit els esports més populars van ser les curses de quadrigues i els jocs gladiadors com testifiquen les restes coneguts de circs i amfiteatres així com alguns textos legals (especialment les lleis gladiatoris d'Osuna i d'Itàlica). Són molt interessants també per la informació que ens donen els epitafis trobats en les làpides funeràries de aurigues i de gladiadors.

Un dels més coneguts és el de l'auriga Diocles d'origen hispà, concretament de la Lusitania, considerat com un dels agitadors més importants de la història d'aquest esport. Encara que no es tenen dades sobre escoles de gladiadors al nostre país, és de suposar que allà on hi hagués amfiteatre és molt possible que també existís algun centre per formar els gladiadors (es coneix una inscripció d'un entrenador de gladiadors anomenat Expeditus). 

Un altre costum romana que va arrelar amb força entre les classes benestants de la Península van ser els banys públics que es van estendre ràpidament per totes les ciutats importants. Es coneix també l'activitat dels ramaders espanyols que s'exportaven a Roma a més de cavalls i haques famosos per la seva resistència i velocitat i toros destinats als combats amb feres.

Pel que fa a la caça, s'han nombrosos epitafis que ens donen testimoni d'aquesta pràctica esportiva entre els rics hisendats, lliberts i senadors (es caçava preferentment senglars, cérvols, óssos i llebres). Es té també dades sobre la pràctica del pugilat i pancraci així com l'existència dels gimnasos com instal·lacions complementàries, normalment a les termes. 

No es coneixen testimoni dels jocs de pilota, encara que és de suposar que es van conèixer les modalitats més populars de l'època (que posteriorment Isidor de Sevilla cita a les Etimologies). Encara que tampoc es té informació sobre les danses, és previsible que, igual que a la resta de l'Imperi, tant en el culte religiós com en les festes i en la pantomima es donessin amb profusió.

5.4.3 Edat Mitjana.
En l'Edat Mitjana la majoria de la gent portava una vida molt miserable i no tenien temps de dedicar-se a les activitats d'oci. Tan sols uns pocs homes tenien el privilegiat de poder participar o assistir a determinats actes (considerats els esports de l'edat mitjana) com els tornejos, la caça i la pesca. 

Amb l'adveniment del cristianisme, les invasions dels bàrbars i la caiguda de l'Imperi Romà, van desaparèixer gairebé per complet els esports atlètics i es retorn als entrenaments físics per a la guerra esports de combat, com les justes i els tornejos-, i a la pràctica de la caça. Activitats esportives de marcat caràcter aristocràtic, quedant exclusivament per al poble pla alguns jocs de pilota i determinats llançaments que recordaven, subtilment, l'esplendor dels temps. 

Una mena de llançament de martell que practicaven les tribus nòrdiques i una modalitat de llançament de pes, que, segons relata Luis Agosti, va poder ser el precursor del tradicional llançament de barra, molt practicat en terres basques i castellanes, són algunes de les activitats esportives que tenia permesa la plebs, juntament amb uns concursos de tall de troncs, arrossegament de pedres, soga tira i altres modalitats esportiu rurals, practicades de forma esporàdica. 

No obstant, i malgrat que es tenen poques notícies esportives de l'època, sí que podem parlar d'unes carreres de patinatge sobre gel primer sobre patins d'os i després amb fulles-, entre els escandinaus, i de diferents modalitats del joc de pilota , ja fos a mà, amb raqueta o amb pales de diferents pesos i formes. Els jugadors llançaven la pilota contra la paret o s'enfrontaven emulant el tennis actual Es practicava a l'aire lliure, a les places i als carrers, i l'afició va calar de manera que es va estendre per totes les capes socials.
74
El tir amb arc i ballesta, una mena de rugbi rudimentari, alguna cosa semblant al golf i al criquet i les carreres de cavalls i carros, també van adquirir gran popularitat en l'edat mitjana Sobretot, les carreres de cavalls a Constantinoble, on es desenvolupaven en un hipòdrom de 500 metres de llargària i 117 d'amplada, segons ha relatat senyor Javier Zabalo, professor d'Història medieval. 

L'espectacle es perllongava durant tot el dia, amb vuit carreres repartides en dues jornades de matí i tarda. Era tal l'afició, que molta gent preferia no menjar i assistir a la celebració Als campions se'ls omplia d'atencions i honors, i va arribar a convertir-se en un gran esdeveniment esportiu festiu a l'època medieval, que va perdurar en Bizanci fins a la conquesta de la capital. 

Menció especial mereixen les justes i tornejos, que si bé es realitzaven com a preparació per a la guerra, tenien certs components lúdics i alguns exercicis de força, agilitat i destresa Van ser una de les activitats favorites d'Occident No hi havia a penes regles i vàlua tot, amb la qual qual la majoria de les vegades es convertien en combats sagnants, on no imperava cap codi d'honor 

A principis del segle XIV es va anar imposant una mena de reglament que evités en el possible la brutalitat dels participants. D'aquesta manera, les justes, amb els seus combats entre cavallers armats de llança i amb el ferm propòsit de derrocar, enfrontats i separats per una distància determinada i amb una línia divisòria, van anar evolucionant fins crear-se una reglamentació i una millor organització. I els tornejos, amb els seus terribles combats a mort condemnats per reis i papes, decretant excomunions i privació de sepultures eclesiàstica als seus protagonistes-, es van anar oblidant pel noble esport de la caça a cavall, en gaudir Europa en aquell moment d'una gran varietat de cérvols, senglars i óssos. 

I  La cavalleria 
En el moment en què tantes forces s'unien per frenar el creixement de l'esport, una institució afavorir el seu desenvolupament per l'exemple que va donar i, sobretot, va inspirar un ideal que hagués pogut faltar en els jocs que sorgien espontàniament de les necessitats del poble: va ser la cavalleria, en la qual Renan veu «una revolta dels sentiments virils de l'heroisme contra el sentiment femenil de la religió nova». És en l'ideal cavalleresc on cal buscar les arrels més profundes de l'esperit esportiu. 

El tipus d'exercicis practicats n'hi ha prou per provar que no s'ha de veure, en els jocs de l'Edat Mitjana, una reminiscència dels jocs de Grècia. L'atletisme, esport essencial de Grècia, és desconegut en l'Edat Mitjana, que es dedicarà, sobretot, als jocs de pilota-la palma i la soule i també a la lluita. 

II La palma 
El més antic text espanyol que fa al joc de la pilota apareix en les Etimologies de sant Isidor de Sevilla, redactades cap a l'any 630. 

Una miniatura del manuscrit de les Cantigas del rei Alfons X el Savi representa una escena del, en aquell temps segle XIII-, popular joc de la pilota. 

El famós codi de les Partides, també d'Alfons el Savi, promulgat cap a l'any 1265, esmenta així mateix el joc de la pilota, prohibint als clergues jugar-hi, la qual cosa dóna fe de l'enorme popularitat de que gaudia. 




75
La palma s'ha jugat de diferents maneres, gairebé sempre segons la disposició dels emplaçaments on es podia jugar, i s'ha transformat amb el perfeccionament del material utilitzat pels jugadors. El terreny es dividia en dos camps de desiguals dimensions o que comporten dificultats diferents; un, per tant, més avantatjós que l'altre. 

L'equip que ocupa el camp més difícil no podrà canviar de camp fins a haver obtingut una o dues caces, és a dir, quan hagi aconseguit enviar la pilota a un punt determinat o quan l'adversari hagi fallat la recepció de la pilota en certes condicions. La làctica consisteix, doncs, per uns en conservar el millor camp, per als altres a passar a ell. A l'exterior els dos camps estaven separats només per una línia traçada a terra. 

Com els jugadors es trobaven de vegades amb que el mal temps els impedia continuar tan apassionants partits, es va començar, a principis del segle XIV, a construir sales cobertes. 

El palmell havia ja estat, sens dubte, practicada a les sales contigües a les catedrals o en els fossats que protegien les poblacions i els castells, d'aquí va poder sortir la idea de no limitar l'emplaçament del joc a les línies traçades en el sòl, com es faria més tard en el tennis, sinó augmentar l'atractiu i la varietat del joc donant als jugadors llibertat per fer rebotar la pilota contra els murs que envoltaven la sala. 

El rei Lluís XI, l'any 1480, s'havia ja preocupat de la fabricació de pilotes, i havia dictat una ordre prescrivint «que seran deutors tots els mestres d'aquest ofici de fer bones pilotes, bé revestides i ben plenes de bon cuir i de bona esborra ...». Com la pilota era bastant dura, els jugadors es van protegir la mà amb un guant de pell, després emprar una espècie de pala recoberta de pergamí i, finalment, cap a l'any 1500, raquetes encordades de budell. 

En èpoques diferents, però més particularment en el segle XVI, s'han pogut comptar dues-centes cinquanta pistes a París, quaranta a Orleans i vint-i a Poitiers, es van construir pistes al Louvre i en gairebé tots els castells: a Fontaine-bleau, Pau,Amboise, Compiègne, Plessis-les-Tours, etcètera. 

S'ha citat moltes vegades el testimoni d'un viatger anglès, Dallington, que, per donar als seus compatriotes una idea del desenvolupament considerable de la palma, explicava que hi havia més practicants d'aquest joc a França que borratxos a Anglaterra. 

El palmell tenia les seves regles fixes, que van ser impreses el 1599 amb els següents versos a manera de prefaci: 

El noble joc del frontó, noble entre tots els altres jocs El cos de l'home exercita i l'esperit i els ulls; Jugant destrament, el cos entra en acció I l'esperit es disposa a la bona afecció. Busquem doncs els plaers, als avorriment bé contraris Per tal de ser més Gallardo en lloa treballs. 

El primer article deia així: «Senyors que voleu divertir i jugar al frontó, s'ha de jugar, per tal de recrear el cos i delectar l'esperit, sense jurar ni blasfemar el nom de Déu. Abans de jugar és convenient fer girar la raqueta per saber a qui li toca jugar primer. El primer joc és el joc de Déu, que es diu de cortesia per a les senyores o senyoretes ». 





76
L'any 1292 hi havia tretze artesans de pilotes (paumiers) establerts a París, mentre que només hi havia vuit llibreries i un sol venedor de tinta. Els paumiers s'havien reunit en confraries a principis del segle XV; van obtenir cèdules de Francesc I el 1537 i Carles IX els va donar els estatuts l'any 1571, veient que el joc estava «... tant o més en ús que cap altre en totes les bones ciutats del nostre regne ». Els textos oficials reglamentaven la professió i la fabricació de pilotes i de raquetes. 

Cròniques i memòries ens proporcionen notícies encara més precises. Ens donen a conèixer que des de Joan el Bo fins a Lluís XIV gairebé tots els reis de França van jugar a la palma. 

Un èxit tan complet, que es va perllongar durant diversos segles, no va poder denegar el palmell el títol de joc nacional dels francesos. Cap dels esports nobles dels nostres dies és encara tan ric en història ni tan sòlid, amb una superioritat que pugui permetre aspirar a aquesta gloriosa successió. 

Cal lamentar la desaparició gairebé total d'un joc que sembla posseir la rara avantatge, tot i l'esforç físic intens que requereix, de ser, però, tolerat pels que han passat ja el període de joventut. es jugava amb una pilota, la mesura variava segons els països. Es tractava de portar la pilota a un punt determinat del camp contrari, fer-lo passar entre dos pals o fins i tot fer-li travessar un cèrcol cobert de paper. 

Correntment, les partides s'organitzaven amb motiu d'una festa patronal i es practicaven tant al camp com dins d'una ciutat, augmentant amb els rierols, basses, tanques i tàpies el pintorescament del combat. Per formar els equips s'enfrontava als habitants de dues poblacions, o bé als casats contra els solters. 

Els que no tenien possibilitat de participar en els tornejos trobaven a la soule ocasió per satisfer la seva afició a la violència, també les cròniques fan, sovint, menció de ferides greus. Tampoc eren rars els accidents mortals. 

III La «soule» 
Com el palmell, la soule es jugava de diferents maneres, però mai es van unificar les seves regles, ni tan sols pel que fa a les dimensions del terreny o en el nombre de jugadors que componen un equip, ja que en el curs del joc no era qüestió de frenar l'ardor dels adversaris. La soule de l'altre equip, la portava vermella. Allà Ronsard, que estava en l'equip del rei, ho va fer tan bé, que Sa Majestat va dir en veu alta que ell havia estat la causa del guany obtinguda en la victòria ». Per la seva banda, el poeta no ha deixat de celebrar l'habilitat esportiva de la seva real company en el seu himne De Henri deuxiesme. 

La soule, que havia estat practicada des de principis del segle XII, va decaure alhora que el palmell; tradicions locals la van mantenir a Bretanya i en Picardia fins al segle XIX. Pot ser considerada com predecessora del rugbi i del futbol. 

Estampes i il lustracions representen una altra forma de soule que es jugava amb pals, en elles també es pot observar que, moltes vegades, els cops destinats a la pilota aconseguien als jugadors. Era com el modern joc d'hoquei. 

Finalment, el mall, practicat primerament pels irlandesos en el segle XV, no exposa a cap brutalitat, ja que no es tracta més que de fer córrer una bola d'un punt a un altre, amb el mínim de cops possible, empenyent amb un mall . Molt lleugeres transformacions han estat suficients perquè es convertís en el golf. 


77
IV La lluita 
La lluita també agradava a tots. No es podia colpejar l'adversari per sota de la cintura. No es celebrava cap festa bretona sense un torneig de lluita, i els campions d'aquesta regió gaudien d'un just renom. Els gentilhomes no menyspreaven posar a prova la seva sort, s'explica que Bertrand Du Guesclin, quan només tenia disset anys, una tia seva l'havia portat a l'església mentre es desenvolupava un torneig a la població; va poder escapar el jove de la vigilància de la dama, absorta en les seves oracions, i aconseguir així la primera d'una sèrie de victòries.


Els reis i els senyors mantenien, amb estipendis, lluitadors que els seguien en els seus desplaçaments i s'enfrontaven als representants dels seus hostes. En el curs de l'entrevista de Camp du Drap d'Or, Enric VIII, orgullós de la seva corpulència, va proposar a Francesc I mesurar-se amb ell en la lluita. Francesc I va aconseguir derrocar el seu adversari i els consellers van creure preferible interrompre una baralla la oportunitat diplomàtica els semblava dubtosa. 

5.4.4 Edat Moderna i Contemporània.
Durant els segles XVIII i XIX, els anglesos van establir gran part dels reglaments de les diferents especialitats esportives (boxa, criquet, hípica, rugbi, futbol, atletisme, cross, hoquei, rem, tennis), en Estats Units van néixer el beisbol, el futbol americà i el bàsquet, a Alemanya i els països nòrdics es va fonamentar l'educació física i el 1896 es van celebrar a Atenes els primers Jocs Olímpics de l'era moderna, que van suposar la consolidació de l'esport com a fenomen social mundial. La seva creixent popularitat va exigir la creació d'organismes (comitès olímpics, federacions) que controlessin la reglamentació i organització de les competicions per a les diverses disciplines. 

Els avenços científics, especialment en el camp de la medicina i la nutrició, han fet necessària la contínua renovació de les lleis i l'adopció de mesures contra el dopatge, que altera la puresa de la competició i pot arribar a afectar greument la salut de l'esportista en elevar artificialment el seu rendiment físic. 

L'esport en els nostres dies 

El desenvolupament dels esports moderns ha anat molt lligat al dels mitjans de comunicació de masses. Els diaris esportius van aparèixer a principis del s. XIX i ja en el s. XX la ràdio, primer, i la televisió, després, retransmetre en directe els esdeveniments esportius. L'interès que desperta l'esport televisat ha propiciat l'existència tant de patrocinadors comercials com de subvencions governamentals. 

La compra dels drets d'emissió per part de les cadenes ha assolit xifres extraordinàries i els horaris de les competicions s'han adaptat més a l'espectador que l'esportista. Aquest vessant espectacular de l'esport l'ha convertit en vehicle de propaganda, tant comercial com a política (boicot de blocs de països als Jocs Olímpics), i en impulsor d'un sector industrial propi. 

L'interès per la salut en una època d'hàbits sedentaris fa que actualment milions de persones de totes les edats, especialment en els països industrialitzats, practiquin algun tipus d'esport, fet que ha generat la proliferació d'espais públics o privats destinats a l'activitat esportiva o ha multiplicat les curses populars multitudinàries. La pràctica de l'esport s'utilitza també com a teràpia per a gent gran, promovent programes d'activitat fisicorecreativa encaminats a la millora de la seva qualitat de vida.


78

5.5 Punts de vista sobre els nostres avantpassats, per Miquel Llobera.
La nostra opinió sobre els nostres avantpassats es pot enfocar de diferents maneres.
Per una banda, si pensam en algun moment del passat, ja sigui en els egipcis o en el classicisme, ho solem fer d’una manera curiosa, ens els imaginem com els haguem vist a imatges, quadres o pel·lícules, per exemple, si jo ara dic: els monjos de l’edat mitjana, una gran quantitat de vosaltres pensareu en ‘El nom de la Rosa’, o si dic: Napoleó, l’imaginareu com l’heu vist fa poc a un dels quadres que ens han mostrat en aquestes darreres classes.
Tots nosaltres estem condicionats pel que veim i per això ens imaginem el que no hem viscut de la manera en que l’haguem vist o escoltat.

Ara ja pensant en l’opinió que tenim nosaltres sobre els nostres avantpassats, és evident que cada un ho pensarà d’una manera o d’una altra segons les seves creences o opinions, però de manera general, veim els avantpassats amb un cert respecte, sigui qui sigui, tant si és Hitler com si és Ghandi, que una persona sigui d’una altra època ja transmet una sensació de assosec. Evidentment, segons què ha fet el tindrem a un nivell o a un altre.
Si és un avantpassat ancestral, és a dir, de la família ja és un tema més personal, però, encara sense conèixer-lo, es guarda una mena d’afecte.































79
6 BLOC IV: DESCOBRIMENTS I AVANÇOS
6.1 Avanços tècnics, tecnològics i científics, per Toni Pascual.
6.1.1 Introducció.
Esbossarem breument la història de la tecnologia i de la ciència a través de l'anàlisi dels descobriments més significatius realitzats per l'ésser humà en les diferents etapes i períodes històrics. L'objectiu és comprendre la interrelació entre la tecnologia i els canvis socials i laborals produïts en cada època, i com el desenvolupament dels coneixements científics i tecnològics han influït en l'evolució i consecució dels objectes tècnics tal com els coneixem actualment.

La tecnologia ha estat emprada des de l'origen dels temps i constitueix un pilar bàsic que ha distingit l'home de la resta dels éssers vius.Per poder entendre el que ve a continuació cal saber les definicions de:


Ciència: entenem per ciència el conjunt de coneixements que l'ésser humà ha adquirit gràcies a l'estudi i observació dels diferents fenòmens, a través dels quals ha descobert les lleis per les quals aquests es regeixen.

Tècnica: anomenem tècnica al conjunt de procediments, estratègies, perícies i habilitats basades en la ciència i que són utilitzades per l'ésser humà per a realitzar un treball de forma eficaç

Tecnologia: la tecnologia és el conjunt de coneixements científics desenvolupats de forma pràctica per la tècnica. S'ocupa dels processos constructius, dels objectes, del seu funcionament, dels materials i eines emprats, etc., per tal de satisfer alguna necessitat humana i, en ocasions, controlar la natura.

6.1.2 Prehistòria.
Els últims descobriments han posat de manifest que, fa desenes de milers d'anys, els nostres avantpassats ja eren capaços d'utilitzar les mans per construir instruments i eines.
L'anàlisi de les restes, estris i eines, i més tard les manifestacions artístiques en forma de pintures, gravats i objectes de tota mena, han permès als científics desxifrar la manera de vida que tenien els nostres avantpassats i com aquesta forma de vida ha entrat sempre en estreta relació amb la tecnologia que, en cada moment, ha estat capaç de desenvolupar. En conclusió història i tecnologia es troben íntimament lligades, ja que l'anàlisi de la història de la tecnologia implica l'estudi de la història de la humanitat.

L'edat de pedra: aquesta etapa sorgeix fa més de dos milions d'anys. Els nostres avantpassats comencen a caminar erectes, de manera que van poder construir els seus primers instruments, alhora que desenvolupaven un cervell més gran que va originar una major intel·ligència.

D'aquesta manera comença l'enlairament de la nostra evolució, sempre lligat a la capacitat de crear tecnologies destinades a l'aprofitament dels recursos que tenien al seu abast. En aquesta època els nostres avantpassats eren nòmades, es dedicaven a la caça i a la collita de fruits.
80
Aquests avantpassats van construir armes i utensilis amb pedra que tallaven o polides. La supervivència va ser dura i difícil, i només va ser possible gràcies a que l'ésser humà va ser capaç de fabricar armes que li van permetre defensar-se i caçar. La fabricació d'aquestes armes va ser molt tosca (s'obtenien en colpejar unes roques contra altres.) Posteriorment la tècnica es va anar millorant fet que va provocar armes millor acabades i més eficaços donant lloc a noves armes més sofisticades.
Se suposa que en aquesta època l'ésser humà va començar a utilitzar trampes de vall i llaç per a la caça d'animals. Aquestes armes es poden considerar els primers dissenys automàtics ja que no es necessitava la participació directa de l'home.

Mesolític: fa uns deu mil anys. A poc a poc els éssers humans s'assenten en zones pròximes a rius, vora del mar, llacs, aprenen a construir eines noves donant lloc a desenvolupar les arts de la pesca. D'aquesta manera l'ésser humà inici una de les èpoques tecnològicament més importants, l'era neolítica la qual aquesta explicada a continuació.

La revolució neolítica: en aquesta època el tallat de pedra assoleix una gran perfecció fet que provoca que es desenvolupin noves tècniques que li permeten treballar i modelar el fang, treballar els teixits i iniciar a les tècniques de la ramaderia i agricultura.

L'ésser humà abandona la seva vida nòmada fet que provoca que es desenvolupin altres eines i utensilis aplicats a l'agricultura. Dissenyen una arada de manera que durant centenars d'anys va ser tirat per persones fins que va arribar la domesticació dels animals que va alliberar a l'ésser humà d'aquesta activitat.

Posteriorment l'ésser humà va aprendre a modelar fang i palla per obtenir maons de tova, comencen a utilitzar el carro com a resultat del descobriment de la roda. A través de la vela va millorar els sistemes de transport fluvials, etc. finalment cal destacar que la revolució neolítica va adquirir una dimensió mundial, però es va manifestar de manera diferent i en diferents èpoques en funció de les zones geogràfiques.
L'edat dels metalls: l'ésser humà en utilitzar el foc descobreix que alguns minerals a tirar-los al foc emanaven d'elles un líquid viscós que en refredar es solidificada donant una gran possibilitat a l'hora de crear eines i augmentava la seva durabilitat.





81
L'edat de bronze: al principi el coure es treballava amb tècniques de forja (s'escalfava i es donava cops repetidament fins a obtenir les dimensions i la forma desitjades) això aconseguia que els objectes realitzats tinguessin major duresa.

Però aviat de deixar de fabricar peces només de coure pel fet que a la zona de Mesopotàmia va descobrir els avantatges de combinar el coure amb l'estany fet que va provocar la primera aliatge (el bronze). El descobriment va desencadenar a una revolució econòmica i social. Es van experimentar noves tècniques de fosa aquesta experimentació va donar lloc a noves aliatges amb el coure.

Posteriorment els fites (tribu que va viure fa quatre mil anys a les muntanyes d'Armènia) van aconseguir fondre minerals de ferro, que per la seva duresa va anar substituint al bronze utilitzat fins aleshores.

L'edat de ferro: en aquesta etapa la metal metal·lúrgia del ferro no s'inicia fins el segon mil·lenni
a.C. Com que que en aquest període es descobreix la tècnica per assolir temperatures necessàries per poder produir la fusió i separació de les escòries en els minerals de ferro.

Alguns pobles com els fites (poble que va viure fa quatre mil anys a la zona de l'actual Turquia) van mantenir en secret durant centenars d'anys la forma en què la obtenien i treballaven el ferro. Quan aquesta civilització es va esfondrar, el mètode es va estenent per Iran i Síria, passant posteriorment a Grècia i d'aquí a Itàlia hi ha la resta d'Europa.

La metal metal·lúrgia del ferro va romandre invariable gairebé dos mil anys fins que a mitjans del XIX, es produeix la revolució industrial produïda pels nous mètodes amb els que podien obtenir acers de qualitat i forma més ràpida i barata.

6.1.3 Edat antiga.
En aquesta època neix l'escriptura, es dissenyen sistemes per mesurar, pensar i comptar. Es produeixen grans avenços en les ciències, sobretot en les matemàtiques (es desenvolupa la taula de multiplicar i les fórmules per calcular àrees i volums), medicina i astronomia. S'estableix un calendari i, per primera vegada, subdivideixen el dia en fragments (hores, minuts i segons)

La civilització grega: a Grècia comença el gran desenvolupament la civilització, els avenços científics estaven íntimament lligats a la filosofia. Filòsofs com ara: Tales de Milet, Zenó o Parmènides només acceptaven la raó com a única font de coneixement a través de la qual es podia obtenir la veritat científica. Segles més tard, Pitàgores i, posteriorment, Sòcrates, Plató i Aristòtil van establir les bases del pensament racional a través de la filosofia.

El desenvolupament científic estava unit al pensament dels filòsofs. En aquesta època es va desenvolupar especialment la geometria, ja que els grecs no coneixien el nostre sistema de numeració, de manera que tenien grans dificultats per a resoldre problemes matemàtics.



82
En astronomia s'estableix la teoria heliocèntrica (la terra gira al voltant del sol) i es descobreixen els planetes de Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. S'inventa l'astrolabi (És Un antic Instrument Que permet determinar la posició de les estrelles Sobre La Volta celeste) i es desenvolupen tècniques de construcció de vaixells a través dels quals es va potenciar el comerç i s'inventa l'àncora.

Posteriorment Arquimedes descriu els fonaments de les palanques, els cargols, les rodes dentades i els ressorts, alhora que aprofundeix en l'estudi de la hidrostàtica i la flotació dels cossos. Arquimedes aplico aquests avenços a múltiples artefactes com ballestes, grues, catapultes, bombes d'aigua, etc .. cal destacar que entre les construccions de descobrir les columnes de secció circular que eren capaços de sustentar els sostres de les seves edificacions sense necessitat de murs exteriors.

La civilització Romana: les aportacions tècniques i científiques dels romans van ser escasses, encara que van fer grans avenços en arquitectura, medicina i dret. La civilització Romana va construir grandioses obres en les quals cal destacar les edificacions públiques com els banys, ports, teatres i circs, aqüeductes i les xarxes de clavegueram.

També es dissenyen sistemes per als habitatges, que en alguns casos, posseïen calefacció, dotant d'aquesta forma d'aigua calenta i freda a més s'inventa la balança romana, el primer rellotge d'aigua (clepsidra), s'inicia l'aprofitament dels recursos hidràulics com font d'energia per exemple per moldre el gra (molí d'aigua). Igualment es perfeccionen les tècniques per a la construcció d'arcs i d'algunes eines.

La civilització Xina: els xinesos ja disposaven de tecnologies i descobriments que la resta de les civilitzacions trigaria diversos segles a conèixer. Van descobrir la pólvora (barreja de sofre, carbó vegetal i salnitre.) que es feien servir per a fins pràctiques però més tard seria utilitzada per a fins bèl·lics. Un altre descobriment important va ser el paper.

Els xinesos també dominaven les tècniques metal·lúrgiques (utilitzar carbó d'antracita que els permetia arribar a temperatures d'uns 1200 graus però segles més tard, amb la injecció de manxa de doble efecte s'aconsegueix assolir temperatures properes als 2000 graus.) en l'agricultura van inventar la carretó, els arnesos de tir per a animals, l'estrep, la cadira de muntar, la sínia d'aigua que va permetre aprofitar la força de l'aigua per regar els seus camps hi ha més van ser els primers a crear una sembradora automàtica mitjançant artefactes mecànics.

Dissenyar el primer sismògraf de la història i dissenyar mecanismes per a perforar la terra amb la finalitat d'obtenir salmorra a profunditats superiors a mig quilòmetre. En definitiva la cultura xinesa va ser una de les més avançades de l'antiguitat però la falta de comunicació entre pobles, i l'estancament polític i social van ser algunes de les causes que van frenar el desenvolupament i expansió d'aquesta cultura mil·lenària.

6.1.4 Edat mitja.

S'inicia en el segle V d. C. amb la caiguda de l'imperi romà i conclou gairebé deu segles més tard. En aquesta època es caracteritza per la paralització cultural, científica i social que pateix Europa provocada per una rígida estratificació social (en la cúspide es situava el rei seguit de la noblesa i el clergat).

Els avenços tecnològics més notables es van produir en l'alta Edat Mitjana, i van ser producte de les innovacions realitzades pels propis pagesos i artesans que van modificar i adaptar les eines de conreu a les seves necessitats al mateix temps que milloraven el seu rendiment.
83
D'aquesta manera milloren l'arada, doten als cavalls de ferradures, etc. entre els segles IX i XI els àrabs aconsegueixen avenços tècnics i tecnològics espectaculars en camps tan diferents com la medicina i farmàcia, indústria tèxtil, òptica, etc., i aprenen a fabricar el paper i a dominar les tècniques metal·lúrgiques (transformació del ferro i l'acer ) al mateix temps que van construir molins de vent i recipients de fang.

El gran desenvolupament científic es posa en manifest pel fet que, per exemple, al segle X, Còrdova posseïa una biblioteca amb més de mig milió de volums en els que recollien part dels seus estudis i descobriments científics. Per aquesta època (segles XII i XIII) es funden les primeres universitats, s'aprofundeixen els coneixements d'aritmètica, geometria i astronomia.

A finals del segle XIII apareixen els rellotges mecànics, es produeix l'impuls de la indústria tèxtil i en les tècniques de tintat de llanes i teles, s'introdueix millores en la navegació a causa del descobriment de la brúixola (utilitzada pels marins xinesos deu segles abans .) i es van millorar les veles i el timó dels vaixells. D'aquesta manera s'entra de forma moderada en el renaixement, època caracteritzada pel ressorgiment de la tècnica científica.

6.1.5 Edat moderna.
El Renaixement: es van establir les bases científiques que van permetre desenvolupar les teories més diverses, va sorgir el prototip d'home renaixentista, caracteritzat per dominar les lletres i la ciència així com les tècniques necessàries per efectuar les seves experiències. Això va ser possible que Gutenberg va inventar la impremta el 1453 i va posar a l'abast de tothom la cultura i els coneixements científics que havien quedat reservats al clergat.

D'altra banda la introducció de la numeració aràbiga que facilite el desenvolupament potencial dels càlculs. Posteriorment Galileu Galilei construeix un telescòpic amb el que descobreix els anells de Saturn i els satèl·lits de Júpiter, inventa el termòmetre, el baròmetre i el rellotge de pèndol.

Copèrnic va establir que la terra i la resta dels planetes giren al voltant del sol. Potser un dels científics més notables va ser Isaac Newton: físic, matemàtic i astrònom que formule la llei de la gravitació universal i va ser descobridor del càlcul diferencial, Els seus estudis van permetre perfeccionar el telescopi, analitzar la naturalesa, els fenòmens de propagació de la llum , Etc. per finalitzar cal esmentar a Leonardo da Vinci qui va dominar les matemàtiques, les ciències naturals i les tècniques i disciplines que van fer d'ell un dels pintors i enginyers més notables de la història.

Va estudiar màquines voladores, l'anatomia humana, realitzo nombrosos dibuixos tècnics d'invents que mai va concloure, avançant-se en algunes ocasions diversos segles al seu desenvolupament (paracaigudes, bicicleta, automòbil, etc.).

6.1.6 Edat contemporània.
La revolució industrial: el creixement de la població, motivat per les millores agrícoles i els avenços en medicina, van proporcionar una major demanda de tot tipus d'articles.

Això va propiciar la divisió del treball en tasques més senzilles i respectives, així intervenien molts obrers que realitzaven el seu treball a canvi d'un salari.



84
D'aquesta manera sorgeixen les fàbriques i amb elles, les màquines a les que se li exigeix ​​més producció en menor temps possible. En aquesta època l'enginy s'aguditza i els avenços tecnològics es succeeixen un rere l'altre. Se substitueixen els animals per màquines capaces de realitzar les tasques més diverses utilitzant energia diferent de la muscular.

La primera revolució industrial. L'era del vapor i del carbó: s'inicia a mitjans del segle XVIII a Anglaterra i conclou a finals del segle XIX quan l'energia proporcionada pel vapor i el carbó són substituïdes per l'energia elèctrica.

En el sector tèxtil és en el que inicialment pren la davantera degut a la introducció constant d'innovacions tecnològiques encaminades a l'estalvi de mà d'obra i a la millora de la producció a causa de la màquina de filar, el teler i juntament amb la llançadora de volant introduir enormes canvis en la indústria tèxtil de l'època que es van accentuar per la possibilitat d'automatitzar el procés amb l'energia del vapor.

D'aquesta manera, la manufactura tèxtil artesanal es transforma en un procés industrial al qual s'incorporen invencions constants que provoquen canvis vertiginosos en el sector. En un altre sector, en el de la mineria del carbó va iniciar el seu enlairament amb grans dificultats pel fet que durant el procés d'extracció les mines s'inundaven amb relativa freqüència.

Davant d'aquest problema, Thomas Newcomen dissenya la bomba per treure aigua de les galeries. Aquesta bomba funcionava amb vapor i va servir de base a James Watt per construir, el 1781 la màquina de vapor que realment va marcar la revolució industrial, ja que aquesta es va utilitzar en tot tipus d'indústries i per a tot tipus d'aplicacions, inclosos els transports (ferrocarrils a vapor, vaixells, automòbils, etcètera).

La indústria del carbó i el desenvolupament de la siderúrgia discórrer al mateix temps, gràcies a que en aquella època era fàcil aconseguir ferro de bona qualitat i a baix preu. Paral·lelament es van produir altres avenços importants en la indústria química i s'inicia l'era de l'electricitat que, en els primers temps va ser utilitzada com a element de comunicació a través del telègraf.

La segona revolució industrial. L'era de l'electricitat i dels motors de combustió interna: l'energia subministrada pel vapor aviat va ser insuficient per satisfer les necessitats de les grans fàbriques. A poc a poc, l'ús de l'energia elèctrica es va estendre a mesura que es va anar dominant i trobant noves aplicacions.

Es va generalitzar pel fet que presentava múltiples avantatges respecte a les energies tradicionals, ja que aquesta es podia obtenir aprofitant altres recursos i fonts d'energia (tèrmica a través del carbó o del ful, hidràulica, etc.) Thomas Alva Edison va construir el llum elèctrica, el qual va modificar els hàbits i forma de vida de la societat.






85

PRIMERA REVOLUCIÓ
SEGONA REVOLUCIÓ
TERCERA REVOLUCIÓ
CRONOLOGIA
1760 - 1830
1870 - 1914
1945 – FINS ELS NOSTRES DIES
MATÈRIES PRIMERES

S'usen noves matèries primeres inorgàniques com el carbó i el petroli. Altres matèries primeres importants van ser: la fusta, amb la qual es construïen vaixells i el cotó, d'on es treia el fil per a usar en els telers.
En aquesta segona etapa, les matèries primeres utilitzades són les mateixes que a la primera Revolució. Aquestes són naturals. En aquesta etapa apareixen matèries primeres derivades del petroli i altres que no provenen de la natura. Apareixen les matèries primeres químiques, com el plàstic i altres tipus de teixits que es van a usar en la indústria tèxtil. La fusta deixa d'usar-se i la utilització de minerals augmenta.
Les matèries primeres utilitzades en aquesta etapa segueixen sent les mateixes que les anteriors, però hi ha una important investigació per aconseguir l'abaratiment de les matèries primeres, i que aquestes siguin més lleugeres i resistents.
Alguns exemples són: la fibra òptica, la fibra de vidre, noves ceràmiques, alumini, acer, coure, mercuri, etc ...
FONTS D'ENERGIA

El carbó és la font d'energia utilitzada en aquesta fase per excel·lència, ja que era el combustible de la màquina de vapor, la gran màquina descoberta en aquesta etapa (1785) per James Watt. També es va utilitzar l'energia de l'aigua i la mecànica (produïda per l'home), que feien funcionar les primeres màquines de vapor.



Sobretot es fa servir l'electricitat i el petroli. Això vol dir que hi va haver una gran variació respecte a l'etapa anterior. El carbó es seguia usant, perquè era el combustible de la màquina de vapor, però va ser substituït per les fonts anteriorment nomenades i per la energia hidràulica, ja que l'aigua s'acumulava a les conques fluvials.
Se segueixen fent servir les mateixes que en la 2 ª Revolució, però se li afegeix l'energia natural, l'energia atòmica i l'energia atòmica. A banda de totes aquestes energies tradicionals, sorgeixen les energies alternatives, com són l'eòlica, la solar, la hidràulica, etc ...
Totes aquestes energies tenen en comú que són naturals, inesgotables i netes. L'energia solar és la més utilitzada a Espanya
MÀQUINES

Es busca la mecanització.
Les Revolucions industrials van sorgir amb la finalitat d'aconseguir que la producció fos més ràpida i abundant. Es va produir una mecanització que volia eliminar la mà d'obra que realitzava l'home per una màquina que realitzés la mateixa funció. La màquina més important és la màquina de vapor, que va influir en els transports, fabricació, etc ... Altres màquines importants relacionades amb el món tèxtil són la llançadora volant o el teler mecànic.
Es busca la automatització.
En aquesta etapa es segueixen descobrint grans invents per tal de millorar la producció. Aquests són:
La dinamo: transformar l'energia mecànica en energia elèctrica.
-El motor d'explosió: extreia l'energia del petroli i va ser el responsable de la invenció de l'automòbil.
-El cinematògraf i el telèfon: Van ser invents que van revolucionar el món de les telecomunicacions i se segueixen utilitzant actualment.
Es busca l'automatització i la robotització.
La maquinària d'avui en dia és cada vegada més precisa i requereix la més alta tecnologia. Per a una bona mecanització, les indústries requereixen un gran capital, ja que s'inverteix un gran capital en maquinària, al contrari que en mà d'obra.
LA INDÚSTRIA I LA SEVA APLICACIÓ

L'objectiu d'aquesta etapa és
produir molt i barat. Aquesta indústria depèn dels invents de l'època i les que més es desenvolupen són la siderúrgica i la tèxtil.
La siderúrgia: va patir molts canvis, com l'ús del coc, el pudelat, i la fabricació d'acer.
La tèxtil: Va patir importants canvis, depenent de les millores de les màquines. Es va aconseguir una major producció gràcies a la màquina de vapor.



Les indústries més importants de l'anterior etapa segueixen al capdavant d'aquesta segona fase.
La novetat és l'aparició de la indústria química que va incrementar avenços en l'agricultura, com millors abonaments per a una millora del cultiu.
També va tenir influència en la medicina, que va suposar un avenç en aquesta ciència.
Es modernitzen les indústries tradicionals (tant la lleugera, o d'ús i consum, com la pesada, o de béns d'equip).
S'aplica una nova maquinària i apareixen nous tipus:
La indústria en fase expansiva o indústria punta
Aquesta indústria requereix una alta tecnologia, per tant una alta inversió. S'aplica a sectors industrials, com la aeronàutica, que influeix en la millora de les comunicacions, la salut i la medicina, l'òptica, o el món científic, que requereix aparells de precisió

PROTAGONISTES

Els protagonistes d'aquesta
etapa són la burgesia i els obrers. Davant dels primers, que eren rics i un elevat estatus social, els segons treballaven 14 hores al dia, durant tota la setmana, arribant fins i tot a manejar perilloses màquines i treballant en situacions deplorables.
Els encarregats de les fàbriques explotaven a nens, però les lleis de les fàbriques, van evitar aquests esdeveniments.
Els protagonistes són l'alta burgesia i els terratinents, que eren els que disposaven dels diners necessaris que els donava un paper privilegiat en aquesta societats.
Altres protagonistes són la classe mitjana i la petita burgesia, que regentaven petits negocis, i la classe popular que va millorar la situació de l'etapa anterior a aquesta.
Els protagonistes són les persones que tenien alguna especialització i que renovaven els coneixements de la seva professió.
L'aplicació de les innovacions afecta la societat i hi ha un augment de l'atur, que avui en dia segueix suposant un problema.
TIPUS DE EMPRESES
Apareix la propietat privada i la pública.
L'objectiu era obtenir major benefici abaratint la matèria primera.
Al principi, els amos de les empreses, eren els responsables dels mitjans de producció, però aquests petits comerciants es van unir i van anar formant empreses més grans que es dividien en accions, per poder repartir d'igual manera els beneficis.
Les empreses són propietat de grans grups d'empresaris, no com passava en l'etapa anterior. Aquests es van agrupar formant trusts, càrtels i hòldings.
Cada empresa trataba d'agrupar el mercat mundial perquè hi hagués menys competència.
Hi ha una convivència entre els diferents tipus d'empreses.
El domini el tenen les grans multinacionals, ja que tenen i inverteixen un major capital.
PAÏSOS
La industrialització va començar a Anglaterra, estenent-se per Europa occidental, Estats Units i Japó.
Apareixen noves potències, com són Alemanya, Estats Units i Japó que van destronar a Anglaterra.
Actualment la industrialització es dóna en tots els continents, a excepció dels països subdesenvolupats.
CULTURA
En aquesta època la cultura és un privilegi, i només la gent amb diners té l'oportunitat de ser culta.

Antigament havia una cultura elitista, en la qual només uns pocs eren els privilegiats.
Els mitjans de comunicació són els que formen part de la cultura de masses, ja que la televisió pretén unificar els comportaments globals.




88
El 1888, Nikola Telsa invent el motor de corrent altern que va revolucionar la indústria de l'època. El 1876 Otto inventa el motor de combustió interna (de benzina) i, anys més tard Rudolf Diesel inventa un altre tipus de motor que funcionava sense necessitat de bugies (motors dièsel o gasoil).

Aquests invents van proporcionar el desenvolupament de la indústria automobilística, on Henry Ford va idear la cadena de muntatge que permetia abaratir els preus dels productes i millorar els sistemes de producció. Paral·lelament la indústria aeronàutica inicia la seva enlairament quan, el 1903, els germans Wright realitzen el seu primer vol i en la primera guerra mundial es desenvolupen nous prototips.

El 1923, Juan de la Cierva inventaria el autogir i, posteriorment, altres científics van desenvolupar el motor a reacció. En aquesta època, els sistemes de comunicació es innoven quan Marconi aconsegueix transmetre ones de ràdio a una enorme distància.

També es produeixen avenços notables en farmàcia i en medicina (el descobriment de la penicil·lina). Igualment la metal metal·lúrgia es perfecciona i comencen a utilitzar nous materials (alumini, cautxú, plàstics, cautxú ...) i es desenvolupa la turbina de gas. Posteriorment neix l'energia nuclear i amb ella, la revolució d'altres ciències i tecnologies del món contemporani.

Segle XX: les ciències físiques aplicades al desenvolupament de l'energia nuclear es van desenvolupar de forma espectacular en tan sols una dècada. Per desgràcia, l'ús inicial a què es va destinar aquesta energia va marcar una nova era armamentística donant lloc a la bomba nuclear.

La revolució tecnològica de l'electrònica va propiciar el desenvolupament permanent d'altres tecnologies, com els sistemes de comunicació, la informàtica, els sistemes de transport i les màquines robotitzades. Igualment es produeix un gran desenvolupament en l'anàlisi i estudi dels materials, s'explora l'espai, es produeixen avenços espectaculars en genètica i biotecnologia, es desxifra el genoma humà, etc.

Per concloure cal fer un incís amb el fet que els descobriments tecnològics introduïts en l'últim segle han superat tots els descobriments realitzats per la humanitat en el transcurs de la història, per això hem de ser conscients que la tecnologia ha estat i serà el motor que impulsi el progrés de la nostra civilització, i només dependrà de nosaltres l'ús correcte o incorrecte de la mateixa a fi de garantir el futur de les generacions futures, a través d'un desenvolupament sostenible.

6.2 Descobriments interessants, per Andreu Morro.
Ara a continuació farem una llista dels principals descobriments que s'han produït al llarg de la història la majoria estan relacionats amb la ciència.

6.2.1 Els descobriments més importants, segle a segle.
Segle XVII a.C: 1600 a.C: Demòcrit i Leucip introdueixen el concepte de "àtom" com a partícula de matèria indivisible.

Segle VI a.C: 580 a. C: Tales de Milet descriu el comportament de la magnetita.


89
Segle IV a.C: 300 a. C: Euclides escriu la seva obra Elements on exposa les bases de la geometria clàssica.

Segle III a.C: 250 a. C: Aristarc de Samos proposa, per primera vegada, un model heliocèntric del Sistema Solar.

Segle III a.C: 240 a. C: Eratòstenes mesura la circumferència terrestre.

Segle II: 148 - Ptolemeu escriu el Almagesto, tractat d'astronomia en el qual es descriu el primer model precís del moviment dels planetes basat en un sistema geocèntric. 

Segle IX: 830 - El matemàtic àrab Al Juarismi desenvolupa l'àlgebra. 

Segle IX: 900 - Els àrabs sistematitzen l'àlgebra com a eina científica. 

Segle XVI
1543: Nicolau Copèrnic proposa el model heliocèntric. 
1543: Andreas Vesalius: Primeres exposicions detallades de l'anatomia humana. 
1552: Miguel Servet descriu la circulació pulmonar, amb un interès més religiós que científic. 

Segle XVII
1609: Galileu Galilei observa quatre llunes a Júpiter aportant evidències contundents del model heliocèntric. 
1619: Johannes Kepler formula la 3 ª llei del moviment planetari, que completa les lleis de Kepler. 
1637: René Descartes i el Discurs del mètode.
1665: Robert Hooke, utilitzant un microscopi, observa cèl·lules biològiques. 
1676: Ole Rømer mesura la velocitat de la llum per primera vegada. 
1687: Isaac Newton publica els seus Principia Mathematica que contenen la formulació de les lleis de la física i la gravitació. 

Segle XVIII
1774: Joseph Priestley descobreix l'oxigen i mostra que l'aire està format per diferents gasos. 
1777: Antoine Lavoisier publica els seus treballs sobre la combustió i la naturalesa de l'oxigen. 
1781: Sir William Herschel descobreix el planeta Urà. 
1789: Antoine Lavoisier publica el seu Traité Élémentaire de Chimie en què es formula la llei de conservació de la massa i elimina la teoria del flogist. 
1798: Henry Cavendish realitza el seu cèlebre experiment de la balança de torsió i aconsegueix mesurar el valor de la constant de gravitació universal. 
1796: Edward Jenner experimenta amb la primera vacuna. 

Segle XIX
1801: Thomas Young realitza l'experiment de la doble escletxa demostrant la dualitat ona- corpuscle de la llum. 
1820: Hans Christian Orsted descobreix la connexió entre electricitat i magnetisme. 
1843: James Prescott Joule mesura l'equivalència entre el treball mecànic i la calor, resultant en la formulació de la llei de conservació de l'energia. 
90
1845: Christian Doppler demostra l'efecte que porta el seu nom (efecte Doppler). 
1851: Léon Foucault, utilitzant un pèndol, demostra la rotació de la Terra. 
1859: Charles Darwin publica L'origen de les espècies on presenta la seva teoria de l'evolució biològica per selecció natural. 
1860: John Couch Adams i Urbain Le Verrier calculen la posició del planeta Neptú a partir de l'òrbita d'Urà. Neptú és descobert en 1846. 
1861: Louis Pasteur refuta concloentment la teoria de la generació espontània. 
1863: Gregor Mendel comença l'estudi de les lleis de l'herència genètica. 
1869: Dmitri Mendeléiev descriu la taula periòdica dels elements químics. 
1873: James Clerk Maxwell formula les lleis clàssiques de l'electromagnetisme. 
1887: Heinrich Hertz reformula les equacions de Maxwell i prova experimentalment que els senyals elèctrics poden viatjar a través de l'aire lliure. 
1887: L'experiment de Michelson i Morley refuta la teoria de l'èter luminífer i posa les bases experimentals de la relativitat especial. 
1896: Henri Becquerel descobreix la radioactivitat. 
1897: Joseph John Thomson descobreix l'electró. 

Segle XX
1905: Albert Einstein publica la seva teoria de la relativitat especial. En aquest mateix any explica quànticament l'efecte fotoelèctric. 
1909: Robert Millikan en el seu experiment de la gota d'oli mostra que els electrons tenen una càrrega elèctrica definida i aconsegueix mesurar-la. 
1911: Ernest Rutherford posa les bases experimentals de la teoria atòmica de la matèria. 
1913: Niels Bohr presenta el seu model de l'àtom. 
1915: Einstein publica la teoria de la relativitat general. 
1919: Arthur Eddington demostra la teoria de la relativitat general en mesurar l'efecte gravitacional del Sol sobre la llum d'estrelles distants. 
1920: Otto Stern i Walter Gerlach realitzen l'experiment de Stern-Gerlach, que demostra l'existència de l'espín de les partícules subatòmiques. 
1927: Georges Lemaître proposa les bases del que es convertiria en la teoria del Big Bang. 
1928: L'experiment de Griffith mostra que l'herència genètica pot transformar-se. 
1929: Edwin Hubble descobreix que l'Univers s'expandeix, i al costat de Milton Humason formulen la llei que regeix aquesta expansió. 
1942: Enrico Fermi aconsegueix la primera reacció en cadena de fissió nuclear controlada. 
1947: John Bardeen i Walter Brittain fabriquen el primer transistor. 
1952: Alfred Hersey i Martha Chase demostren en l'experiment de Hershey i Chase que l'ADN conté les instruccions genètiques de la vida. 
1953: Stanley L. Miller i Harold C. Urey demostren en el seu experiment que la matèria orgànica pot sorgir a partir de matèria inert en les condicions adequades. 
1953: James Watson i Francis Crick descobreixen l'estructura en doble hèlix de l'ADN. 
1955: Clyde L. Cowan i Frederick Reines confirmen l'existència dels neutrins. 
1965: Arno Penzias i Robert Wilson descobreixen accidentalment la radiació de fons de microones de l'Univers, evidència observacional de la teoria del Big Bang. 
1965: Richard Feynman: Electrodinàmica quàntica. 


Segle XXI
2001: Es completa el primer esborrany del genoma humà. 
2002: Raymond Davis Jr i Masatoshi Koshiba detecten les transformacions dels diferents tipus de neutrins, mostrant que aquests tenen massa. 
2003: Es descriu la totalitat del genoma humà, conformat per 36,000 gens.
91
6.3 Medicina, sanitat i avanços mèdics, per Julián Vadell.
El primer que farem serà definir certs conceptes bàsics per comprendre el món de la salut.

6.3.1 Concepte de medicina i tipus.
La medicina és el conjunt de tècniques i coneixements orientats a preservar o recuperar la salut de l'ésser humà. Per a la consecució dels seus fins, la medicina es basa en una sèrie de procediments:

Diagnòstic, que consisteix en la recta identificació dels problemes que afligeixen el pacient.

Tractament, que consisteix en les disposicions a prendre per alleujar les malalties, tractant d'assolir la curació.

Finalment la prevenció, que consisteix en les disposicions preses per evitar mals possibles.

La classificació de les teràpies de la medicina complementària i alternativa són les següents cinc:

I. Sistemes Metges Alternatius :Es construeixen al voltant de sistemes complets de teoria i pràctica. Sovint, aquests sistemes han evolucionat de manera separada i abans de l'enfocament mèdic convencional utilitzat als Estats Units. Exemples de sistemes mèdics alternatius, que s'han desenvolupat en cultures occidentals inclouen l'homeopatia i la naturopatia.

II. Enfocament sobre la ment i el cos: La medicina de la ment i el cos utilitza una varietat de tècniques dissenyades per tal d'afermar la capacitat de la ment per afectar la funció i els símptomes corporals.

Algunes tècniques, que es van considerar medicina complementària i alternativa anteriorment s'han formalitzat. Altres tècniques, per a la ment i el cos encara es consideren medicina complementària i alternativa, inclosa la meditació, l'oració, la curació mental i les teràpies creatives com l'art.

III. Teràpies Biològiques: En la medicina complementària i alternativa empren substàncies que es troben en la naturalesa, com herbes, aliments i vitamines.

IV. Mètodes de Manipulació: En la medicina complementària i alternativa fan èmfasi la manipulació o en el moviment d'una o més parts del cos. Alguns, exemples inclouen quiropràctica i osteopatia

V. Teràpies sobre la base d'energia: Inclouen l'ús de camps d'energia i comprenen dos tipus:

1.Teràpies del biocamp: Procuren afectar els camps d'energia que suposadament envolten i penetren el cos humà. L'existència, d'aquestes camps no ha estat provada científicament encara.

2.Teràpies bioelectromagnètiques: Impliquen l'ús no convencional de camps electromagnètics, com ara camps d'impulsos, camps magnètics o camps de corrent altern o directa.

6.3.2 Concepte de sanitat i tipus.
La sanitat és el conjunt de serveis governatius ordenats per preservar la salut del comú dels habitants de la nació, d'una província o d'un municipi. El tipus de sanitat són:

Sanitat civil: Conjunt de serveis per a preservar la salut dels habitants d'una nació, d'una província, etc.
92
Sanitat exterior: La governativa que té establerts els seus serveis i els presta a les costes i fronteres nacionals.

Sanitat interior: La governativa que exerceix el seu ministeri propi dins de l'Estat o país.

Sanitat marítima: Aquella part de l'exterior que rau en els ports i afecta la navegació.

Sanitat militar: Cos de professors metges, farmacèutics i veterinaris i de tropes especials, que presten els seus serveis professionals en els exèrcits d'Aire, Mar i Terra.

Sanitat pública: Els serveis sanitaris depenen dels respectius governs. La sanitat pública és l'encarregada de desenvolupar les polítiques de salut.

Sanitat privada: Els serveis sanitaris depenen d'empreses privades.


Tot aquests conceptes ens fan una petita idea del món mèdic de forma molt general. Ara podem passar a observar els grans descobriments mèdics al llarg del temps.

6.3.3 Evolució històrica de la sanitat.
Els orígens de la medicina es perden en la nit dels temps. Les malalties, així com els seus remeis, han canviat al llarg de la Història, i al contrari del que se sol pensar, no sempre per bé. Les transformacions econòmiques no només han resultat ser benediccions per a la forma de vida.

Des que hi ha éssers humans sobre la faç de la Terra, aquests han sofert les més diverses malalties. Al principi, quan tenien hàbits caníbals, haurien estat infectats pels primats amb els que compartien un hàbitat tropical. Virus, fongs, bacteris, protozous o paràsits han fet la seva vida encara més molesta.

Però no pensem que amb la implantació de formes de vida sedentària les coses van millorar significativament. Ben al contrari: empitjorar. Amb l'establiment en assentaments sovint massificats, es van difondre malalties com la tuberculosi i la febre tifoide. Les rates (més en concret, les seves puces), a la recerca de les deixalles humans, van transmetre la pesta.

Amb l'arribada de les formes de vida sedentàries, la salut va patir un ràpid deteriorament: l'esperança de vida va disminuir. Això pot ser degut a les primitives tècniques de cultiu, a la variabilitat del clima o les malalties transmeses per la domesticació d'animals.

El primer tractat de medicina conegut són els anomenats "papirs Eber", escrits a Egipte cap al 1550 aC. Aquests descriuen les pràctiques terapèutiques del seu temps. Els grecs veneraven, des del 1200 aC., un metge-déu anomenat Asclepio. Hipòcrates de Cos és conegut com el primer i més gran metge grec. Aquest va proposar que la malaltia és causada per un desordre en el cos.
93
La cirurgia pot tenir uns antecedents remotíssims:
Els egipcis i els mesopotàmics practicaven operacions simples (per exemple, en el cas de dislocacions i fractures). No obstant això, com les infeccions sovint resultaven fatals, les operacions eren contemplades com un últim recurs.

Els egipcis empraven fulles i agulles de coure. Els mesopotàmics feien servir instruments similars, als quals hem d'afegir serres per tallar óssos.

Els cretencs, fa 3.500 anys, disposaven de fòrceps, trepants i escalpels. Els babilonis operaven cataractes ja cap al 1800 aC.

Durant molts anys, el que passava dins del cos humà era un misteri per als metges, els diagnòstics es basaven només en la palpació i auscultació del pacient.

L'Edat Mitjana no és prolixa en avenços mèdics, però sí sanitaris: és llavors quan es generalitza l'ús d'hospitals. Aquests tenien, al principi, caràcter de infermeries annexes als monestirs, s'hi practicaven tractaments de medicina herbal.

Les ulleres les devem a un vidrier italià, que el 1280 va tenir la simple-però brillant-idea d'unir dos discos convexos de vidre al davant dels ulls per permetre veure els objectes amb més claredat. La referència més antiga d'elles data de 1289.

Es diu que els aborígens australians realitzaven transfusions de sang ja des de temps immemorials, però la primera transfusió registrada de la qual es té notícia va tenir lloc a França el 1667.

James Blundel, en 1818, es va servir d'una xeringa per a dur a terme la seva transfusió, aquest cop d'humà a humà.

Però fins 1909 les transfusions no van ser segures, a causa del problema de la coagulació. Aquest any Karl Landsteiner va descobrir els tipus sanguinis, així que acabaren les complicacions.

Les vacunes tenen uns orígens remots en l'Índia i la Xina. Cap al segle XI en aquest últim país es posaven les crostes dels malalts de verola davant del nas de persones no infectades per, creant una forma lleu de la malaltia, prevenint un atac més sever. Aquesta pràctica no era innòcua.

El terme deriva del llatí (vacca) i va ser utilitzat per primera vegada per l'anglès Edward Jenner. El 14 maig 1796 va extreure virus purulent d'una grangera contaminada i el va inocular al braç d'un jove que al cap de diversos dies va presentar a la vacunació una pústula que es va curar per si sola.

Napoleó va fer vacunar al seu exèrcit i el 1809 es va vacunar per ordre de l'Emperador, el seu fill el Rei de Roma. Luis Pasteur va estudiar els treballs de Jenner i va començar a injectar microorganismes debilitats en animals.

El 1881 va començar els seus experiments contra la ràbia. El dia que va rebre el jove Joseph Meister amb una mossegada d'un gos rabiós, va aplicar el seu sèrum en un ésser humà. La vacuna va tenir èxit. Després d'aquest fet, es va fundar a París l'Institut Pasteur.




94
A continuació veurem les Vacunes més importants, qui les crearen, on, i a quin any.

SEGLE XVIII
Vacuna contra la verola: Edward Jenner, Gran bretanya, 1796.
SEGLE XIX
Vacuna antiràbica. Vacuna contra l'àntrax dels bovins: Luis Pasteur, França, 1885.

Vacuna anticolèrica: Hapfkin, Rússia, 1892.

Vacuna contra el Tifus: Wright, Gran Bretanya, 1898.

SEGLE XX
Immunitat anti-diftèrica / toxina-antitoxina: Behring, Alemanya, 1913.

BCG (Antituberculosa): Calmette i Guérin, França, 1921.

Anatoxina diftèric: Ramon i Glenny, França, 1923.

Vacuna contra la tos convulsa o tos ferina: Madsen, Gran Bretanya, 1923.

Anatoxina tetànica: Ramon i Zoeller, França, 1927.

Primera vacuna Antigripal: Salk, EUA, 1937.

Cultius Cel·lulars: Engers, Robbin i Weller, EUA, 1949.

Vacuna Antipoliomielítica inerta: Salk, EUA, 1954.

Vacuna Antipoliomielítica oral activa atenuada: Sabin, EUA, 1957.

Vacuna contra el xarampió: Engers, EUA, 1960.

Vacuna contra la Rubèola: Weller, EUA, 1962.

Vacuna meningocòccica C: Gotschlich, EUA, 1968.

Vacuna meningocòccica A: Gotschlich, EUA, 1971.

Vacuna contra l'hepatitis B: Maupas, França, 1976.

Vacuna contra la Varicel·la: Takahshi, Japó, 1983.

ROR (Vacuna triple pallola, contra la galteres i contra la rubèola): Mérieux, França, 1986.

Primera vacuna per Enginyeria Genètica contra l'Hepatitis B: Laboratoris Chiron, EUA, 1986.

Vacuna contra la Meningitis en lactants: Eskola, Finlàndia, 1987.

En el segle XVIII, buscant un remei per alleujar l'escorbut entre els mariners, es va descobrir un dels pilars bàsics de la nutrició humana: les vitamines. Va ser James Lind qui, el 1753, va aconsellar introduir en la dieta dels homes de mar suc de llimona, o d'un altre tipus de fruites. Quan aquesta mesura va ser aplicada (el 1796) l'escorbut va desaparèixer entre la marineria britànica.

Abans dèiem que la cirurgia té uns orígens antiquíssims, però que a causa de les seves complicacions (bàsicament infeccions) s'emprava únicament en casos d'últim recurs. Doncs bé, amb la invenció de l'anestèsia, la asèpsia, i els antisèptics, aquesta pràctica va ser decisivament facilitada.

Els primers anestèsics consistien en narcòtics del tipus de la mandràgora. El primer anestèsic general, l'èter, va ser emprat per primera vegada als Estats Units. Al dentista William Morton se li atribueix el descobriment de l'anestèsia, el 1844.


95
La primera feina del cloroform com anestèsic va tenir lloc en el setè part de la reina Victòria d'Anglaterra. L'anestèsia peridural va ser emprada per primera vegada el 1885.

L'asèpsia (és a dir, el procediment a partir del qual el pacient és allunyat dels gèrmens) va néixer amb la pràctica, establerta pel microbiòleg francès Louis Pasteur, d'esterilitzar els instruments quirúrgics a través del seu ebullició. La antisèpsia té origen en 1865, quan el cirurgià britànic Joseph Lister va ruixar un quiròfan amb àcid carbònic per matar els seus gèrmens.

El segle XX va donar a llum a un enorme nombre d'avenços pel que fa a medicaments, instrumental, mètodes de diagnòstic, i nous tractaments.

L'aspirina té un antecedent remot en l'Antiguitat: els metges grecs receptaven als seus pacients, per combatre el mal de cap, un preparat d'escorça de salze.

L'aspirina pròpiament dita va ser introduïda el 1854 pel químic alemany Karl Frederich von Gerhardt, descobridor de l'àcid acetilsalicílic. No obstant això, aquest analgèsic i antiinflamatori va caure en l'oblit, sent redescobert per un químic de la casa Bayer el 1893.

L'anglès Alexander Fleming va observar accidentalment com en un cultiu que realitzava els bacteris desapareixien per efecte del Penicillium notatum. Aquesta observació portaria a la concentració, elaboració i depuració 10 anys més tard pel bioquímic Ernst Chain, el patòleg Sir britànic Howard Flore i altres científics de l'efectiva penicilina que coneixem avui dia.

La Penicil·lina actua tant matant els bacteris com inhibint el seu creixement. Mata només els organismes que estan creixent i reproduint-se.

És eficaç contra una gamma àmplia de malalties causades per microorganismes com els pneumococ, els estreptococs, el gonococos, el meningococ, el clostridium de tètanus, i la espiroqueta de la sífilis.

Els seus efectes secundaris es limiten a reaccions al·lèrgiques que poden preveure amb segures proves abans de la seva aplicació. En l'actualitat diverses bacteris han desenvolupat resistència a la penicil.lina i a altres medicaments i antibiòtics, causant preocupació entre metges i científics.

6.3.4 Els aparells mèdics més importants.
Veurem els diferents tipus d'eines mèdiques més famoses al llarg del temps.

Microscopi: La seva invenció es remonta al segle XVII i s'atribueix a 2 holandesos, Hans i Zacaríes Jansen. Amb els anys, i gràcies als progressos amb l'elaboració del vidre, el microscopi es perfeccionà. Als inicis estaven composts per 2 lents situades a l'extrem d'un tub col·locat sobre un trípode.

La part mecànica es construï de fusta i cartró fins a finals del segle XVIII, quan varen ser completament metàl·lics amb una columna inclinable. L'holandès Leuwenhoek, a partir de les seves investigacions, construïa microscopis que aconseguiren lents capaces d'augmentar mil dues-centes setanta vegades l'objecte.
El primer microscopi electrònic va néixer el 1933, com a resultat dels treballs de Büche i Johansson, Knoll, Ruska i Borries. Aquest objecte permet ampliar l'objecte cinquanta mil o fins i tot cent mil vegades.

96

L'estetoscopi va ser inventat pel metge francès Hyacinthe Laënnec, encara que el seu prototip no era precisament complex. El disseny del estetoscopi no té altra explicació d'evitar el pudor de les dames al escoltar el pit.

L' endoscopi va ser inventat pel metge polonès Joseph von Mikulicz el 1881, però el modern endoscopi és una invenció de l'indi Narinder S. Kapany. El seu aparell, dissenyat el 1955, disposa de fibra òptica, el que li permet arribar més lluny dins del cos humà, amb menors molèsties.
Els raigs X són un subproducte de les investigacions del físic alemany Wilhelm Roentgen, el 1895.
Els raigs X són un tipus invisible de radiació electromagnètica. Tenen una freqüència molt alta i una longitud d'ona bastant curta, cosa que els permet travessar cossos opacs amb facilitat.

El 1972 Gedfrey Hounsfield inventar un escàner que utilitza raigs X de baixa intensitat per obtenir radiografies. Els escàner, per aquest motiu, són menys nocius que els raigs X, i el seu ús està creixent. La ressonància magnètica va néixer el 1980.

















97

7 BLOC V: FILOSOFIA
7.1 La justícia, per tot el grup.
Si haguéssim de trobar una definició exacta de justícia, hauríem de explicar diversos conceptes per fer-nos una idea en general.

I. La justícia és una característica possible però no necessària l'ordre social. Perquè hi hagi ordre social no és imprescindible la justícia.
II. Un home es considera just per a l'ordre social quan els seus actes concordin amb l'ordre social que s'hagi considerat just. L'ordre social es considera just quan regla la conducta dels homes de manera que tots quedin satisfets i aconsegueixin la felicitat. Segons Plató, la justícia s'identifica amb la felicitat: "només el just és feliç i desgraciat l'injust".
III. No pot existir un ordre social just que garanteixi la felicitat de tots.
IV. Un ordre social serà just quan garanteixi la llibertat individual. La idea de justícia es transforma d'un principi que garanteix la llibertat individual de tots en un ordre social.
V. L'ordre social just tampoc serà possible si s'entén que ha d'assolir la major felicitat possible del major nombre possible de membres de la societat, perquè el que faci feliços a alguns en determinats aspectes, produirà infeliços en aspectes diferents i viceversa. (Jeremias Bentham)
VI. El problema es produeix quan apareixen interessos en conflicte. Aquí és quan actua la justícia.

Dit això, és l'hora de veure exemples de diferents escales de valors.
Per a alguns homes la vida és el valor suprem, per altres no. Un exemple d'això tenim en trobar opinions contràries sobre la pena de mort o el servei militar. Resulta impossible decidir de manera científic racional per qualsevol d'aquests judicis de valor, la resolució estarà a càrrec de la nostra consciència, de l'emocional.

Per a un esclau no serà tan simple decidir si val més la vida o la llibertat.

Té el metge de dir la veritat al malalt terminal o ha de mentir per compassió?. Això es resoldrà d'acord al valor que la persona li atribueixi a la veritat i a la compassió.

Segons Plató, en certs casos, el just pot ser infeliç i l'injust feliç. Però creu que cal que els ciutadans sotmesos a la llei pensin que només és feliç el just. Per això Plató justifica el mentir de l'estat quan garanteix l'obediència de la llei i accepta que per al govern la justícia, és a dir el legal, es trobi per sobre de la veritat.

A continuació veurem una ampliació dels termes jurídics. Vegem-los:
Hi ha un sol sistema de valors, però això no implica que no puguin existir judicis de valor contradictoris.

Pel que fa al valor suprem no pot donar-se una resposta racional, sinó que s'emet un judici subjectiu com a norma de validesa absoluta. L'ésser humà té la necessitat profunda de justificar la seva conducta.

A l'home només se li fa possible justificar els mitjans quan aconsegueix determinat fi. "El fi justifica els mitjans, en canvi, els mitjans no justifiquen el fi".La nostra conducta es veu justificada pel fi últim i suprem, el qual, no és mitjà per a un altre fi.



98
La justificació d'una conducta humana per aconseguir un fi, és un justificar condicional, depèn de que el fi estigui justificat o no.

La consciència de l'ésser humà no es contenta amb justificacions condicionals, sinó que demana una justificació absoluta. No es pot aconseguir aquesta justificació per mitjans racionals.

L'ésser humà necessita d'una justificació absoluta, és a dir, la justícia absoluta en la religió i la metafísica, això vol dir que la justícia es basa en una autoritat sobrenatural inaccessible al coneixement humà. Però hi ha també els que no accepten la solució metafísica del problema de la justícia i tracten de definir de manera racional i científica.

Vegem-ne un exemple de tot plegat: Plató en la seva teoria de les idees, exposa que les idees existeixen en un món inaccessible per als homes. Els homes es manegen amb la idea del bé absolut i aquesta comporta la idea de justícia.

Ara és l'hora de centrar-nos en els diferents principis amb que entenem la justícia. Aquests són:
I. El tipus racionalista està representat per la saviesa popular i sosté que la justícia és donar a cadascú la seva. La fórmula "a cadascú el seu" pot servir per justificar qualsevol ordre social que el costum o un legislador hagin establert.
II. El principi de represàlia defineix a la justícia com: bé per bé, mal per mal. Això planteja un altre interrogant: què és el bo i què el pitjor?.
III. El principi d'igualtat estableix que tots els homes són iguals per naturalesa. Aquest supòsit és totalment fals ja que tots els homes són molt diferents. Aquest principi requereix que es facin certes desigualtats en atorgar drets i imposar deures.
IV. El principi d'igualtat davant la llei es tracta d'un principi de juridicitat o legalitat al qual no li interessa que l'ordenament sigui just o injust.
V. El principi comunista (escrit per Karl Marx) es fusiona amb una igualtat entre els homes pel que fa al factor treball-producte. Aquest principi no té en compte les diferències de capacitat de treball existents entre els homes, i no és per tant un dret just. La veritable justícia comunista s'aconsegueix en una economia comunista on el principi és: de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats.
VI. El principi de la regla d'or estableix: "no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu".

Vegem-ne ara exemples de filòsofs amb principis semblants als anteriorment definits:
Principi de l'imperatiu categòric de Kant: Per Kant, la conducta humana és bona o justa quan està determinada per normes que els homes que actuen dins d'una societat poden o han de desitjar que siguin obligatòries per a tots.

Principi ètic de Aristòtil: La d'Aristòtil és una ètica de la virtut, apunta cap a un sistema de virtuts entre les quals la justícia és la virtut més alta, la virtut perfecta. L'autoritat de l'ordre social serà qui determini què és el massa i que el poc i quins són els extrems. Per Aristòtil la conducta justa és el terme mig entre fer el mal i patir-lo. La justícia és el contrari de la injustícia, que és allò injust per a l'ordre moral positiu i el dret positiu.

Segons Filmer, l'autocràcia, és a dir la monarquia absoluta, és l'única forma de govern natural justa. Segons Locke, només la democràcia pot ser considerada justa i la monarquia absoluta ni tan sols pot ser considerada com a forma de govern.



99
Kelsen definia la justícia de la forma següent: "La justícia és per a mi allò sota la protecció pot florir la ciència, i juntament amb la ciència, la veritat i la sinceritat. És la justícia de la llibertat, la justícia de la pau, la justícia de la democràcia, la justícia de la tolerància ".

La justícia natural és una teoria elaborada per l'home, no és una realitat. La justícia, com la va concebre l'home, significa reivindicar els drets i, per tant, és qüestió d'evolució progressiva.

L'home primitiu atribuïa tot fenomen a una persona. En el cas de mort, el salvatge no es preguntava què el va matar, sinó qui ho va fer. No es reconeixia, per tant, l'assassinat casual, i en el càstig dels delictes, es feia cas omís del mòbil de l'infractor, s'emetia el judici d'acord amb els danys ocasionats.

En la societat més primitiva, l'opinió pública funcionava de forma directa. No hi havia intimitat en la vida primitiva. Es va regular la societat a base de la teoria de que l'afiliació a un grup ha de comportar interès en la conducta de cada afiliat i, fins a cert grau, control sobre ella.

Molt aviat es va creure que els fantasmes administraven la justícia per conducte dels curanders i sacerdots, així aquestes ordres van constituir els primers detectors de la delinqüència i agents de la llei. Els seus mètodes primitius de detecció de la delinqüència consistien en efectuar proves de verí, foc i dolor.

No és d'estranyar que els hebreus i tribus semicivilitzades practiquessin tècniques tan primitives de l'administració de la justícia fa tres mil anys, però resulta summament sorprenent que els homes pensadors retinguessin tal relíquia de la barbàrie a les pàgines de les escriptures sagrades.

La societat aviat va adoptar una actitud venjativa de represàlies: ull per ull, vida per vida. Totes les tribus evolucionàries reconeixien aquest dret de venjança sagnant. La venjança es va convertir en l'objectiu de la vida primitiva, però la religió ja ha modificat considerablement aquestes pràctiques tribals primitives.

El suïcidi era manera comuna de represàlia. Si no podia un venjar-se en vida, moria creient que tornaria i descarregaria la seva ira sobre l'enemic en la seva condició de fantasma. Atès que aquesta creença era de caràcter molt general, l'amenaça de suïcidar-se en el llindar d'un enemic solia ser suficient per fer-ho cedir.

Una de les primeres formulacions de la llei tribal avançada estava relacionada amb la intervenció de la tribu a l'enemistat sagnant entre famílies. Però, per estrany que sembli, fins i tot en aquells temps un home podia matar la seva dona sense càstig, per tal que hi hagués pagat per ella la suma total.

Un altre avenç va ser la imposició de multes per transgressions de tabús, l'establiment de càstigs. Aquestes multes van constituir els primers ingressos públics. La manera de pagar diners com a rescat per la vida també va entrar en voga com a substitut de la venjança sagnant. Aquests danys es solien pagar en dones o bestiar; trigar molt de temps abans que les multes reals, la retribució monetària, es fixaran com a càstig per la delinqüència.

La justícia, en un principi, va ser administrada per la família, després pel clan, i després per la tribu. L'administració de la veritable justícia data de quan es va treure la venjança de les mans d'individus i grups consanguinis, i es va dipositar en mans del grup social, l'estat.



100
Cremar a algú viu a la foguera va ser un càstig de pràctica comú. Molts caps antics ho van reconèixer, Hamurabi i Moisès inclusivament, ordenant aquest últim que molts delictes, particularment els de caràcter sexual greu, es castiguessin amb la crema a la foguera.

La traïció va ser el primer delicte capital. Però amb el pas del temps, es va saber que la severitat de la pena no era factor dissuasiu tan efectiu com ho eren la certesa i promptitud de la seva execució.
Quan una societat no aconsegueix castigar els delictes, el ressentiment col.lectiu sol fer-se valer en forma de linxaments. El linxar i batre's a duel representen la renúncia de l'individu a deferir un desgreuge particular a l'estat

7.2 El concepte de felicitat, per tot el grup.
Ja que la felicitat (o plaer) és allò que acompanya la realització del fi propi de cada ésser viu, la felicitat que li correspon a l'home és la que li sobrevé quan fa la activitat que li és més pròpia i quan la realitza d'una manera perfecta. La felicitat més humana és la que correspon a la vida teorètica o de coneixement (per això l'home més feliç és el filòsof, i ho és quan la seva raó es dirigeix al coneixement de la realitat més perfecta, Déu), i a la vida virtuosa.

Des d'un punt devista més realista, Aristòtil també accepta que per ser feliç és necessària una quantitat moderada de béns exteriors i afectes humans.


Kant la defineix com "l'estat d'un ésser racional en el món, al qual, en el conjunt de la seva existència, li va tot segons el seu desig i voluntat ". Kant va considerar que quan el fonament de determinació de la voluntat (el motiu de l'acció) és la felicitat, la conducta no és absolutament moral (podrà ser conforme al deure però no per deure). No obstant això, no va poder oblidar l'extraordinari valor que lafelicitat sembla tenir en l'esfera humana.

El concepte de felicitat és molt diferent d'unes persones a altres i encara que hi ha coses i sensacions que poden ser comuns, els goigs d'uns poden ser el malson d'altres, així, l'escalador és feliç arriscant la seva vida per vèncer a la muntanya mentre que una persona normal sentiria pànic per veure's exposada a aquests riscos.

La felicitat depèn més del que passa dins que del que ens passa fora, de les idees que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la vida. Depèn de tots els misteris que viuen al Bosc Màgic de la teva Ment.

Dins de la ment ho tens tot. El sol i la lluna, les muntanyes i els valls. Els colors de l'alba i les ombres de la nit. La alegria de les cascades i la boira espessa que amara l'ànima de nostàlgies infinitas.Dentro de la teva ment hi ha la mà que t'acaricia i la pell que tant añoras.Si busques dins de la teva ment, sempre trobaràs raons per ser feliç i també per a romandre en la tristesa. Perquè la teva felicitat no depèn del que fas ni tampoc del que tens.

No depèn de com sigui el teu cos ni que tinguis més o menys dons. Només depèn del a gust que estiguis amb el que fas, amb el que tens, amb el teu cos i amb els teus, doncs bàsicament la Felicitat depèn de que realment vulguis

Ser feliç i estiguis tan a gust amb tu mateix com per poder sentir tot l'Amor de la Vida que t'ha permès existir. "La felicitat és una papallona que surt volant quan la persegueixes però que pot posar-se al teu costat, si et sentis tranquil.lament a mirar ".


101
8 QUADERN DE BITÀCORA, per tot el grup
29 DE MARÇ DE 2011: 12:10 – 13:00
Elaboració de l'esborrany de l'índex i síntesi dels temes principals.

31 DE MARÇ DE 2011: 9:25 – 9:55
Elaboració de l'índex oficial i dels blocs corresponents a ell mateix.
Explicació del treball escrit i de l'exposició de forma breu.

1 D'ABRIL DE 2011:
9:10 – 9:50: Planificació horària i distribució dels temes de la forma més equitativa.
Horabaixa: Inici del punt 1 per part de Julián Vadell i Toni Pascual. Planificacio de l'introducció dels orígens de la vida i cerca de informació i fotografies. Tria de la informació principal i redacció dels diferents subapartats de l'apartat 1.1.

2 D'ABRIL DE 2011:
Matí: Recerca d'informació i fotografies per part d'Andreu Morro.
Migdia: Toni Pascual i Julián Vadell acaben l'inserció de les fotografies a l'apartat 1.1. Redactar les teories i cercar informació a través del llibre de Ciències del Món Contemporani, apunts de biologia i internet.
Nit: Recerca d'informació i redacció per part de Miquel Llobera.

3 D'ABRIL DE 2011:
Matí: Recerca d'informació, fotografies i videos, a més de la redacció del tots els punts que ha de fer el grup en conjunt (3.3, 3.7, 4.1, bloc V), per part de Miquel Llobera, Andreu Morro, Toni Pascual i Julián Vadell.

4 D'ABRIL DE 2011:
10:40: Creació d'un blog que servirà com acompanyament del treball a la classe d'informàtica.
13:15: Classe d'art amb na Rosa Guijarro amb la corresponent presa d'apunts per part de Julián Vadell.
Horabaixa: Toni Pascual cerca informació i redacta sobre avanços cientifics, tecnòlogics i tècnics i les etapes de l'ésser humà amb cerca d' imatges de llibres de text i escanetjades. Petita cerca d'informació de socialització i economia. Julián Vadell escriu la presentació del blog i acaba d'enllestir el disseny i els textos de la part grupal fets per tot el grup, a més de fotografies d'internet.

5 D'ABRIL DE 2011
12:25: Andreu Morro i Miquel Llobera cercan informació sobre art a través d'enciclopèdies i pels apunts agafats el dia anterior. Toni pascual cerca informació de les etapes de l'art, és a dir, a través de les etapes humanes.
Horabaixa i nit: Miquel Llobera cerca informació i redacta sobre l'origen de l'ésser humà i canvis anatòmics. Andreu Morro cerca informació, imatges i redacta sobre costums i manera de viure i alimentació. Toni Pascual cerca informació, imatges i redacta sobre Avanços tècnics, tecnològics i científics, cerca informació sobre art, ciències naturals i un esquema explicatori de la revolució industrial. Julián Vadell cerca informació, imatges i redacta sobre educació, política, sanitat i avanços mèdics i medi ambient.






102
6 D'ABRIL DE 2011
Horabaixa i nit: Miquel Llobera completa canvis anatòmics i cerca informació i redacta sobre bellesa i estètica i gusts i interessos. Andreu Morro acaba el punt d'alimentació i cerca informació i redacta sobre comunicació i llenguatge. Toni Pascual cerca en enciclopèdies i internet i fotografies informació sobre adaptació al medi i instint de supervivència. Julián Vadell acaba el punt de sanitat i avanços mèdics i cerca informació, imatges i redacta sobre la manera de pensar i el pensament humà al llarg de la història i dels canvis genètics entre els animals i els humans, i dels homínids i els humans.

7 D'ABRIL DE 2011
9:10: Tot el grup cerca informació d'art i escriu el quadern de bitàcora.
Horabaixa i nit: Miquel Llobera cerca informació i redacta sobre gusts i interessos, punts de vista sobre els nostres avantpassats i intel·ligència i lògica. Andreu Morro cerca informació i redacta sobre esports i legislació. Toni Pascual cerca informació i imatges de socialització. Julián Vadell cerca informació, imatges i redacta sobre el pensament humà i la política.

8 D'ABRIL DE 2011
9:15: Miquel Llobera cerca informació d'arts; Toni Pascual cerca informació d'economia; Andreu Morro redacta comunicació i manera de viure. Julián Vadell redacta el punt del pensament humà.
Horabaixa i nit: Miquel Llobera acaba tota la seva part del treball. Toni Pascual acaba la seva part del treball. Julián Vadell acaba la seva part del treball.

9 D'ABRIL DE 2011
10:00: Tots els membres del grup s'encarreguen del disseny del treball escrit. Andreu Morro cerca informació sobre descobriments interessants, legislació i esports.
Horabaixa i nit: Julián Vadell s'encarrega de dissenyar el treball escrit. Miquel Llobera, Andreu Morro i Toni Pascual sintetitzen l'informació per al blog.

10 D'ABRIL DE 2011
Matí, horabaixa i nit: Julián Vadell s'encarrega del disseny escrit del treball. Miquel Llobera, Andreu Morro i Toni Pascual sintetitzen l'informació per al blog.

11 D'ABRIL DE 2011
Horabaixa i nit: Julián Vadell acaba de dissenyar el treball escrit. Miquel Llobera, Andreu Morro i Toni Pascual fan el blog amb diferents recursos gràfics.
















103
9 BIBLIOGRAFIA, per tot el grup.
9.1 Llibres i revistes.
Llibre de “CIENCIAS PARA EL MUNDO CONTEMPORÁNEO”, editoral Mc Graw Hill,

Llibre de FILOSOFIA I CIUTADANIA 1 BATXILLERAT, Tema 5, pàgines 109 i 110 editorial Santillana.

Llibre d' “Ética y Ciudadania” 4 ESO, Tema 7, pàgines 96 i 97, Editoral Santillana, Adela Cortina, Mª Begoña Domené, Domingo García, Emilio Martínez, Juan Manuel Ros, Norbertos Smilg, Edició 2008, ISBN 978 – 84 – 294 – 0596 – 5.

El microscopio y sus secretos, pàgines 14 a 17, Editorial Bruguera, M. Ciccioli, M. G. Aliverti,
G. Laudi, Imprès a Barcelona, 1969.

Tecnología 4 (4 ESO), pàgines 8 a 24, Editorial Mc Graw Hill, Primo Vejo Gallo.

Guía del éxito en los estudios: área de arte y filosofía, pàgines 2 a 169, editorial uven, Edició de 1992 equip de redacció: Enrique ferro san Vicente, Carlos María Taibo Arias, Manuel Maria Beltrán Verdes, Andrés Merino Ramos, Puri Ballús Solervicens.

Guía del éxito en los estudios: área de historia, pàgines 296 a 310, editorial uven, Edició de 1992 equip de redacción: Francisco Gimeno Suances, Carlos María Taibo Arias, Joaquím Palau Frau.

Guía del éxito en los estudios: área de ciencias naturales, pàgines 146 a 151. editorial uven, Edició de 1992, equip de redacció: Concepción Olmeda Latorre, Tomás Ubach Soler .

Revista “Investigación y ciencia”, Gener 2010, pàgina 60.

9.2 Internet.










http://213.0.8.18/portal/Educantabria/ContenidosEducativosDigitales/Primaria/Cono_3_ciclo/CONTENIDOS/HISTORIA/DEFINITIVO%20EDAD%20MODERNA/INDEX.HTML
http://3.bp.blogspot.com/_dpYUn8F4q-g/TKT7N5SOWVI/AAAAAAAAAA0/QrFEwWJdoFQ/s1600/microscopi_hooke.png
http://3.bp.blogspot.com/_m49FCu5wkBI/TNeOfZ4PcqI/AAAAAAAAAMo/b0rAG10wKRc/s1600/Homer-en-Rayos-X-1.jpg
http://amadeusdice.wordpress.com/2009/09/02/instinto-de-supervivencia-%C2%BFmas-alla-de-la-vida-misma/
http://axxon.com.ar/not/180/c-1800023.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arquitectura


104
http://ca.wikipedia.org/wiki/Art
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bellesa
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bellesa
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cristianisme
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cultural
http://ca.wikipedia.org/wiki/Dansa
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escultura
http://ca.wikipedia.org/wiki/Estètica
http://ca.wikipedia.org/wiki/Intel•ligència
http://ca.wikipedia.org/wiki/Islam
http://ca.wikipedia.org/wiki/Judaisme
http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura
http://ca.wikipedia.org/wiki/Lògica
http://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%BAsica
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pintura
http://ca.wikipedia.org/wiki/Poesia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Religió
http://che-cora02.blogspot.com/2007/10/edad-contemporanea.html
http://claudiocordero.galeon.com/aficiones1124668.html
http://definicion.de/convivencia/
http://definicion.de/socializacion/
http://definicion.de/sociedad/
http://en.wikipedia.org/wiki/Social_class
http://enciclopedia.us.es/index.php/Siglo_XX
http://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20070414045556AAKbejg
http://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20081004164345AAQc7UG
http://es.scribd.com/doc/47990/EL-HOMBRE
http://es.thefreedictionary.com/gustos
http://es.thefreedictionary.com/socializar
http://es.thefreedictionary.com/sosiego
http://es.wikipedia.org/wiki/Antepasado
http://es.wikipedia.org/wiki/Antigua_Roma
http://es.wikipedia.org/wiki/Belleza
http://es.wikipedia.org/wiki/Ciencia
http://es.wikipedia.org/wiki/Ciencia
http://es.wikipedia.org/wiki/Clase_social
http://es.wikipedia.org/wiki/Convivencia
http://es.wikipedia.org/wiki/Costumbres_de_la_Antigua_Grecia
http://es.wikipedia.org/wiki/Econom%C3%ADa
http://es.wikipedia.org/wiki/Edad_de_Piedra
http://es.wikipedia.org/wiki/Edad_del_Bronce
http://es.wikipedia.org/wiki/Edad_del_Hierro
http://es.wikipedia.org/wiki/Edad_Media
http://es.wikipedia.org/wiki/Edad_Media
http://es.wikipedia.org/wiki/Edad_Moderna
http://es.wikipedia.org/wiki/Evoluci%C3%B3n_de_la_Econom%C3%ADa
http://es.wikipedia.org/wiki/F%C3%A1brica
http://es.wikipedia.org/wiki/Historia_antigua
http://es.wikipedia.org/wiki/L%C3%ADnea_temporal_de_los_descubrimientos


105
http://es.wikipedia.org/wiki/L%C3%ADnea_temporal_de_los_descubrimientos
http://es.wikipedia.org/wiki/Mercado
http://es.wikipedia.org/wiki/Mesol%C3%ADtico
http://es.wikipedia.org/wiki/Prehistoria
http://es.wikipedia.org/wiki/Relaciones_sociales
http://es.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3n_Industrial
http://es.wikipedia.org/wiki/Sedentarismo
http://es.wikipedia.org/wiki/Siglo_XX
http://es.wikipedia.org/wiki/Socializaci%C3%B3n
http://es.wikipedia.org/wiki/Sociedad
http://es.wikipedia.org/wiki/Sociolog%C3%ADa
http://es.wikipedia.org/wiki/T%C3%A9cnica
http://es.wikipedia.org/wiki/T%C3%A9cnica
http://es.wikipedia.org/wiki/Tecnolog%C3%ADa
http://es.wikipedia.org/wiki/Tecnolog%C3%ADa
http://es.wikipedia.org/wiki/Tribu
http://etimologias.dechile.net/?tribu
http://gregory-construyendolaconvivencia.blogspot.com/2009/06/una-definición-de-convivencia-escolar.html
http://intercambia.net/temas/index.php/evolucion-historica-de-la-economia/
http://intercentres.cult.gva.es/intercentres/03011677/europa/historia/origen.htm
http://jihan-benitez-vidal.blogspot.com/2007/09/comunicacion-en-la-prehistoria-y-en-la.html
http://latecnologiayeltiempo.blogspot.com/
http://latecnologiayeltiempo.blogspot.com/
http://listas.20minutos.es/lista/los-descubrimientos-mas-importantes-69587/
http://listas.20minutos.es/lista/los-descubrimientos-mas-importantes-69587/
http://ntic.educacion.es/w3//eos/MaterialesEducativos/bachillerato/historia/rev_industrial/index.htm
http://ntic.educacion.es/w3//eos/MaterialesEducativos/bachillerato/historia/rev_industrial/introduccion.htm
http://olmo.pntic.mec.es/agum0006/unidades_didacticas/antigua.htm
http://pacomarquez.blogspot.es/img/elpensador.jpg
http://paseandohistoria.blogspot.com/2009/02/la-alimentacion-en-la-prehistoria.html
http://paseandohistoria.blogspot.com/2009/02/la-alimentacion-en-la-prehistoria.html
http://perso.wanadoo.es/aniorte_nic/apunt_histor_enfermer5.htm
http://planetatierramartabalbi.blogspot.com/2010/03/evolucion-humana-entre-el-frio-y-el.html
http://portales.educared.net/wikiEducared/index.php?title=Evoluci%C3%B3n_econ%C3%B3mica_y_social_%281902-1931%29
http://recursos.cnice.mec.es/latingriego/Palladium/cclasica/esc322ca4.php
http://sepiensa.org.mx/contenidos/historia_mundo/md_ph_ppal.html
http://sepiensa.org.mx/contenidos/historia_mundo/prehist/que_es/cuando.htm
http://sepiensa.org.mx/contenidos/historia_mundo/prehist/que_es/que_es.htm
http://tecnologia7.net/avances-tecnologicos/avances-cientificos-2010/#axzz1IZ8U291b
http://tecnologia7.net/avances-tecnologicos/avances-cientificos-2010/#axzz1IZ8U291b
http://thales.cica.es/rd/Recursos/rd98/HisArtLit/01/prehistoria.htm
http://vocesma.forosgratis.com.mx/t198-la-edad-antigua
http://www.abc.es/20110109/ciencia/abcp-avances-cientificos-vienen-20110109.html
http://www.abc.es/20110109/ciencia/abcp-avances-cientificos-vienen-20110109.html
http://www.alegsa.com.ar/Dic/tecnica.php
http://www.alegsa.com.ar/Dic/tecnica.php
http://www.arte-sur.com/silex.htm

106
http://www.buenastareas.com/ensayos/Edad-Antigua/104277.html
http://www.buenastareas.com/ensayos/El-Hombre-Y-La-Economia/26741.html
http://www.buenastareas.com/temas/costumbres-en-la-edad-antigua/640
http://www.chilepotenciaalimentaria.cl/content/view/1733/Historia-de-la-Alimentacion.html
http://www.chilepotenciaalimentaria.cl/content/view/1733/Historia-de-la-Alimentacion.html
http://www.claseshistoria.com/revolucionindustrial/esquema.htm
http://www.definicion.org/politica-economica
http://www.definicionabc.com/social/relaciones-sociales.php
http://www.educar.org/articulos/GuerradeTroya/historiadeGrecia.asp
http://www.elsocialista.org/partido/formacion/clasessociales.htm
http://www.escolar.com/avanzado/historia002.htm
http://www.esmas.com/salud/saludfamiliar/adultos/338152.html
http://www.espaciologopedico.com/articulos2.php?Id_articulo=1032
http://www.eumed.net/cursecon/dic/bzm/c/clases.htm
http://www.eumed.net/cursecon/libreria/rgl-evol/3.4.htm
http://www.eumed.net/libros/2006c/204/1a.htm
http://www.eumed.net/libros/2007b/297/define-politica-social.htm
http://www.euroresidentes.com/futuro/avances_previsibles.htm
http://www.euroresidentes.com/futuro/avances_previsibles.htm
http://www.euroresidentes.com/webmap_avances_cientificos_futuro.htm
http://www.euroresidentes.com/webmap_avances_cientificos_futuro.htm
http://www.google.es/#hl=es&biw=1280&bih=709&q=comunicacion+de+la+edad+moderna&aq=f&aqi=&aql=&oq=&fp=ae3ff68c43d1b013
http://www.historiacultural.com/2010/09/edad-de-piedra-prehistoria.html
http://www.historiasiglo20.org/HE/10d-1.htm
http://www.ideasrapidas.org/justicia.htm
http://www.jornada.unam.mx/2005/11/27/sem-hombre.html
http://www.laguia2000.com/edad-antigua/patricios-y-plebeyos-conflictos-sociales
http://www.mailxmail.com/curso-prolegomenos-filosofia/filosofia-edad-contemporanea-1
http://www.mailxmail.com/curso-prolegomenos-filosofia/filosofia-edad-contemporanea-2
http://www.meneame.net/story/100-mayores-inventos-historia-humanidad
http://www.meneame.net/story/100-mayores-inventos-historia-humanidad
http://www.molwick.com/es/evolucion/140-genetica-evolucion.html
http://www.monografias.com/Tecnologia/
http://www.monografias.com/Tecnologia/
http://www.monografias.com/trabajos10/sociol/sociol.shtml
http://www.monografias.com/trabajos12/social/social.shtml
http://www.monografias.com/trabajos13/mercado/mercado.shtml
http://www.monografias.com/trabajos14/hanskelsen/hanskelsen.shtml
http://www.monografias.com/trabajos14/laeconomia/laeconomia.shtml
http://www.monografias.com/trabajos15/cultura-y-valores/cultura-y-valores.shtml
http://www.monografias.com/trabajos15/etica-axiologia/etica-axiologia.shtml
http://www.monografias.com/trabajos16/escuelas-del-pensamiento/escuelas-del-pensamiento.shtml
http://www.monografias.com/trabajos35/sociedad/sociedad.shtml
http://www.monografias.com/trabajos4/edadmedia/edadmedia.shtml
http://www.monografias.com/trabajos6/dehu/dehu.shtml
http://www.monografias.com/trabajos6/edpre/edpre.shtml
http://www.monografias.com/trabajos6/edpre/edpre.shtml
http://www.monografias.com/trabajos82/evolucion-economica-china/evolucion-economica-china.shtml

107
http://www.nova.es/sinfinmix/apuntes/hominidos.html
http://www.ojocientifico.com/2010/11/20/ultimos-avances-cientificos
http://www.ojocientifico.com/2010/11/20/ultimos-avances-cientificos
http://www.pastranec.net/historia/prehistoria/mesol.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/edadmedia.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/edadmedia2.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/estado_modernos6.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/prehistoria.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/vida_edad_media1.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/vida_edadmedia.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/vida_edadmedia.htm
http://www.profesorenlinea.cl/universalhistoria/Prehistoria.htm
http://www.profesorenlinea.cl/universalhistoria/Prehistoria.htm
http://www.proyectosalonhogar.com/enciclopedia_ilustrada/edad_moderna/em1.htm
http://www.proyectosfindecarrera.com/definicion/clase-social.htm
http://www.psicoanalisisabierto.com/escritos/articulos/HISTORIA_DE_LA_INTELIGENCIA.rtf
http://www.psicologia-positiva.com/felicidad.html
http://www.psicopedagogia.com/socializacion
http://www.quo.es/ciencia/prehistoria/neandertales_en_el_sidron
http://www.regmurcia.com/servlet/s.Sl?sit=c,373,m,1915&r=ReP-24648-DETALLE_REPORTAJESABUELO
http://www.revistafuturos.info/futuros18/der_humano.htm
http://www.slideshare.net/Julia.Sanchez/prehistoria-y-edad-antigua-346379
http://www.slideshare.net/MJCG1/clases-sociales-en-grecia
http://www.tendencias21.net/Una-teoria-equipara-la-economia-con-la-evolucion-de-las-especies_a2294.html
http://www.terra.es/personal2/pfigares/historia.htm
http://www.todoexpertos.com/categorias/sociedad-y-cultura/politica/respuestas/1863324/cuales-son-los-tipos-de-politica-que-existen
http://www.tuobra.unam.mx/obrasPDF/publicadas/040716050217.html
http://www.un.org/es/documents/udhr
http://www.uv.es/ivorra/Historia/Prehistoria/Mesolitico.htm
http://www.wikilearning.com/monografia/la_economia_evolucion_y_pensamiento-economia/13614-1
http://www.wordreference.com/definicion/n%C3%B3mada
http://www.wordreference.com/definicion/sedentario
http://www.xuletas.es/ficha/las-clases-sociales-en-grecia/
http://www.yachay.com.pe/especiales/7ensayos/ENSAYOS/Ensayo1A.htm
http://www.youtube.com/watch?v=_vv2JBpinbE&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=BXiU91IDQd0
http://www.youtube.com/watch?v=iRNybj6cIuM
http://www.youtube.com/watch?v=Y5bXw5ihFDo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=zXnITm5xWzw&feature=related
http://www.zonaeconomica.com/el-hombre-y-la-economia
http://www.zonaeconomica.com/pensamientocristiano/hombre-economia






108